El sistema de pensions a Espanya (i 3)

En defensa de les pensions públiques.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Amb aquest article acabo la sèrie de quatre articles que ha abordat la creació de l’Estat de benestar a Europa i a Espanya i, en concret, el naixement i consolidació del sistema de pensions; avui i per acabar, em centraré en la consolidació de l’actual sistema de pensions.

Durant els anys de l’autarquia franquista (1939-1959) l’Institut Nacional de Previsió va afegir a les assegurances existents: accidents, maternitat i retir obrer, altres prestacions: assegurança de malaltia, subsidi familiar, règim especial agrari, assegurança d’atur i plus familiar. El 1947 el subsidi per vellesa i invalidesa es va convertir en una assegurança obligatòria. Entre 1953 i 1962 es desenvoluparen les assegurances de base professional, conegudes com a règims especials. El 1961 es creà l’assegurança nacional d’atur.

Aquest entramat de prestacions de l’Estat es va complementar amb la creació del mutualisme laboral, inicialment voluntari i després convertit en un sistema de previsió obligatori. S’organitzà per oficis o sectors laborals i cobrí un seguit de prestacions: jubilació, viudetat, orfandat i invalidesa. El 1960 s’hi incorporaren els treballadors autònoms. Aquest mutualisme, mantingut per les cotitzacions, tingué el seu origen en la tardança i la manca de flexibilitat amb les quals l’INP consolidà les assegurances socials.

La llei de Bases de la Seguretat Social de 1963 va significar un canvi molt important. Es va apostar per un sistema de repartiment, en el qual es distingí entre règim general i règims especials. El primer inclogué: assistència sanitària, subsidi d’incapacitat laboral transitòria, subsidi d’invalidesa provisional i prestacions per invalidesa permanent, pensió de jubilació, prestacions per atur laboral, entre altres. Els règims especials foren molts, els anys noranta encara quedaven l’agrari, el de la mineria del carbó, el dels autònoms i el de les treballadores de la llar. La llei de 1963 no va ser vigent fins al 1967. Les principals entitats gestores foren l’INP i les Mutualitats Laborals. Entre les dues es repartiren la gestió d’una munió de prestacions: sanitat, incapacitat laboral, atur, assistència social, vellesa, invalidesa permanent, accidents de treball i malalties professionals...

La llei de 1963 va ser perfeccionada entre 1972 i 1974. Entre aquestes dues dates es multiplicaren els serveis socials complementaris. Les bases del càlcul de les quotes s’acostaren als salaris reals. Des d’un punt de vista econòmic es pot dir que el sistema de Seguretat Social neix el 1972, el finançament de la qual recau quasi exclusivament en les cotitzacions (90%). El 1975 el pressupost de la Seguretat Social es converteix en un annex dels Pressupostos de l’Estat.

Durant la democràcia es consolida un model de Seguretat Social universal i distributiu. En són dos moments clau els Pactes de la Moncloa (1977) i, pel que fa concretament a les pensions, el Pacte de Toledo de 1995, aprovat en el Congrés per unanimitat. També han jugat un paper important les negociacions dels sindicats amb els governs de torn. No tot han estat acords. No són poques les vagues generals que han tingut com ha objectiu la millora del marc laboral i, més concretament, el sistema de pensions, com la de 1985.

El 1979 desapareixen les Mutualitats Laborals i es creen nous organismes gestors: l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS), l’Institut Nacional de Salut (INSALUD) i la Tresoreria General de la Seguretat Social. El 1977 es crea el Ministeri de Sanitat i Seguretat Social, però el 1981 es tornen les competències relatives a la Seguretat Social al Ministeri de Treball.

El 1985 es crea un sistema de Seguretat Social basada en tres nivells: professional contributiu, complementari lliure i nivell no retributiu. El 1985 es reforça la proporcionalitat de les pensions respecte al temps cotitzat; s’eleva de deu a quinze anys el període de cotització exigit i s’amplia de dos a vuit anys la mitjana de les bases de cotització per calcular les pensions. El 1989 la reforma de la Seguretat Social accentuà el seu caràcter redistributiu: l’Estat cobreix un 70% de l’assistència sanitària i el finançament parcial dels complements de mínims. La llei de prestacions no contributives de 1990 amplia la cobertura als grups que fins aleshores no complien els requisits legals per accedir a prestacions. Això implicà la universalització de la protecció social, ja que ser beneficiari de la Seguretat Social implicà el dret a l’assistència sanitària, als serveis socials i a les prestacions de protecció de la família.

Pel que fa a les pensions, la Seguretat Social de la democràcia s’ha basat en aquests tres aspectes: nivell contributiu, plans privats de pensions i garantia d’unes pensions mínimes als qui mai no han cotitzat, a càrrec del Pressupost.

Com ja he indicat, l’abril de 1995 el Congrés aprovà les següents recomanacions del Pacte de Toledo per garantir els futur de les pensions: a) separar les fonts de finançament de les parts contributives i no contributives; b) constituir reserves per equilibrar les caigudes dels ingressos; c) igualar les bases de cotització amb els salaris reals, amb un topall màxim; d) relacionar la protecció i les prestacions amb l’aportació contributiva; e) simplificar els règims especials; f) millorar la gestió i la recaptació; g) flexibilitzar l’edat de jubilació; h) mantenir el poder adquisitiu amb fórmules estables; i i) fomentar els sistemes complementaris de pensions.

El Pacte de Toledo fou suficientment ampli i ambigu com perquè la seva traducció a la realitat depengués del partit que estigués al Govern. Ho vam poder constatar amb la reforma introduïda pel PP ara fa uns deu anys. Afortunadament, el Pacte de Toledo, que ha anat actualitzant-se, encara és viu. En el seu marc s’han produït els recents canvis en matèria de pensions, els quals han configurat una situació que, sens dubte, cal anar millorant.

Jordi Casas, historiador i membre de la Plataforma de Pensionistes de Sant Cugat

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi