El dret d'autodeterminació

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Any 1648. El Tractat de Westfàlia acaba amb la Guerra dels Trenta Anys. Una guerra religiosa que va enfrontar a catòlics i protestants i que va marcar l'inici de la fi del Sacre Imperi Romà-Germànic i d'Espanya com a potència mundial. Però el tractat de Westfàlia va anar més enllà i entre altres coses va reconèixer per primer cop a Europa el concepte del nacionalisme.

Una de les clàusules del tractat va reconèixer la independència de les Províncies Unides (actuals Països Baixos) de l'Imperi Espanyol. I la creació d'una Confederació Helvètica (Suïssa) desvinculada del control del Sacre Imperi. En els dos casos el reconeixement és fonamentar en el dret dels pobles a decidir el seu futur. En una època en què els països eren propietat personal dels seus monarques, la seva hisenda (per això al ministre que recaptava els diners, reia el nom de ministre de la "hisenda"), es va reconèixer per primer cop que els habitants d'un territori tenien dret a constituir-se com a nació basant-se en la seva voluntat.

Un segle i mig després la Revolució Francesa va convertir el concepte de nació en la base de la creació d'un estat. I Napoleó va portar aquest concepte al llarg d'Europa amb les seves conquestes. Així es van crear estats com el Gran Ducat de Varsòvia, on es recuperava l'antic regne de Polònia, desmembrat mig segle abans. El Congrés de Viena el 1815 va refermar aquests principis i va donar certs reconeixements nacionals tant a Polònia com a Finlàndia, amb una forta autonomia interna dins de l'Imperi Rus.

Les Revolucions europees de 1848, l'anomenada Primavera dels Pobles, va refermar i estendre més aquest concepte, donant lloc a aixecaments nacionalistes a Hongria, Alemanya, Itàlia i altres nacions sotmeses a potències estrangeres o dividides en regnes artificials. De fet, la magnífica obra d'enginyeria política que va ser el compromís Austrohongarès, on Hongria va assolir un rang d'igualtat amb Àustria, l'antic opressor, és també una de les conseqüències d'aquest esperit nacionalista que va inundar l'Europa del XIX.

Ja en el segle XX, la Societat de Nacions, creada després de la Primera Guerra Mundial, va reconèixer el dret a l'autodeterminació dels pobles. Un concepte que es va començar a aplicar a Armènia, aleshores recentment independitzada de l'antic Imperi Otomà (actual Turquia), i a les colònies arrabassades a alemanys i turcs. Posteriorment les Nacions Unides, després de la Segona Guerra Mundial, van recollir aquest principi i el van estendre, tant als territoris dels imperis colonials, com a qualsevol poble de la terra en general.

El dret a l'autodeterminació, doncs, està reconegut des de fa segles. Que en ple segle XXI Espanya encara no entengui aquest principi, demostra que potser es va quedar encallada al Tractat de Westfàlia, plorant encara un Imperi que ja fa temps que ha perdut.

Francesc Carol, llicenciat en Antropologia i Dret

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi