El titular d’este article és un atreviment però també una reivindicació d’igualtat entre municipis. Perquè mentre una part de la ciutadania s’emporta les mans al cap davant un tribut metropolità que ha rebut més crítiques que oportunitats, sembla obviar-se que Sant Cugat ha gaudit d’una oportunitat que no han tingut la resta de municipis de la comarca.

Ha estat enmig de les acusacions creuades entre Junts per Sant Cugat –amb petició de dimissió inclosa– i el govern municipal que he topat amb la crua realitat. Mentre els polítics es barallen per dir si el debat entre dos càlculs tècnics es pot considerar negociació política o no, obviem que el nostre Ajuntament ha tingut una oportunitat que no ha tingut cap altre consistori dels 18 que s’han incorporat a la tarifa plana del transport.

Sant Cugat tenia dos càlculs diferents presentats. Un suposava que la ciutadania santcugatenca hauria de pagar 4,2 milions d’euros i l’altre 6,9 milions. Els motius d’aquest doble càlcul ja estan explicats i no són el fons d’este article. La clau és que el debat entre quin dels dos càlculs agafar –diguem-li negociació o castanyada– només s’ha donat a Sant Cugat. La resta de municipis de la comarca només han presentat un càlcul, l’equivalent a l’elevat dels dos que hem tingut a la ciutat.

Ara, a bacs i rodolons, la resta d’ajuntaments de la comarca busquen un càlcul més “beneficiósˮ. Pose beneficiós entre cometes perquè allò beneficiós realment no és si el càlcul suposa que la ciutadania pague més o menys sinó quina és la progressivitat de l’impost i la redistribució de la riquesa que se’n deriva. Cerdanyola ja ha aconseguit que l’Àrea Metropolitana (AMB) es comprometa a fer un càlcul que suposa un 33% menys que l’actual de cara als rebuts del següent exercici. Altres ajuntaments busquen vies legals, negociacions, ajuts... a l’espera de tindre un tracte igual que Sant Cugat.

I què diuen els polítics –tant govern com oposició– davant de l’avantatge santcugatenc? Doncs, després de repetir que “Sant Cugat paga el que ha de pagarˮ, que el primer dels càlculs es va fer perquè els serveis tècnics de l’Ajuntament van començar a treballar abans que l’AMB demanara un nou càlcul. Si això va ser possible és perquè el nostre consistori s’ho pot permetre per nombre de treballadors. Això té a veure amb estructura i l’estructura, òbviament, se sustenta amb el pressupost municipal. És a dir, l’Ajuntament més ric –això té a veure amb nombre d’habitants, pressió fiscal i renda per càpita– aconsegueix el que els menys rics i els pobres no poden aconseguir.

Encara que darrere d’un teló tècnic immillorable –i un fort aplaudiment a eixos treballadors municipals que s’ho han currat!–, que Sant Cugat haja tingut l’opció de debatre’s entre dos càlculs és una inequitat abismal i que, a més, s’haja acabat optant pel baix és d’una manca de solidaritat intermunicipal realment preocupant. Un porque yo lo valgo que rebufa classisme a mars. Perquè, parafrasejant l’Ovidi, o juguem tots o estripem la baralla. I això és fàcil dir-ho quan s’és el pringat i molt difícil quan s’és el privilegiat.

Sant Cugat no hauria d’haver optat pel càlcul baix del tribut metropolità si la resta de municipis no han tingut l’oportunitat ni de debatre’s entre més d’un càlcul. De fet, si realment es pretenia que tots els municipis jugaren a la mateixa lliga, l’AMB hauria d’haver donat la mateixa oportunitat a tots i no acceptar una negociació/castanyada específica amb un ajuntament. Així que, potser, hauria d’haver facilitat un nou càlcul als altres 17 municipis abans de començar a girar rebuts.

És evident que el tribut és complex i força inequitatiu perquè agafa de referència el valor cadastral del 2005, perquè en funció de la revisió hi ha xalets pagant misèria i pisets de solter/a pagant fortunes i perquè hi ha una bona bonificació en l’ús residencial que no es trasllada a altres propietats que potser sí ho necessiten com el petit comerç. Els canvis, per tant, són molt més de fons que no si Sant Cugat ha de pagar 4,2 o 6,9 milions.

D’altra banda, que ara la resta de municipis troben l’oportunitat de pagar menys en base a nous càlculs com el que ja li han acceptat a Cerdanyola és un risc per al manteniment dels serveis públics, en primera instància el transport ja que el tribut entra en vigor per la tarifa plana. Si comença a acceptar nous càlculs, l’AMB haurà de veure d’on trau els diners que deixen d’entrar si realment vol mantindre els preus de la tarifa plana i complir les seues promeses de millora del transport i d’altres serveis als municipis. Així que, segurament, necessitem un tribut metropolità més elevat i millor repartit.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc