Arran del cas de Sara, la santcugatenca que ha decidit marxar del país amb la seua parella després que s’assabentara que per a seguir vivint a la ciutat hauria de pagar 300 euros mensuals de lloguer més que no estaven disposats a assumir, s’ha generat un debat sobre si la seua marxa realment té motius residencials o es deu bàsicament al salari. Fins i tot he rebut crítiques a la notícia que havia escrit al respecte en forma de testimoni de l’afectada. Amb això, crec interessant obrir el debat.

En primer lloc, i en defensa de la faena feta, la notícia ha servit per a què algunes persones posaren en dubte l’argumentació de Sara i del Sindicat de Llogaters –i en conseqüència el titular de la peça (Sara, la santcugatenca que marxarà del país per l’augment del preu del lloguer)–. Això, si més no, significa, que més o menys encertat el titular –que no considere desafortunat però el debat està servit–, la peça periodística és suficientment clara com per a què hi haja gent que prenga partit en aquest afer.

En segon lloc, i més important, hi ha el debat sobre el vincle entre lloguer i salari. Sara se’n va pel salari o se’n va pel lloguer? Bé, Sara i la seua parella marxen del país en el moment que s’assabenten que haurien de pagar més pel lloguer. Efectivament marxen a una ciutat on el lloguer és tant o més alt que a la nostra però on la resta de condicions de vida, començant pel salari, són millors. És a dir, pagant molt pel lloguer podran fer el projecte de vida que ací creuen que no poden mantindre perquè el salari és més baix i els serveis, al seu parer, pitjors. Si la decisió per a marxar d’aquesta ciutat és que els pugen el lloguer, llavors sí, és un motiu immobiliari.

Però és evident que el seu cas és relativament incòmode perquè no és el que tenim en l’imaginari col·lectiu quan parlem d’exclusió residencial. Suposa l’evidència que la bombolla del lloguer està arribant a persones amb un poder adquisitiu considerable i que tenen la capacitat de triar marxar abans de veure’s ofegades pel lloguer a casa nostra. És, a més, una mostra d’aquelles persones que havia atret Barcelona i la seua àrea metropolitana i que ara comencen a pensar si aquest és el lloc idoni on desenvolupar un projecte de vida.

Amb tot, desvincular el debat dels lloguers de la capacitat adquisitiva és absurd. En Palabras para Julia José Agustín Goytisolo diu allò d’“un hombre solo, una mujer / así tomados de uno en uno / son como polvo no son nada / no son nadaˮ. Doncs als diners els passa més o menys igual. Un euro no és res per ell sol sinó que depèn de la relació amb altres divises i, sobretot, de què pots comprar amb ell i, alhora, quant et costa aconseguir-lo –quant costa comprar la mà d’obra, de fet–. Ahí rau el quid de la qüestió. 200, 500, 1.000 o 3.000 euros no és molt o poc per un lloguer, ho és en funció de la capacitat adquisitiva de les persones que viuen al territori on hi ha aquests lloguers, almenys mentre tinguem desigualtats de renda.

Això ens porta a un altre debat, l’apuntat per Joseph E. Stiglitz, Premi Nobel d’Economia de l’any 2001, a L’euro: com la moneda comuna amenaça el futur d’Europa (Edicions 63 en català / Taurus en castellà), sobre com una moneda única pot aprofundir les desigualtats entre països que tenen estructures econòmiques diferents si no es disposa de les institucions i mecanismes correctors suficients. Amb l’euro, apunta l’economista, els països rics es beneficien –tot i que no s’han registrat grans taxes de creixement entenent-lo des d’una lògica capitalista– i els més febles es debiliten. Les solucions en clau keynesiana del Nobel són, com a mínim, interessants per a obrir el debat.

És per tot això que quan s’analitza l’habitatge no només es fa en termes del preu pel metre quadrat sinó que s’incorpora l’efecte d’aquest preu sobre les rendes dels nuclis familiars que han d’accedir-hi. Així ho fa el nostre observatori de referència, l’Observatori Metropolità de l’Habitatge (OMH), que, analitzant la situació immobiliària, l’entrelliga amb els salaris dient-nos, per exemple, que un 40% de la població metropolitana que viu de lloguer gasta més d’un 40% dels ingressos familiars en l’habitatge.

L’OMH no es queda ahí i també fa una divisió per renda per a dir-nos que, de mitjana, els nuclis familiars que ingressen 1,5 cops el Salari Mínim Interprofessional (SMI) gasten un 70% de la seua capacitat econòmica a fer front al lloguer mentre els que ingressen 2,5 cops el SMI en destinen prop del 40%. El mateix observatori i diversos experts indiquen que la càrrega de l’habitatge sobre els ingressos familiars no hauria de suposar més d’un 30% i fins i tot hi ha partits que parlen d’encara menys percentatge. Ningú diria que l’OMH, per molt que parle dels salaris, fa un estudi sobre la capacitat adquisitiva sinó que se centra en l’accés a l’habitatge.

Encara que el problema de la precarietat i els salaris estacats és greu –només cal veure la necessitat del nostre propi Ajuntament d’incrementar el pressupost de serveis socials en prop de 600.000 euros de cara a l’any vinent, si s’aprova la proposta del govern–, és el lloguer el que està responent a una lògica especulativa/inflacionista –ja cada entès que es decante pel que més li convenç–. Això té anàlisis múltiples i solucions difícils però seria absurd dir que, davant d’això, el problema són els salaris (només) ja que l’àmbit immobiliari té reptes i redefinicions regulatòries pròpies a afrontar.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc