S’apropaven les eleccions municipals del 2015. La Floresta estava forta, hereva d’una reivindicació constant per a què aquell Pla Antipols i Antifang que va presentar el llavors tinent d’alcalde d’Urbanisme, Pere Casajoana, es convertira en alguna cosa més participada i adaptada a l’entorn. El Pla de Millora va nàixer com una esperança i va seguir com una relativa frustració. La Floresta Parla havia vehiculat un acord que semblava impossible. Quina és la manera de compaginar la voluntat dels veïns que volien seguir tenint carrers de terra i els que volien començar a gaudir del paviment? I com s’encaixa això al mig d’un Parc Natural?

Sembla mentida però ho van aconseguir. Els debats veïnals i l’anàlisi de documents i propostes van servir per a entendre’s en la diferència, com potser des dels Arbres Parlen –que sempre diem que és el preludi de la Floresta Parla tot i que en aquell moment es feia referència a una promoció d’habitatge protegit que podia trinxar el territori i trencar l’urbanisme del barri– no s’havia produït. La victòria dels Arbres Parlen va ser palesa perquè es va aturar la promoció i en l’actualitat es replanteja com un debat molt més ampli.

La Floresta Parla, potser, no va tindre una victòria tan evident. L’èxit dels debats veïnals va generar una gran dinàmica reivindicativa d’un barri anant tots a una però, en la translació als documents d’aquell Pla de Millora, algunes de les reivindicacions van quedar pel camí. Quelcom semblant passaria després amb l’ocupació de les cases dels mestres per a reivindicar un projecte de masoveria urbana.

El 8 de maig del 2015 gent diversa es va trobar a la plaça Miquel Ros –actualment rebatejada pel veïnat, que no per l’oficialitat, com a plaça del Poble–. Hi havia l’Eva, l’Oriol, el Guillermo, el Ramon... Tots ells van fer una roda de premsa per a explicar el document La Floresta que volem, un llistat de reivindicacions de cara a les municipals, una interpel·lació a tots els partits, que segurament es van mirar de prop la reivindicació dels anys anteriors.

La majoria van acollir-se al document sense gaire problemes i al barri va acabar guanyant la CUP-PC, una d’aquestes forces que havia fet seues les propostes del veïnat. Van tindre la mala sort que CiU, la guanyadora de les eleccions, no va fer seues les reivindicacions explicades en la roda de premsa. En una entrevista a Ràdio Floresta, vaig preguntar a la candidata i posterior alcaldessa, Mercè Conesa, si feia seues les reivindicacions de la Floresta Parla. La resposta va ser que no, que hi havia molts més veïns que aquest col·lectiu, el que va generar una nova resposta de la Floresta Parla.

La Floresta enceta el seu centenari, un bon moment per a conèixer els orígens i evolució del barri. Però si hi ha una cosa que ha aconseguit –i això també és mèrit històric– és que la reivindicació veïnal no entenga de nouvinguts i autòctons, sinó que vaja molt més enllà. Que qualsevol persona que s’apropara a la Floresta Parla hi poguera participar més enllà del temps que feia que vivia al barri. I això ens determina una cosa ben important: tant rellevant és la història llunyana com la propera. Ara que fixarem la mirada un segle enrere, és de justícia recordar el passat proper que també ens ha portat on som.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc