La Guerra Mundial Africana

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Entre l'any 1998 i el 2003, 10 països africans van lliurar una guerra a territori de la República Democràtica del Congo, que es va cobrar entre 5 i 6 milions de morts.

L'any 1998, el president del Congo, Laurent Desirée Kabila, va donar l'ordre d'expulsar del país a les tropes dels seus antics aliats, Ruanda i Uganda, que l'havien ajudat a derrocar la llarga dictadura de Mobutu Sessé Seko (1965-1997). Aquest fet va fer esclatar un conflicte entre l'exèrcit de la RDC, Sudan, Zimbawe, Angola, Namíbia, Txad i Líbia, contra Burundi, Ruanda i Uganda. Entremig, centenars de milícies locals i mercenaris que mataven i violaven impunement, amb un rerefons marcat pels conflictes i genocidis entre les ètnies Hutu i Tutsi, i una lluita pel control dels valuosos recursos naturals que es poden trobar al territori congolès.

Antecedents històrics

Bèlgica va colonitzar i governar el Congo, saquejant els seus recursos naturals mentre torturava i assassinava la població local, fins que el gegant africà va assolir la independència l'any 1960. L'assassinat del primer president democràtic de la història del Congo, Patrice Lumumba, proper a la URSS, a mans de la CIA i el govern belga, va desencadenar una lluita pel poder culminada amb la victòria de Mobutu Sessé Seko. El dictador africà va gaudir del suport nord-americà i occidental en general, com a baluard africà contra l'amenaça soviètica dins el context de guerra freda.

Amb la caiguda del teló d'acer, Mobutu va perdre les simpaties dels EUA, i els nombrosos conflictes interns i externs del seu govern van acabar provocant una rebel·lió (primera guerra del Congo) culminada l'any 1998, amb l'arribada del líder rebel Laurent Kabila a Kinshasa, de la mà dels seus aliats, l'exèrcit del govern tutsi de Ruanda i el d'Uganda. Ruanda perseguia els líders hutus (Interahamwes) responsables del genocidi de l'any 1994, refugiats a la regió congolenya del Kivu, sota la protecció de Mobutu. Uganda, per la seva banda, volia acabar amb Mobutu perquè dins el seu territori operaven les faccions rebels al govern de Yower Museveni. Per suposat, tancar profitosos pactes en quan al repartiment dels beneficis generats per l'explotació dels recursos naturals del territori, formava part de la motivació dels dos Estats.

Origen de la Guerra

L'estratègia de Kabila de prometre tot a tothom que li donés suport en la seva causa, ràpidament va caure pel seu propi pes. La decepció dels tutsis congolenys, també anomenats  banyaruandas i anyamulenges, amb la incomplerta promesa d'atorgar-lis la nacionalitat, va provocar una revolta l'any 1998 contra la seva administració. Descontents els seus antics aliats (Ruanda, Uganda, Burundi) amb el tracte rebut per part del nou govern del Congo, van aprofitar el conflicte per declarar l'oposició armada contra el govern de Kinshasha.

Kabila va buscar suport en els tradicionals enemics dels seus antics aliats (i per tant, antics enemics), les milícies Hutu (Interahamwes) i les guerrilles Mayi-Mayi (de caràcter fortament nacionalista i antitutsi)

Mapa de la zona. La conflictivitat més gran es troba al Kivu, regió fronterera amb Ruanda, Uganda i Burundi. Font: https://www.eda.admin.ch/deza/es/home/paises/grandes-lagos.html

Ràpidament el conflicte regional va esdevenir continental, doncs diversos països africans van acudir en ajuda de la RDC. La Zimbawe de Mugabe, desitjós de recuperar prestigi internacional i Angola, que lluitava contra la facció rebel UNITA, aliada de Ruanda, van ser els seus principals aliats militars. Tots dos, a més d'interessos geopolítics, buscaven també preservar profitosos contractes en relació a l'explotació de mines de diamants.

També va gaudir d'ajuda militar per part del Txad i Sudan (conflicte amb Uganda), així com de financera per part de Líbia (cercava sortir de l'aïllament internacional al que EUA havia sotmès a Gaddaffi) i Namíbia (Profitosos tractes en l'exportació de petroli de les elits locals amb Kabila).

Desenvolupament de la guerra i balanç humà.

Després d'unes primeres intenses ofensives rebels, la part occidental va quedar per les tropes del govern, mentre que la part oriental queia en mans rebels. L'estabilització del front no va contribuir pas a una pau, ben al contrari, la divisió del territori va afavorir l'augment del pillatge. En general, els Estats no podien assumir grans operacions per inviabilitat econòmica, així que deixaven accions en mans de milícies locals i mercenaris, que finançaven el seus esforços bèl·lics mitjançant la venta dels recursos naturals als que tenien accés, en un espiral de mai acabar de lluita pel control dels recursos finançada pel propi control dels recursos.

Es va generalitzar una guerra on actuaven una barreja de tropes d'exèrcits, milícies locals i mercenaris, on no sempre era fàcil qui era el teu aliat i qui el teu enemic, doncs els múltiples i creuats interessos dels centenars d'actors produïen una sensació de desordre i caos poc a veure amb la clàssica visió d'un conflicte bèl·lic amb dos bàndols uniformes i jerarquitzats que es mouen sota un únic interès. Un exemple el trobem en els conflictes armats entre dos suposats aliats, Ruanda i Uganda, ocorreguts als anys 2001 i 2002 a la regió de Kisangani, al sud-est del país, pel control de les mines de diamants del territori.

L'Operació de pau iniciada al 1999 per Nacions Unides, el MONUC, no va aconseguir aturar els xocs en cap moment i quan l'any 2001 Laurent Kabila va ser assassinat per un membre de la seva guàrdia personal, context que semblava empitjorar la situació. Contràriament a les expectatives, en pujar al poder el seu fill, Joseph Kabila, es va viure un període de distensió per unes polítiques del nou president africà més tolerants amb l'oposició (reconeixement de partits polítics) i amb voluntat de recuperar el diàleg amb els seus enemics.

La guerra es va donar oficialment acabada l'any 2002, amb l'acord de Pretòria, que incloïa la redacció d'una nova Constitució i la celebració d'eleccions. Tot i així, la presència de guerrilles estrangeres i congoleses a les regions orientals del país han perdurat fins l'actualitat. El balanç d'aquesta guerra va deixar l'esgarrifosa xifra de 5 a 6 milions de morts, la majoria població civil, les xifres més altes de víctimes des de la fi de la Segona Guerra Mundial.

Les estratègies bèl·liques de tots els actors implicats van ser especialment cruels. Van haver-hi intents de neteja ètnica entre les milícies Hutus i l'exèrcit del govern tutsi de Ruanda, violacions col·lectives a centenars de milers de dones (Acte declarat com a crim de Guerra per part del Consell de Seguretat de Nacions Unides l'any 2000) i l'ús massiu de nens soldats com a arma de guerra, accions que formaven part d'una cruel estratègia d'humiliació i destrucció de l'adversari. Els assasinats en massa en funció de l'orígen ètnic van esdevenir una dramàtica normalitat. Font: https://misosoafrica.files.wordpress.com/2011/12/1285946684231.jpg

Els codiciats recursos naturals

L'imponent geografia de la RDC, amb frondoses selves, sòls fèrtils i cabalosos rius, s'uneix  a l'enorme quantitat de recursos minerals i fòssils que s'ajunten dins el seu territori: Petroli, el 30% de les reserves mundials de cobalt, el 10% de cobre i fins al 80% de les reserves mundials de Coltan, preuat mineral per tecnologies d'última generació. També posseeix importants produccions d'or, plata, diamants i altres valuosos minerals.

L'africanista Mbuyi Kabunda atribueix a la lluita pel control d'aquests importants recursos com la principal causa de la continua conflictivitat viscuda al Congo i critica les visions “frívoles” que titllen el conflicte com a “Ètnic”. Desenvolupant aquesta teoria, Kabunda creu que països com Ruanda i Uganda, i empreses multinacionals del Nord, sempre han tret profit del caos i el desordre per saquejar els recursos naturals del país i que seguiran actuant per a debilitar les estructures d'Estat congoleses, instrumentalitzant així el conflicte ètnic. La identitat actua més com a força de mobilització política que no pas com a causa principal i vertadera.

En aquest sentit, segons dades de l'ONU, relatives a investigacions de l'any 2000, l'exèrcit de Ruanda va exportar aproximadament 100 tones de coltan al mes a través de dues empreses: Ruanda Metals i Eagle Wings Resources, totes dues, vinculades directament al partit del govern Ruandès, el FPR.

Diversos informes de la ONU van posar també en tela de judici fins a 85 empreses multinacionals que haurien realitzat activitats presumptament delictives durant els anys 2000 al 2003, finançant la guerra mitjançant la compra de recursos naturals a les parts bel·ligerants: 3 bancs belgues, 17 empreses mineres occidentals i diverses empreses poc conegudes d'Àfrica, Àsia i Orient Mitjà.

Conseqüències: Un Estat fallit

Més enllà de les terribles conseqüències humanes que la guerra va deixar al llarg d'aquests 5 anys, la lluita pel control de recursos segueix sent una realitat existent avui dia. L'any 2005 va esclatar un nou conflicte a la castigada regió del Kivu, de la mà del rebel tutsi Laurent Nkunda. En aquest sentit, l'etern problema del no reconeixement de la nacionalitat de la població tutsi congolesa (els banyamulenges i els banyaruandas) segueix sent un focus de conflicte ètnic que cap de les guerres viscudes els darrers 20 anys ha sigut capaç de resoldre.

L'odi entre aquestes ètnies segueix sent un factor instrumentalitzat per tercers actors com a mètodes per obtenir l'accés als recursos del país, especialment a l'inestable regió del Kivu, que segueix escapant del control del govern de Kinshasha. Així, l'explotació i el comerç il·legal dels recursos naturals de la RDC segueix finançant les activitats bèl·liques i segons Mbuyi Kabunda, sense un exèrcit eficaç i capaç de defensar les seves fronteres i imposar la seva autoritat, la RDC seguirà apareixent com un “enorme supermercat sense vigilants”.

Espai Món

Divulgació política pel canvi

 

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi