Propòsits que no complim

Membre de la Xarxa Sant Francesc - Monestir.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Jo no sé vosaltres però de ben segur que coneixeu gent que cada 31 de desembre fa rituals per donar la benvinguda al nou any. Molts ens vestim amb roba interior vermella que només et poses un cop i que cada any et recorda que vas guanyant quilos, perquè siguem sincers no encongeixen... encenem espelmes blanques com a desig d’un any pròsper i memorable, obrim les finestres per tal que fugin els mals rotllos de la casa, ara molt adient pel tema Covid, o apuntem desitjos a papers que cremem simulant una mena d’Akelarre low cost. En fi que podria estar una bona estona relatant totes les accions que fem per a garantir els favors d’una entitat invisible pagana de la que no ens en recordem a la resta de mesos però que voleu que us digui, tot és poc si amb això som més feliços, de fet és fins i tot divertit.

Cap d’any és d’aquelles jornades nadalenques amb nom propi, de les “top five”. Quedem amb amics, perquè la família només té potestat de gaudir de tu fins les 00:05, després d’haver ressuscitat d’una mort segura per ingesta de raïm XXL i aprofitem per posar-nos uns vestits ideals per enxampar un refredat dels que fan història, uns talons molt pràctics per ballar tota la matinada, sabates boniques que acaben llençades pel terra perquè acabes fotent salts amb el que et queden de les mitges foradades i que dir d’aquest maquillatge súper festiu que pel matí et fa semblar un ós panda, sí estimats...el cap d’any és la Festa per excel·lència.

El millor de tot plegat és que al dia següent has d’anar a dinar a casa els pares o els sogres i quan et pregunten com estàs, la teva cara pàl·lida i ullerosa delata que t’has fet gran per anar-te’n a dormir a les 6 o 7 de la matinada. La realitat, estimats, és que cada cop costa més recuperar-se d’aquella nit i com som incapaços d’acceptar l’edat, les lumbàlgies i la ciàtica, aquell 31 de desembre ho donem tot ballant amb coreografies impossibles tiktokeres que a més no coneixes i comences a rememorar quan els teus pares i tiets ballaven i et donava vergonya aliena. Quina crueltat el pas del temps!

Un apunt necessari al que cal dedicar un apartat independent és, el cotilló. Estimats veïns, fins quan haurem de tolerar aquest dispendi de barrets petits amb gomes que es trenquen, nassos de pallasso, serpentines de colors motxos i collarets hawaians? Després de dècades no podem trobar nous sistemes per fer el ridícul? I què dir del confeti? Aiiiii… intenta llençar-lo a casa d’algú i veuràs la seva mirada assassina pensant en que traurà paperets de colors durant mig any de sota el sofà.

Malgrat tot, quina genialitat aquesta d’embogir un cop l’any com a mínim! És cert que fem promeses impossibles com aprendre anglès, fer més exercici, dieta, etc... però crec que aquest any ens mereixem pensar precisament en aquests supòsits trivials i blancs que mai complim vers als dos darrers anys de por i incertesa. No cal dir que hem de tenir precaucions i que potser cal més cobrir-se la cara amb la mascareta que el cap amb un barret però somrieu, rieu molt, fort i amb ganes. Balleu el que us vingui de gust i feu tot el ridícul que pugueu. De fet la vida és això, espurnes de color que recordes enmig d’una quotidianitat més aviat gris. Feliç any 2022 i sobretot precaució.

Mireia Gallego, membre de la Xarxa Sant Francesc-Monestir

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi