Parlar de Salut Mental és parlar de col·lectivitat

Col·lectiu feminista i revolucionari de Sant Cugat.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

La depressió i l’ansietat han augmentat un 75% entre les i els adolescents els últims vint-i-cinc anys, el suïcidi és la primera causa de mort entre les persones joves a Catalunya, les dones tenen 2,3 vegades més probabilitats de patir trastorns mentals que els homes, i a Europa, la prescripció d’antidepressius entre les persones de 5 a 16 anys ha crescut un 22% en els últims cinc anys. La pandèmia ha estat un catalitzador tant de simptomatologies com de diagnòstics. Ara més que mai, cal que parlem de salut mental i de les seves causes.

Tindríem la mateixa angoixa si no haguéssim de pagar lloguers abusius? O si no visquéssim en una societat desigual, on l’1% més ric del món ha doblat la seva riquesa en l’últim any? O si cobrar un sou digne no fos una possibilitat llunyana per a moltes? No podem deslligar la salut mental d’allò que passa en l’entorn social, econòmic i polític. El patiment que sorgeix de l’angoixa, l’ansietat, la tristesa o l’estrès són també conseqüència del nostre context, i deslligar-ho i abordar-ho des de la individualitat deixa fora gran part de la realitat. Defensar la perspectiva comunitària és parlar de feminisme, perquè és des d’aquí des d’on qüestionem la productivitat forçosa de l’individu, posant al centre la vida i validant totes les emocions.

Estem d’acord amb el fet que l’individualisme és un dels pilars de la nostra societat capitalista: el sistema en què vivim es basa en buscar el benefici propi per sobre de qualsevol altre, construint-se en contraposició a el col·lectiu. Així, la salut mental no és una excepció: cada persona és responsable de sortir del seu propi pou, com si aquests problemes només els tinguessis tu, i només et pogués ajudar la teràpia individual o els llibres d’autoajuda. I aquí rau un dels perills: abordar les dificultats només des de l’àmbit individual pot generar una gran frustració, perquè ens fa sentir totalment responsables del nostre patiment i també de sortir-ne, sense posar sobre la taula les causes estructurals que el generen i que mantenen la culpabilització per no “estar al 100%” en tots els moments i situacions diàries.

El sistema neoliberal s’ha encarregat de construir una moral/ètica sobre la qual s’articula la normativitat de les persones treballadores, condicionant tots els àmbits de la vida: hem d’estar sempre disposades a reinventar-nos, en aprenentatge constant, sent la nostra millor versió i dedicant temps a tot allò que ens “omple”, sense oblidar-nos en cap moment d’estar rendint al màxim, i sense poder-nos permetre cap error perquè podem ser fàcilment substituïdes per una versió “millor”.

En aquest clima d’exigència obligada i competitivitat constant, també vivim traslladant la responsabilitat de les cures únicament a l’esfera individual i amb la finalitat de tornar a ser productives: el "temps lliure" del qual disposem està enfocat principalment en regenerar el cansament, tant físic com mental, que el mateix sistema ens causa.

L’eina de la psicologia i les teràpies convencionals, en la recerca d’obtenir la rigorositat científica i metodològica, ha abordat en molts casos la salut mental i el concepte de malaltia amb concepcions patologicistes, capacitistes i individuals, a més a més de no tenir en compte la realitat de diversitats existents i reproduint perspectives racistes, cisheteronormatives i classistes. Segons la psiquiatra Joanna Moncrieff, “des del moment en què el comportament estrany, inquietant i ocasionalment pertorbador al que anomenem malaltia mental s’atribueix a una malaltia al cervell, els seus orígens i significats ja no han de ser entesos. Simplement corregits amb medicaments, teràpia o electró-convulsions.” (Moncrieff, 2014:2)

La sobrediagnosticació a causa d’un sistema asfixiant, la falta d’informació a l’abast popular sobre trastorns, la manca d’alternatives a viure el patiment en secret, sumat a la individualitat ja esmentada (entre altres motius) fa que la salut mental continuï sent tabú i, per tant, es continuï reproduint el dualisme categoritzador essencial pel capitalisme, fomentant la divisió entre persones sanes i, com a tal, productives, “útils” i “vàlides”, i persones “malaltes”, relegades i senyalades per no encaixar en la norma. En un moment en què, cada cop més, l’estrès, la depressió i la precarietat estan afectant un major gruix de la població, aquesta estigmatització s’ha d’abordar de manera col·lectiva.

Nikosia és un exemple de resistència col·lectiva al sistema i de cura de la salut mental des d’una perspectiva menys clínica i classificadora de les persones, un projecte de ràdio, tallers, activitats culturals i socials assembleàries obertes a tothom. Neix des de la intenció de curar en grup aquells patiments generats i agreujats pel sistema, posant la salut mental dins de la quotidianitat i normalitzant les problemàtiques per tal que siguin habitades amb la major acollida social des d’un espai de comprensió i estima. És gràcies a projectes alternatius col·lectius com aquest que es construeixen nous imaginaris on el fet de compartir entre companyes és sanador i ens ajuda a problematitzar les estructures socials que ens envolten, que són, moltes vegades, les causants del nostre patiment.

Tal com plantegen des d’Abilis, el repte rau en construir alternatives i comunitats que possibilitin el desenvolupament de la dignitat i el benestar. Contextos que posin sobre la taula la interdependència i, per tant, fer-se càrrec de realitats aparentment llunyanes. Una reciprocitat que - d’acord amb Deligny (2015:29) -, revela i dota d’existència a l’altre.

Hora Bruixa, col·lectiu feminista i revolucionari de Sant Cugat

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi