Dilluns farà un any de la manifestació del 8M 2020, un esdeveniment no exempt de polèmica degut a l'amenaça d'un virus que començava a creuar les nostres fronteres. Fa un any moltes de nosaltres vam sortir al carrer per visibilitzar les desigualtats de gènere de la nostra societat, desigualtats que ens afecten a totes i que son especialment cruentes amb les dones que es troben en situacions de vulnerabilitat econòmica i social.

Què ha passat des d'aleshores? La pandèmia ha tingut conseqüències sanitàries, socials i econòmiques a tots els sectors de la població, però degut al model social i econòmic imperant a la nostra societat, davant les crisis, els sectors més precaritzats sempre són els més damnificats. Dins d'aquests sectors les dones esdevenen un col·lectiu especialment vulnerable, ja que les situacions econòmiques i psicosocials, que ja eren complicades, s'han vist molt afectades per la crisi derivada de la pandèmia. Això queda palès en diversos estudis, entre ells l'informe publicat pel grup de treball de Prevenció en violències masclistes del Consell Nacional de Dones de Catalunya: "En la crisi del COVID19, Visibilitzem la precarietat amb perspectiva de gènere". En aquest document s'exposa la situació de moltes dones que han vist com empitjorava la seva qualitat de vida, que ja de per si no era gens bona. Està clar que els impactes de la pandèmia no han estat iguals per a tothom i que un cop més la precarietat té un biaix de gènere.

- Les dones estan sent les més afectades per la sobrecàrrega de treball de cura no remunerat. A causa del confinament i el tancament d'escoles i serveis d'atenció a les persones, les tasques de cura recauen majoritàriament en les dones.
- Les dones ocupades en l'economia informal han quedat invisibilitzades i excloses de les mesures de suport.
- Les treballadores de la llar han estat les primeres "acomiadades" per la crisi, sense cobertura d'atur ni possibilitats d'accés a les prestacions previstes pel Govern de l'Estat.
- Les treballadores sexuals han quedat fora de totes les mesures.
- Les dones sense llar de nou desapareixen en les xifres globals, a més les solucions d'urgència que se'ls ofereix tenen un fort biaix androcèntric al no reconèixer el risc d'abús i violència sexual que pateixen en els albergs i en les sortides residencials d'urgència mixtes.
- Les treballadores del sector de l'atenció domiciliaria i de la geriatria, sectors altament feminitzats, amb la crisi de la COVID-19, han hagut de fer la seva feina amb equips de protecció insuficients, posant en risc la seva salut.
- Les dones migrades i racialitzades, que es veuen abocades a treballar en l'economia informal quan no tenen la seva situació administrativa regularitzada, no tenen dret a l'atur, el que les col·loca en una clara situació de vulnerabilitat.

En aquest informe es reclama un Pla de Mesures d'Emergència Social per poder fer front a la situació extrema que estem vivint, amb visió de gènere i classe, per poder atendre els col·lectius amb situació de vulnerabilitat més gran i evitar que s'incrementin les desigualtats i que siguin aquests col·lectius, de nou, els que paguin en major mesura les conseqüències de la crisi sanitària, econòmica i social.
Per tot això aquest nou 8M tornarem a sortir al carrer, potser les manifestacions no seran tan multitudinàries. Potser aquest any les mobilitzacions tindran un caire més local. I tot i que ho haurem de fer amb mascareta, seguirem cridant i lluitant per aconseguir la justícia social que totes les dones mereixem.

Mònica Marques Monner
Psicòloga i psicopedagoga d'Actua.