En el "pastís I", vaig explicar que el "pastís" el cuinàvem entre tots, (treball mercantil + treball cures) però que es distribueix molt desigualment.

Distribució primària de la renda

La distribució primària de la renda la componen els salaris, beneficis, rendes i interessos.

Per començar: com que el repartiment del "pastís" es fa de manera molt  desigual entre salaris i rendes de capital i entre els mateixos salaris per raons de jerarquia i / o de gènere, ja comencem malament.

Si a més la càrrega fiscal és inferior a la que ens correspondria d’acord a la nostra situació geopolítica, es recolza  en la renda dels treballadors i en la imposició indirecta, continuem pitjor.

Per acabar, si veiem que gastem els ingressos fiscals (la distribució secundària de la renda), específicament les despeses socials, també en quantitats inferiors, ens expliquem la nostra situació social i econòmica. 

El quadre següent dóna una idea del repartiment de les rendes, remarcant que el canvi més important en el mercat laboral s'ha produït bàsicament en els contractes temporals (temps parcial). Com a conseqüència, s'ha accentuat la diferència entre els salaris més alts i més baixos;  només cal veure l’increment de la pobresa entre les persones ocupades de 20 a 29 anys.

La immensa majoria de les famílies  tenen el salari com a únic ingrés per viure i any darrere any la part del pastís que els pertoca és  proporcionalment més petita, amb un “mercat laboral” precari i amb unes altes taxes d’atur. 

Un altre aspecte important és que les diferències de gènere en els salaris són grans, especialment en la part baixa dels ingressos (Aquesta dada no es mostra al gràfic)

(Emilio de la Peña, 27-03-2019)

En la distribució primària, res de "pastís" per a les persones que no són al “mercat”, les persones dependents i les cuidadores, que també treballen. Per tal que aquestes persones disposin d'ingressos, cal que els qui els toca "pastís" lliurin un tros per cobrir les despeses i inversions comunes i això s’aconsegueix mitjançant  la càrrega fiscal (impostos). Com vam veure en l’article anterior, l’estat espanyol tambe és a la cua dels  grans estats de la UE amb uns 7 punts menys de mitjana de càrrega fiscal. Tot un èxit per a les grans corporacions  i grans fortunes i per a tothom que amb el seu vot i silenci n’és còmplice.

A la distribució de la recaptació de la càrrega fiscal entre les diferents necessitats col·lectives se l'anomena:

Distribució secundària de la renda:

D'aquesta distribució, una part va per al benestar de les majories, la despesa social. Però abans, fem una ullada al passat proper:

A partir de la 2a GM. amb la derrota del nazisme i del feixisme (però no del franquisme; cal retenir aquest fet, amb conseqüències que arriben fins als nostres dies i ens ajuda a entendre el perquè dels llocs gens airosos que ocupem entre els grans Estats Europeus en molts aspectes) a causa de les destrosses de la guerra i la pressió dels partits d'esquerra, els governs van dur a terme la implantació de l'anomenat Estat de Benestar i la intervenció  en l'economia, -això no era cap novetat, ja es va fer en les dues GM i entre guerres-  tot nacionalitzant algunes grans empreses tant financeres com productives.

(La Voz de Asturias, 9-12-2018)

 A partir de finals dels setanta amb el triomf polític del neoliberalisme es van anar privatitzant, encara que no totalment, però per part de l’oligarquia de l'estat Espanyol amb molt més entusiasme; parlem d’empreses públiques altament rendibles com Telefónica, Tabacalera, Repsol, Gas Natural y Endesa... Recordeu el “capitalisme popular” – las matildes ?-

El pitjor va arribar (2008 en endavant) amb el lliurament d'un gran nombre de caixes d'estalvi al capital financer privat en lloc de potenciar-les com a entitats financeres territorials (municipals o autonòmiques) La guinda, i molt recent, va ser la fusió BANCAIXA / BANKIA i seguit amb la sentència sobre BANKIA. No sé si fer-me l'harakiri o dedicar-me a la beguda. Tot un èxit del Règim del 78.

La recerca de beneficis més ràpids i fàcils porta a l'especulació financera que va acabar amb el col·lapse de molts bancs, que van haver de ser rescatats per l'Estat. Bankia va ser un d'ells, rebent més de 24.000 milions d'euros de l'Estat (s'han recuperat uns 3.000 milions). L'Estat posseeix el 62% de Bankia. Amb la fusió, la participació de l’Estat en el nou grup CaixaBank, un cop es completi l'absorció de Bankia en el seu accionariat serà del 16%, per tant s'ha perdut una gran oportunitat de tenir una banca pública que conjuntament amb els pisos del “banc dolent”, SAREB, s'hauria pogut fer, entre altres objectius, una política social d'habitatge.

Però el que importa és retenir que a partir d'aquest moment es va produir el creixement de les inversions en l'Estat del Benestar a l’Europa Occidental: atur, pensions, habitatge, educació, sanitat i dependència i que a l'Estat Espanyol, gràcies a la victòria dels militars revoltats, va arribar  gairebé amb 40 anys de retard i totalment insuficient.

El discurs dominant que diu que l'Estat no serveix i el Mercat és el que funciona,  ens ha portat a l'horror de sofriment i mort als nivells innecessaris que estem vivint en aquests moments.

Això ens hauria de portar a un canvi radical de paradigma des de ja, a una forta inversió en despeses socials (de fet inversions) per tal que junt a les profundes reformes estructurals imprescindibles, s’ajudi als milers i milers de famílies a sortir del bucle de pobresa en què es troben.

En 2018, la despesa pública social va ser d'un 27,4% del PIB espanyol, quatre punts menys del PIB (31,5%) que la mitjana de la UE -15 i gairebé set punts menys que Suècia (34,1%), (un dels països més eficients i competitius econòmicament).  El que aquestes dades diuen és que ens gastem gairebé 50.000 milions d'euros menys del que hauríem de gastar-nos per assolir el percentatge mitjà de despesa pública social de la UE-15 (80.500 milions menys per assolir el nivell de Suècia). A partir d'aquest punt no és d'estranyar el nostre raquític Estat de Benestar.

Les següents dades comparatives, al meu entendre, mostren l'absolut fracàs de les elits del Règim del 78 per a proporcionar una vida digna a la majoria de ciutadans, malgrat les lluites populars.

Les columnes negres indiquen: “per sobre de la mitjana europea”; les columnes vermelles indiquen: “per baix de la mitjana europea”

Quantificació dels fons que hauríem d'haver invertit en l'Estat del Benestar per arribar a la mitjana de la UE-15

Aquest dèficit apareix en tots els serveis de l'Estat del Benestar. Així, en sanitat, en 2018, la despesa pública era d'un 6% del PIB, molt menys que la mitjana de la UE-15 (7,2%), la qual cosa implica que hauríem d'haver gastat almenys 14.400 milions més d'euros en tals serveis.

Però el que si que és un crim de lesa pàtria són els ajustos realitzats per reduir la despesa hospitalària; han provocat que la partida destinada a sanitat hagi passat del 6,8% del PIB el 2009 al 6% de 2018, afavorint la sanitat privada. Aquest subfinançament explica, en gran part, l'enorme crisi del sistema públic sanitari durant la pandèmia, clarament desbordat. Per exemple: el nombre de llits per cada 1.000 habitants (incloent la sanitat privada) és de 3, amb una mitjana de la UE.28 de 6,3. Però, més alarmant encara, el nombre de llits del Sistema Nacional de Salut (sanitat pública) es de 2,4 cada 1000 habitants.

El dèficit va ser fins i tot major en les transferències de la protecció social, en les quals es va invertir, en 2018, un 16,9% del PIB, molt menys que la mitjana de la UE-15 (19%) i que Suècia (19,5%), la qual cosa vol dir que ens gastem 25.240 milions d'euros menys del que hauríem d'haver gastat per aconseguir la mitjana de la UE-15, i 31.250 milions menys donin relació amb Suècia.

En educació, aquestes quantitats haurien hagut de ser de 8.415 milions d'euros més per aconseguir el percentatge de despesa de la UE-15, i de 34.865 milions més per aconseguir el percentatge de despesa de Suècia.

En habitatge haurien estat 1.084 milions d'euros més per a aconseguir el percentatge de despesa de la UE-15, i 2.167 milions d'euros per a aconseguir el percentatge de despesa sueca.

En despesa pública en cures de llarga durada, el dèficit va ser de 11.618 milions d'euros per a aconseguir el percentatge de despesa de la UE-15 i de 29.045 milions per a aconseguir el percentatge de despesa de Suècia.

I és important assenyalar que tal pobresa de recursos inclou també un gran dèficit de personal. Si agafem el nombre d'infermeres /s la ràtio és de 5,7 contra 8,4 a la UE-28 molt accentuat en els serveis essencials, ocupats en la seva majoria per dones, que a Espanya compten amb escàs poder adquisitiu, treball inestable i mal remunerat, i amb una elevada taxa de temporalitat.

Com podem veure i per tot l'escrit anteriorment, l'Estat Espanyol continua estant en la cua d'Europa en tot el referent a la protecció social de la seva ciutadania.

Francesc Borràs
Economista. Professor jubilat de la UB
Membre de la Plataforma Pensionistes de Sant Cugat.