D'aquesta pel·lícula existeixen dues versions amb diferent final; el final de l'autor i el final que va fer la productora. En ambdós casos però, diguem-ne, la cosa no acaba bé.*

I és que sembla que les persones tenim unes necessitats, emocions, reaccions i uns aprenentatges, comportaments i desitjos, tan arrelats que encara que en determinades circumstàncies puguem arribar a obviar-los i actuar com si no hi fossin, sembla que la fatalitat (o la no voluntat segons els casos) els facin aflorar de nou.

Aquí tenim la història: tan senzilla d'explicar i ben intensa de viure/veure. Dos homes, després d'intentar fer-se la vida impossible, comprenen que es necessiten per resoldre la situació en què es troben i sortir de l'atzucac on han anat a parar. El desig d'agredir l'altre, la por, la desconfiança, la humiliació, la incomunicació, el maltractament quedaran aparcats per possibilitar la col·laboració, l'ajuda mútua, la consecució de l'objectiu, l'empatia.

I tot això molt ben dirigit per John Boorman (director de 21 cintes, entre elles Excalibur) i perfectament expressat gràcies a la magnífica actuació de Lee Marvin i Toshirô Mifune, els dos únics personatges que veurem a la pantalla, i que sentirem poc, perquè un parla anglès i l'altre japonès, no s'entenen i es limiten a fer sons guturals, exclamacions i petits monòlegs.

Argument
El 1945, durant la Segona Guerra Mundial, en una petita, remota i deserta illa del Pacífic es troben un soldat japonès i un altre d'americà.

* En la versió del director, en enemistar-se altre cop cada un se'n va per la seva banda mentre que la productora fa que en el moment en què reapareix el conflicte entre ells, un avió que passava per allà els deixi caure una bomba a sobre.

Pura Piera, espectadora