El que es diu, el que es fa

Membre de la Xarxa Sant Francesc - Monestir.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Fa anys que em vaig engrescar en la tasca de millorar el barri Monestir - Sant Francesc, sabia que no seria fàcil i que em ficava d’alguna manera a la boca del llop però encara i així vaig decidir fer-ho de manera ferma i contundent. Recordo que vaig començar per assistir als primers Pressupostos Participatius. Va ser una experiència agra perquè la percepció final era que es perdia el temps en reunions allargades i interminables on no anaves enlloc. Poc després em vaig apropar als Consells de Barri on lluny de ser uns òrgans decisoris esdevenien una pèrdua més gran si escau d’hores que finalitzaven amb una “no resposta immediata” a problemes que sí eren urgents, sempre embolicats en una burocràcia en espiral de respostes ambigües com “ho tindrem en compte” sense especificar un timing. Era divertit veure com els partits polítics de l’oposició intentaven captar-te per a fer pressió als que aleshores ocupaven les regidories de l’Ajuntament, tal i com ara també es continua fent però a la inversa.

La realitat absoluta és que canvien els colors però no les accions o almenys aquesta és la meva percepció personal.

Si alguna cosa positiva va tenir la meva implicació és sens dubte conèixer les entitats del barri i coincidir amb la Xarxa Monestir - Sant Francesc, un projecte comú que ens portava a un objectiu molt clar de millora en moltes vessants diferents. Tots ells són ara amics i companys amb relacions que van més enllà d’una fita utòpica.

Han passat 6 anys des d’aquesta primera reunió i si miro enrere, encara que hem consolidat moltes activitats lúdiques i d’integració veïnal, la sensació és que les demandes primeres que em van portar a aquells pressupostos participatius són les mateixes.

No puc enumerar a quantes reunions he assistit entre Consells, Plans de millores, reunions de seguretat, o reunions amb polítics, són tantes que he perdut el compte però aquest regust a presa de pèl no se’m va ni amb lleixiu. Ara molts d’aquells polítics que m’enviaven whatsapps dia sí i dia també han desaparegut del mapa, no és el mateix l’oposició que el govern i aquells que aleshores fugien de les meves intervencions indignades ara em contacten perquè estan a l’oposició. Per no parlar de les diferents propostes per incloure’m a un partit polític, han estat vàries però quan decididament els hi donava negatives a tots plegats perquè la meva motivació no era aquesta, aleshores s’estranyaven intentant esbrinar quin era el sentit a tot el que feia. La resposta més fàcil era la correcta i la primera, lluitar per la millora del meu barri i de la seva gent, sense més pretensions.

No us enganyeu, fa d’anys que als nostres carrers tenim problemes greus que afecten a molta gent però dos mandats diferents no han servit per alleugerir-los, quan només veus a ull d’ocell i et fonamentes en dades estadístiques perds la visió d’una realitat tossuda i persistent. Seguim amb un amfiteatre incomplert des de 2016, amb les llums del carrer Orient sense posar, amb problemes de seguretat gravíssims i amb uns pressupostos participatius del 2020 que fa gairebé un any que s’han votat i que estan executats només al 14% sense tenir clar quan s’enllestiran. Sí, estimat lector, el que es diu és molt diferent del que es fa. Sé que no puc decidir pels altres, ni puc accelerar una maquinària política obsoleta i poc dinàmica però sí que puc decidir a qui regalo el meu temps o qui mereix els esforços i aquests no pertanyen a la classe política.

No estic enfadada ni tan sols molesta, el que tinc clar és que aquells que volen canviar la seva ciutat comencen amb una il·lusió i unes ganes que es van esvaint mentre es converteixen en allò que abans criticaven, no és que siguin iguals és que perden la perspectiva del que els motivava els seus inicis. De vegades mirar enrere et fa continuar endavant i reubicar-te al camí correcte.

Mireia Gallego, membre de la Xarxa Sant Francesc - Monestir

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi