feminae@: Ens calen 365 8Ms enguany

Advocada, politòloga i activista.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Benvingudes i benvinguts a feminae@, espai de sororitat i d’humanitat, d’anàlisi jurídica, d’introspecció personal, de reconstrucció emocional, íntima i sexual, d’anàlisi de la perspectiva femenina i de gènere, de record per totes les víctimes de violència masclista i vicària, de crítica institucional, i concretament avui, de visibilitzar lluita en sororitat i permanència.

Enllaçant amb la meva darrera columna, moltes dones, abans de vèncer i convèncer hem fet un camí vital ple de derrotes i obstacles. Una realitat que compartim amb gran sororitat, algunes amb intensa visibilitat i sense vergonya.

Som moltes, cada vegades més, i, en aquest camí, molts homes i nois ens acompanyen en sororitat, en nova masculinitat, per assolir una fita que no hauria de ser llunyana, la d’una societat més justa, més benestant on la dona assoleixi totes les seves fites.

Al respecte, em plantejo unes pautes reflexives:

I doncs, què hem de voler?

– Tot.

On podem arribar?

– Lluny, dalt de tot, on ens proposem, a qualsevol lloc.

Què ens falta potser?

– Que ens ho hem de creure, que no ens ho creiem prou.

Què podem fer per canviar les coses?

Aquí vinc a referir-me en aquestes modestes línies.

Moltes estem treballant, preparant, col·laborant en la configuració dels actes del 8M d’enguany. I ho estem fent en clau de ciutat. Perquè la lluita té també un clar referent territorial.

Concentrem la nostra força, militància activista i feminista, la visibilització i lluita en una dia de gran reivindicació i militància col·lectiva.

I si us digués que hem d’estar permanentment alçades? I no només en activisme, sinó en les nostres vides? Que ens hauríem d’exigir lluita contínua en tots els àmbits de la nostra vida, fent dels escenaris de quotidianitat en els que ens movem el nostre camp real d’activisme?

I, conjurant-nos totes perquè mai ens direm a nosaltres mateixes “no puc arribar”, “no m’escolliran”, “no em seleccionaran”, “aquest càrrec no es per a mi” o “el futbol no és el meu lloc”.

Sempre demanem que les institucions, les administracions i els poders públics creïn les condicions necessàries i indispensables per poder exercir els nostres drets.

I si comencem a pensar en tenir una altra mirada?

I si comencem a ser motor de canvi, des del cor i l’ànima de cadascuna de nosaltres?

Voleu saber què passaria?

Que viuríem intensament en la militància feminista vital i permanent, i que el 8M i els altres dies en que ens conjurem i visibilitzem serien només actes de sororitat comunitària.

Que gaudiríem de la nostra lluita lliures del pes dels complexos i dels convencionalismes.

Que els nostres èxits personals serien els de totes.

I que segurament seriem, des de les nostres vides privades, palanca de canvi social i política.

Jo no sé si puc somiar en un món on costi el mateix esforç ser persona al marge de les atribucions socials i convencionals de gènere, o al marge del gènere convencional en si mateix, com les persones que es senten no-binàries, però crec que sí que puc somiar en una societat en què totes les dones ens empoderem en totes les nostres facetes vitals 365 dies a l’any, arribant a tots els àmbits socials, laborals, familiars, professionals, institucionals i polítics

La projecció que cadascuna de nosaltres ha de sentir i desitjar en la seva vida quotidiana ens hauria d’autoexigir estar permanent alçades i combatives,.

Sigui on sigui, només que hi arribi una de nosaltres, arribem totes i l’èxit individual és col·lectiu a tots els efectes.

I si comencem a pensar que la clau està en nosaltres, en com vivim en definitiva, i que som el veritable motor de canvi social?

I si, finalment, abracem, des del feminisme, a totes les diversitats, col·lectius i sensibilitats i ens plantem i conjurem en una lluita única i transversal.

Sota el meu punt de vista ens queda, però algun dia cada dia serà 8 de març.

No vull ser dolça, ni ensucrar.

Vull que salteu de la vostra cadira, us vull fer pensar.

Eva Lafuente Ballestero, advocada, politòloga i activista

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi