El regal

Escriptora i estudiant d'Història de l'Art.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Delirant, absent però bella.

Aquestes paraules dansaven sense respiració en la ment de l'escultora Camille Claudel. Tot just feia uns minuts que les havia pronunciat i ja li pesaven com una condemna. El mestre Rodin un parell de dies abans li havia anunciat: Em caso, Camille. M'empeny la societat a fer-ho. He de fer-ho, sé que em comprendràs. Però amor, podem continuar sent amants –i ella no va saber què contestar-li–. Va deixar les eines d'esculpir a terra i es va asseure en una peanya de marbre. Es va fregar els ulls; delirant, absent, però bella –es repetia la Camille–, així em veu ell? Serà aquest el motiu pel qual es casa amb aquesta àvia? Si sembla la seva mare… Exacte, el seu pla és ideal! Així tindrà una mare fidel a Casa i la diversió d'una amant a fora. L'escultora es va tapar la boca per no deixar escapar una rialla indiscreta. Amb un impuls es va aixecar i amb pas desafiant es va apropar al Rodin.

– Marxo! Muntaré el meu propi estudi… –li va deixar anar l'escultora–. Ah! I una altra cosa, senyor Rodin… Moltes felicitats. Ja li faré arribar el regal de casament.

La Camille va llogar un petit i fosc habitacle a Montmartre, un barri bohemi de París. Va ser allà on va realitzar el regal per l'escultor i la seva futura esposa. La Camille va passar els dies picant un bloc de marbre i a la vegada recordant els murmuris d'amor del seu amant. Fer l'amor amb el Rodin era l'acte més sagrat que havia conegut. Picava i el recordava. Ella ho va llegir en un diari: L'Auguste Rodin es casa el 29 de gener amb la senyora Rose Beuret. Ho recordava i picava amb força contra el bloc de marbre, ja ple de bretxes. Trucaven a la porta i ella picava, es feia de nit i ella picava, va arribar la primavera i la Camille picava malalta de desesperació. Plorava sense parar…

Després de diversos mesos d'esculpir, i abans d'ofegar-se en les seves pròpies llàgrimes, la Camille va acabar l'obra. Es tractava d'una figura viril i nua, era el focus d'atenció de l'escultura. Un cos massa prefecte per ser el del Rodin. Als peus de l'home, es trobava el cos femení. Era el d'una anciana solcada d'arrugues, tirada a la seva sort sobre un penyal de roques esmolades. Les mandíbules eren com dues tenalles assetjadores de l'edat, sobre una xarxa de nervis que vestia un coll. El seu cos prim i pansit era una invitació a la mort. Però el que més la complaïa, eren aquests pits caiguts, decrèpits com panses. Va deixar anar una riallada vibrant.

La Camille va treure el cap per la finestra amb l'abric desbaratat i la cabellera impossible. Les cases i les voreres estaven cobertes de neu a Montmartre. Va pensar que ella havia viscut un hivern així, al costat de l'escultor. Va mirar el rellotge de peu. Feia una setmana, l'escultora havia quedat amb un amic del Rodin. Estaria a punt d'arribar. Li va demanar que si podia portar un regal als noucasats. Ell va acceptar. La Camille va agafar un llapis i un tros de paper. Va escriure:

Estimats Sr. i Sra. Rodin:
Els felicito pel seu recent compromís.
Espero que els agradi el present.
Ha sortit del meu cor.

Camille Claudel

Va guardar la nota en un sobre, el va tancar acuradament i el va col·locar damunt de la figura de la decrèpita anciana. I es va asseure a esperar amb un somriure als llavis.

Pili Egea, escriptora i estudiant d'Història de l'Art

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi