A la vista dels resultats de les eleccions gregues i catalanes podem extreure algunes conclusions sobre els tortuosos camins que estan prenent els processos de canvi polític i social al sud d’Europa. Simultàniament mentre esvorancs importants frenen els processos de canvi al sud, al nord apareixen de forma sobtada finestres d’oportunitat per a l’esquerra. Estem pensant en l’Anglaterra que representa Jeremy Corbyn el nou líder del Partit Laborista angles. Això doncs podem fer un balanç sobre els principals avenços i retrocessos que s’han trobat les forces democràtiques europees.

Jeremy Corbyn, nou líder del Labour Party, font: Cubadebate

L’assalt als cels: pròleg

El 25 de maig de 2014 la irrupció de Podem a les eleccions europees va visibilitzar les possibilitats de “l’assalt als cels”. Aquesta irrupció va posar al descobert les fractures existents en el sistema polític espanyol consistents principalment en la dissociació de les institucions democràtiques de les demandes democràtiques i socials de la població. El 15M va polititzar les fractures obertes per la crisi econòmica, l’atur, el treball precari, els desnonaments...etc.

I arran del cicle obert pel 15M i els posteriors moviments socials anti austeritat es va obrir una finestra d’oportunitats aprofitada per les forces de canvi polític com la CUP el 2012, quan va irrompre en les eleccions autonòmiques de Catalunya, i Podem en les europees de 2014.

Els partits polítics anti austeritat van rebre una forta empenta el 2015 arran de la victòria de Syriza en les eleccions legislatives del gener. La victòria de Syriza que partia d’un cicle de mobilització social propi, des del 2008, suposava la culminació de les protestes anti austeritat gregues. Les mobilitzacions del moviment estudiantils, les més de 30 vagues de les centrals sindicals gregues o les protestes dels indignats grecs van ser insuficients per a aturar cap dels dos memoràndums precedents però van ser necessàries per a possibilitar la hipòtesi política de Syriza.

Syriza va esperonar la formació de coalicions anti austeritat en alguns països d’Europa i va esdevenir un referent simbòlic de victòria per a l’esquerra europea, molt més proper que els èxits de l’esquerra llatinoamericana.

En clau nacional les eleccions municipals del 24 de maig de 2015 en aquest marc d’eufòria i esperança van obtenir una gran victòria. Ja que les candidatures d’unitat popular i ciutadana van vèncer a Barcelona, Madrid, València, Saragossa, Cadis, A Coruña, Badalona i moltes d’altres ciutats. Iniciant-se processos de desprivatització i remunicipalització de serveis externalitzats així com de democratització dels ajuntaments.

Interludi: es clou la finestra d’oportunitats?

Arran de la victòria de Syriza i l’inici de les negociacions amb la Unió Europea Grècia va esdevenir el focus d’amics i enemics, és a dir de les comparacions i l’emmirallament amb Syriza per part de formacions anti austeritat (Front de Gauche, Podem o Bloco d’Esquerda per exemple) per una banda però també es va situar en el punt de mira dels actors polítics pro austeritat .

El referèndum del 5 de juliol semblava la decisió de Syriza de plantar-se front a la Unió Europea davant la negativa a acceptar cap de les postures que plantejava en nom del poble grec. La derrota i la capitulació posterior de Tsipras va cloure la finestra d’oportunitats a Grècia. El missatge resultant és un missatge de derrota per al conjunt de l’esquerra grega i europea.

Les eleccions gregues del 20 de setembre cal llegir-les com el suport del poble grec a una Syriza derrotada que representa el mal menor, una austeritat amb aspectes socials, davant de la dreta grega, neoliberal a ultrança.

Alhora les eleccions catalanes del 27 de setembre mostren un altre escenari polític estancat per als actors polítics democràtics i transformadors. Els grans vencedors de la contesa són Junts pels Sí amb 62 escons i el 40% del vot i Ciutadans amb 25 escons i el 18% del vot.

Cal posar de relleu en primer lloc la capacitat de recomposició de Convergència Democràtica de Catalunya, en tant que força oligàrquica i pro austeritat tacada per diversos casos de corrupció, que ha sabut absorbir i noquejar el que podria haver estat un important adversari polític electoral, Esquerra Republicana de Catalunya. Malgrat l’habilitat d’Artur Mas tan sols la candidatura transversal de Junts pel Sí ha pogut suplir el desgast de CDC que ha passat de 62 escons el 2010 a 37 escons pròpiament de CDC dins de Junts pel Sí.

En segon lloc CDC ha aconseguit fer pivotar el conflicte polític al voltant dels drets nacionals, deslligats dels drets socials, i presentant CDC i Artur Mas com a els únics representants legítims de la població catalana. Per a l’esquerra transformadora vinculada a Podem ha estat impossible trencar aquest marc i rearticular-lo amb la necessitat de projectes de canvi a nivell estatal i català.

La incapacitat de Podem de construir una hegemonia en un estat plurinacional i amb diferents articulacions nacional-populars ha impedit desbordar des d’una perspectiva democràtica i anti austeritat la dialèctica espanyolisme-catalanisme, encarnada per CDC i Ciutadans. Només la CUP des d’un marc estava prou ben posicionada, en termes discursius, per a confrontar els discurs nacional-oligàrquic de Convergència.

El més preocupant de cara al futur és l’arrelament de Ciutadans a la Àrea Metropolitana de Barcelona on ha obtingut èxits a Hospitalet, Sant Adrià del Besos o el Baix Llobregat també.

De cara a les eleccions generals del 20 de desembre es preveu un escenari empantanat per a les opcions transformadores on la dialèctica ‘unitat-ruptura’ de l’estat espanyol submergeixi la dicotomia ‘règim del  78-processos constituents’.

L’estancament electoral, i polític, de Podem representa l’estancament del canvi a l’estat espanyol parell al fracàs de l’esquerra grega. L’assalt als cels s’ha vist faltat d’embranzida i caldrà veure si es Ciutadans qui a les generals recull la bandera del canvi amb una nova gramàtica neoliberal.

De moment les aigües transformadores del mediterrani  s’estanquen mentre a l’Anglaterra del Partit Laborista de Jeremy Corbyn s’obre una escletxa que representi el moviment anti austeritat.