Quan era petit, al meu Montjuïc natal, pels seus camins passaven esquiladors de gossos, adobadors de paraigües i drapaires que compraven tota mena d'andròmines que a casa ja no en feia servei.

Un parent meu tenia una draperia al Poblenou. Li va anar bé el negoci de compra-venda d'endergues i es va fer una torre a Segur de Calafell. Els caps de setmana feia vida de senyor.

Els drapaires, com en aquella cançó d'en Serrat –d'aquell Serrat d'abans, de quan encara donava més importància a la cançó que a les peles– anaven cridant “Compro ampolles i paper, compro draps i roba vella, paraigües i mobles vells!”

No sé si hem parat esment, però fixeu-vos que van ser els primers recicladors de la història recent del nostre país.

Com aquells escombriaires de Can Pi, a l'Hospitalet, que passaven pels carrers del poble i recollien les deixalles amb els seus carros. L'abocaven als patis de casa seva i destriaven tot el que els podia servir per a revendre-ho. Papers, roba, ferralla... i les restes de menjar i peles d'hortalisses –l'orgànica que diem ara–, per alimentar els porcs que criaven.

Ara, en aquesta societat de consum que ens envolta i en la qual comprem més del que consumim, fem molta més deixalla que abans. Tanta que els ajuntaments s'han vist obligats a crear deixalleries.

Això ha estat després que s'omplissin abocadors a l'aire lliure. Allà, a Montjuïc, en van omplir de deixalles una antiga cantera al costat de l'escola. Justament allà on els vailets anàvem a jugar a futbol durant l'hora del pati.

En aquestes deixalleries es classifica i es reutilitza tot el que bonament és reutilitzable. Però arriba un punt que també comencen a estar saturades.

Tot i així, els ajuntaments en fan una didàctica de separació –una separació cada cop més difícil, perquè la indústria ens ho complica molt– davant un poble molt poc sensible a aquesta necessitat.

Ens hem habituat a viure de cara al nostre benestar i d'esquena al medi.

La història ha oblidat aquells primers recicladors. Caldria recuperar-los de nou i fer-los alguna mena d'homenatge. Penso que tenen molta cosa a dir i ensenyar-nos.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor