Recorde el primer cop que vaig vindre a Sant Cugat. Era un estudiant universitari que tot just començava a entendre què era això de la independència social –que no econòmica– en haver anat a parar a mig miler de quilòmetres de casa. Amb tota la innocència i il·lusió d’aquells primers anys d’universitat vaig anar creuant carrers i carrers fins arribar a l’avinguda Cerdanyola. Cada volta que torne a passar per allà em ve a la ment la frase que li vaig dir a la meua parella: “Quin barri més xulo”. Després de creuar un casc antic convertit insatisfactòriament en un d’eixos centres comercials que tant poc m’agraden, vaig arribar a una xicoteta pàtria com la que em va veure créixer al meu poble.

De tant en tant ho reivindique. Perquè sí, hòstia, un barri obrer és una xicoteta pàtria que barreja fum de cotxes, gent que matina, fruita als mostradors, un supermercadet de barri i unes quantes terrasses de bar. Normalment tenen els parcs a prop però apartats, evidenciant que tot allò es va dissenyar sense tindre en compte la verdor, que només es deixa entreveure per alguna placeta –diga-li plaça d’en Coll en aquest cas.

La meua pàtria de menut era arrastrar el dit per les parets dels edificis de quatre o cinc plantes que s’aixecaven imponents al costat d’una vorera tirant a estreta i amb l’escaló desdibuixat. I, clar, arribar a casa i haver-me de llavar les mans per a no deixar empremtes negres per tot arreu. La meua pàtria era pegar-me una carrera de l’escola a casa quan m’havia deixat alguna cosa i poder arribar sa i estalvi després de fer una frenada en sec a cada pas de vianants. Era agafar i menjar-me els fruits de l’arbre que hi havia al costat de l’escala que salvava un de tants desnivells del terreny. Podria seguir enumerant mil i una vivències.

Tot això m’ho va recordar l’encant de l’avinguda Cerdanyola. Un encant que no és més que aquella certa obscuritat dels edificis enganxats els uns als altres –crec que en aquell moment no em vaig fixar ni tan sols amb els arbres–, la propera però genialment imperfecta convivència de vehicles i persones, les voltes i voltes que cal fer per a trobar lloc per a aparcar i aquell immoble més vell que treu el nas entre edificis que amb o sense placa franquista criden al cel: “Ministerio de la Vivienda”.

Ara, l’avantprojecte que ha presentat l’Ajuntament per a vianantitzar l’avinguda segurament mate per a sempre molts d’eixos elements. Això em genera una contradicció important. Perquè, qui no vol un barri amb més presència dels vianants? Però eixa priorització té mil i un condicionants que ara no em pararé a explicar perquè ja els argumenten els defensors i detractors del projecte. Però, ja que estic soltant idees i records: D’on trauran ara els xiquets eixa sensació de llibertat d’anar amb la bicicleta davant d’un cotxe i pedalejar tant fort que penses que voles fins a trobar aquell xicotet buit on apartar-te entre els cotxes aparcats? Quan ho pense, encara em ve un sospir, com si just acabara de pedalejar.

En fi, nostàlgies a banda, segurament ens cal renovar els pobles i ciutats, perquè l’urbanisme dels 60-70 no és l’òptim, i tampoc els dels anys posteriors. Perquè hem d’acostumar-nos a renunciar al cotxe, a tornar a comprar amb cabassos i carrets, a jugar al carrer tranquils –al meu poble els han de tallar per a jugar a pilota valenciana; sinó, cap al trinquet– i, en definitiva, cal reconquerir el carrer. Això, ben fet, té molt més valor que qualsevol altre argument, perquè posa per sobre de tot la salut del planeta –i la nostra pròpia–. El repte és fer-ho sense pujar el valor del terreny i, en conseqüència, els lloguers i valor cadastral (del qual depèn l’IBI), un efecte del qual uns quants se’n felicitarien perquè “què bé, és bo que el meu pis tingui més valor” –una lògica preocupantment mercantilista d’un dret bàsic– però molts altres se’n ressentirien, potser anant-se’n fins i tot. El més important és que el barri que existisca després de les obres siga el barri que volen i poden permetre’s els seus veïns, el que inclou la gent que matina, la fruita als mostradors, el supermercadet de barri i les terrasses de bar.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc