Aquest article forma part d’una col·laboració entre elCugatenc i zaura podcast, un projecte periodístic sobre les lluites socials que tenen lloc a l’Orient Mitjà produït des de Beirut per les periodistes santcugatenques Andrea López-Tomàs i Joan Cabasés Vega.

FINESTRA AL MÓN. Una silueta llança gantxos contra el sac de boxa. La seva agilitat denota experiència; el seu esforç supura ràbia. Armada amb gruixuts guants de lluita, sap que la càmera es posa sobre el seu cos, tot i que no el veu. El burca que li penja del cap el deixa invisibilitzat. No sabem qui pega, però sí que ho fa en nom de moltes.

“La vida s'ha tornat molt difícil per a mi”, reconeix aquesta boxejadora, “però sóc una lluitadora, així que continuaré vivint i lluitant”. L’entrevista forma part de l’arriscada decisió d’un grup de dones afganeses, que s’han mobilitzat per denunciar davant les càmeres les amenaces que reben perquè s’oblidin de practicar esport. Asseguren que han rebut visites intimidatòries i trucades de telèfon. Són els talibans, les noves autoritats de l'autodenominat Emirat Islàmic de l'Afganistan.

Equipades amb la roba de l'esport que estimen, les esportistes posen davant d'un fotògraf d'Associated Press en condició d'anonimat. Temen que les autoritats s'adonin de la sessió fotogràfica després d'haver estat prèviament reprimides. La mateixa boxejadora recorda el dia en què va intentar impartir una sessió esportiva per a dones, mesos després que els talibans es fessin amb Kabul. Professora i alumnes van acabar detingudes, sent humiliades al calabós.

“Jo ja no sóc la mateixa persona”, lamenta Noura, que accepta revelar el nom de pila. “Des que els talibans van arribar, sento que estic morta”, hi afegeix. La desgràcia de les dones afganeses posa fi al desengany de la Casa Blanca. Ara fa un any i mig, els Estats Units van fugir de l'Afganistan deixant-ho tal com ho havien trobat 20 anys enrere. Els talibans van agafar el relleu al poder amb una forta campanya de propaganda en què asseguraven que havien canviat. Occident, que fugia amb l'orgull ferit, s'ho va voler creure. Però la por, la violència i la marginació que els talibans despleguen sobre el terreny per controlar la població confirmen que el nou règim de mulàs no és diferent del de l'etapa de govern anterior.

L'atac dels talibans contra els drets fonamentals de les dones no és res nou. La prohibició de l'esport femení només és una de les mesures de la brutal campanya contra la integració social de les dones, a les quals també han apartat de les aules i de bona part dels llocs de treball. Tot i que van accedir al Palau Presidencial comprometent-se amb l'educació universal, avui el missatge de les autoritats talibanes és clar: les oficines i els col·legis no són lloc per a les dones, com tampoc ho són el seient del conductor d'un vehicle, després de que les autoritats hagin deixat de lliurar permisos de conducció a les dones, ni el carrer en general.

Els talibans han introduït la segregació per sexe als espais públics, la impossibilitat que les dones es desplacen en trajectes llargs sense un acompanyant masculí, i un sever codi de vestimenta que dones i nenes han de seguir quan es trobin fora de casa.

Lamentar-se, però, no ha estat l'única resposta de les reprimides. Accions com la sessió fotogràfica de Noura i les seves companyes i les fortes protestes de carrer per part de milers de dones, en un país on oposar-se a les autoritats és un acte de valentia, intenten combatre la marginalització. Sakina Sama, de 22 anys, va ser una de les que van sortir al carrer. Des de la manifestació, en declaracions a la premsa, reivindica que “la universitat era la meva única finestra d'esperança”. Assegura que no deixarà de lluitar per tornar-la a obrir.