Un cap d’any poc nostrat

Periodista i cap de redacció d'elCugatenc.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Com qualsevol persona nascuda i criada a un altre poble o que ha passat part de la seua vida a un altre indret del planeta, em resulta impossible no fer comparacions constants entre el meu entorn actual i aquell que em va acompanyar durant els 18 primers anys de la meua vida. Amb la discussió per la festa de cap d’any entre el govern i Cal Temerari m’ha vingut de nou a la ment la comparativa.

Al meu poble, Alcoi, el Nadal és un esdeveniment popular, que aglutina tot el poble i fa pujar el percentatge d’ocupació dels hotels amb persones vingudes de tot el món. Tant és així que un dels reptes de la ciutat és que el Nadal alcoià siga nomenat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El centre és una cavalcada de Reis, la més antiga del món, en què els patges reparteixen els regals amb escales per a pujar a les cases a mesura que avancen pels carrers de la ciutat. I a d’això cal sumar-li el dia previ, amb unes burretes recollint les cartes que durant la nit ses majestats llegeixen al campament que fan a la muntanya –llums incloses i des de l’any passat visitable–, i també el tradicional betlem de titelles del Tirisiti –bé d’interès cultural–, entre d’altres.

Hi ha molts detalls que fan d’aquell Nadal un model d’èxit i de projecció internacional. És una cosa molt nostrada, tant que per als alcoians el rei negre és Gaspar, i com som els primers en fer cavalcada, tenim raó i la resta del món s’equivoca. Bromes a banda, tot això no seria possible sense els voluntaris que fan de patges, sense la filà –comparsa de les festes de Moros i Cristians– que recull els paquets a repartir durant la cavalcada, sense el Centre Excursionista que fa possible l’ascensió de llums per la muntanya quan acaba la cavalcada, sense els artistes que participen al concurs del cartell, sense les entitats que acaben fent de reis, sense l’escriptor del ban reial, sense la persona que el llegeix, sense el Museu del Nadal, sense la companyia que fa el Tirisiti, sense els grups de danses... i, enmig de tot això, sense l’Ajuntament.

El consistori és un engranatge més de tota una maquinaria molt complexa però que gràcies a la voluntat de tot un poble funciona de manera harmònica. Fa molts anys des que al 1866 es va fer la primera cavalcada de Reis d’Alcoi i la costum ha anat marcant-se com a tradició perquè tot ha anat conduint-se cap a l’èxit, però no un èxit de voluntat de lluir més que un altre ni de tindre una projecció internacional sinó de ser la festa nostrada que vol el poble. I per això són tant importants tots els elements. Per això el Nadal del meu poble ha esdevingut Festa d’Interès Turístic Nacional. Des que la burgesia industrial de fa més de segle i mig va decidir fer una gran festa nadalenca, tot ha anat rodant i, òbviament, l’Ajuntament mai s’hi ha posat en contra, ni els primers anys ni molt menys ara, 152 anys després.

"Si els responsables polítics entengueren el cap d’any com un patrimoni local, no necessitarien fer un concurs públic"

L’actitud del govern municipal santcugatenc davant del cap d’any demostra que l’Ajuntament no vol que aquest element del Nadal esdevinga una tradició. No només per treure-li l’organització a l’entitat que des de fa quatre anys l’organitza sinó per decidir que l’any vinent farà un concurs públic per a organitzar-ho, amb la barra de dir-li “municipalització” al procés. Si els responsables polítics entengueren el cap d’any com un patrimoni local, no necessitarien fer un concurs públic perquè suposa externalitzar una tradició, encara que l’externalització acabe anant a parar a la mateixa entitat que ho organitzava fins ara –el risc que no siga així està servit.

El cap d’any, com el Quinto, i com el conjunt d’activitats que es fan a l’Envelat, podria ser l’inici d’una tradició santcugatenca, d’un Nadal diferent, nostrat, que potser d’ací a 150 anys també tindria reconeixements i atracció internacional, o potser no, però s’hauria construït en base a la voluntat col·lectiva, a la col·laboració entre entitats i amb l’administració municipal com un element més d’aquest entramat. Però el govern no vol. Treu pit de les 46 entitats que participen al Nadal santcugatenc però això acaba a la festa de cap d’any fent, a més, una gestió nefasta del conflicte.

Amb la picabaralla, el govern s’ha enemistat una entitat –i potser més de 35 que hi donaven suport– i el malestar no pot ser un bon oli per a la maquinaria d’un Nadal per a tothom. Però, a més, no només s’ha enfrontat obertament una entitat sinó que ha estat incapaç de fer autocrítica i la tinenta d’alcalde de Cultura, Carmela Fortuny, ha intentat desmuntar l’argumentari i els suports que té Cal Temerari assegurant que el que diuen és “mentida”. Què de tot exactament és mentida no ho ha dit en cap moment. Quan Fortuny, a la darrera Audiència pública i a la presentació de les activitats de Nadal, diu que no es pot comparar el cap d’any amb un correfoc o qualsevol altre acte de cultura popular, demostra que no vol un cap d’any com a tradició popular. Segurament per això el prefereix externalitzar –o el que ella diu “municipalitzar”– i arriscar-se a acabar tenint una festa copy-paste. Poc nostrada, vaja. Pobre Nadal santcugatenc. Esperem que la Marxa Radentzky faja reflexionar els polítics de cara a la benvinguda del 2019.

****

Un afegit postencesa de llums. Tot el que has llegit fins a aquest punt estava escrit abans de l'encesa de llums que dóna inici simbòlic a totes les activitats de Nadal. No he canviat ni una coma. Ho havia escrit a l'espera de veure què passava al llençament de guixes anunciat per Cal Temerari. L'entitat ha optat finalment per una opció raonable i encertada, repartir fullets informatius i guixes però no llençar-les contra els polítics. En cap moment havien dit explícitament això però quedava el dubte. Haver-ho fet haguera suposat una taca en la seua estratègia i haver-se girat en contra molta gent que no acaba d'entendre o no coneix el conflicte. Ara, veient que el conflicte no ha arribat al límit, es pot reprendre el diàleg.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi