Aquest divendres és 8 de març, una data que l'any passat va mobilitzar milions de persones a arreu del món i va marcar un abans i un després en la lluita feminista. A l'Estat espanyol es va generar una mobilització sense precedents contra la desigualtat de gènere, centenars de milers de persones van inundar els carrers de 120 ciutats. Les reivindicacions eren moltes i plurals, però en podem destacar la desigualtat laboral i la violència de gènere. Pel que fa a la desigualtat salarial, un informe de Fedea publicat al 2018, Brechas salariales de género en España, indica que les dones guanyem un 13% menys que els homes en treballs similars, aquesta desigualtat s'observa en totes les variables observades: edat, educació, antiguitat, ocupació, tipus de contracte i jornada, activitat i mida de l'empresa. També s'observen les dificultats de promoció i accés a càrrecs directius per part de les dones, així com la tendència de les dones a situar-se en sectors econòmics menys valoritzats degut a la pressió dels rols de gènere. Pel que fa a la violència de gènere, dades del Ministeri mostren que cada any es perpetuen 60 assassinats de dones en mans de les seves parelles o exparelles. A més, en els darrers temps han sortit a la llum als mitjans de comunicació casos esgarrifosament habituals d'agressions i violència sexual cap a les dones. Davant d'aquesta indignant situació, la solució és el feminisme.

Com ja va passar l'any passat, als voltants del 8M les desigualtats i injustícies de gènere estan en boca de tothom, també dels polítics. I tot i que, per una banda està molt bé que se'n parli i se'n faci debat, per altra encara indigna més veure com molts partits polítics utilitzen la lluita feminista com una eina per guanyar vots. Aquesta és una lluita per a la igualtat de drets laborals, econòmics i socials de totes les dones. És una lluita transversal que no pertany a un grup o a una ideologia concreta. I és una lluita plural perquè els condicionants socieoeconòmics i vitals de cada dona són diferents . No n'hi ha prou en garantir la igualtat d'oportunitats, sabem que la igualtat d'oportunitats no suposa la fi de les desigualtats i les discriminacions. Calen lleis específiques que reconeguin la molt criticada discriminació positiva i accions que fomentin una perspectiva de gènere respectuosa i el trencament en les creences de gènere que tant mal fan a la nostra societat. Per tots aquests motius i molts més, la mobilització del 8 de març és molt necessària i ha de ser una mobilització sense partidismes, sense oportunisme polític ni tàctiques electorals.

Mònica Marqués, psicòloga i psicopedagoga a Actua