El Temerari puja a Sant Medir

Equipament social i ciutadà per fomentar iniciatives de transformació social.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Una pregunta freqüent entre els nouvinguts a Cal Temerari, i sovint també a Sant Cugat, és el perquè del nom del nostre projecte, i quin és el seu origen. Com els més veterans sabran, la resposta la podem trobar entre les nostres parets.

Sovint diem que un projecte com el nostre va molt més enllà de l'edifici on està situat, que ja és el niu de tants projectes transformadors. Però en aquest cas podem afirmar que el nom beu directament de l'edifici, concretament de la seva història. Només cal tornar la mirada uns quants anys enrere fins al seu antic propietari: Pere Grau i Pla, també conegut com "el Temerari".

Pere Grau, nascut el 1924, fou un dels últims pagesos de Sant Cugat. Especialment conegut per ser l'últim pagès que es desplaçava de casa – l'actual Cal Temerari– a la vinya amb el carro i el matxo. Es desconeix d'on prové el sobrenom de Temerari, però sí que sabem que el va heretar del seu avi.

Cada dia s'enfilava al carro i sortia de casa seva al carrer Plana Hospital per dirigir-se al tros, que estava situat a Can Rabella, a Mira-sol. Sovint aprofitava el trajecte per fer una becaina i els matxos arribaven igualment a la vinya, ja que se sabien el trajecte de memòria.

Com comentava ell mateix en una entrevista feta per la Montse Sant l'any 1993 al diari santcugatenc Els 4 Cantons, quan tenia vint-i-cinc anys un amic li va proposar treure's el carnet de conduir (aleshores a Sant Cugat només hi havia al voltant d'uns set cotxes), però ell decidí no fer-ho. Més tard se'n penedí, però ja no s'atreví a fer-ho. Així doncs, el seu mitjà de transport fou sempre el carro i els matxos. De fet, quan tenia vint anys volgué comprar-se un cavall, però en comptes d'això el seu pare li va comprar un burro català, ja que segons ell, els cavalls eren per senyors i no pas per pagesos. És per aquest motiu que des d'aleshores sempre comprà matxos, animals que segons ell són més forts, dòcils i reconeixen l'amo. Cal Temerari, la casa on visqué tota la vida, és el típic exemple de casa de pagès.

Amistats properes al Peret ens expliquen que un any va decidir pujar a l'aplec de Sant Medir amb el seu carro i el seu "matxo" i anava recollint a tots els nens i grans que volguessin pujar, fins q va arribar a la última pujada. Havia plogut i hi havia molt fang, i el matxo se'l va mirar com dient: "jo per aquí no hi passo". I certament, van haver de baixar tots i tirar del carro perquè la bona bèstia no pujava. La Pepita, la dona del Peret, patia molt però finalment ho van aconseguir. Ell sabia que pujaria i així va ser.

Enguany volem retre homenatge a aquest petit tros d'història de Sant Cugat, i us convidem a acompanyar-nos a la primera Pujada Temerària a Sant Medir, igual que feia el Peret. Pujar a Sant Medir és una de les tradicions més estimades de la nostra ciutat, i que de bon segur tot santcugatenc ha fet o farà algun cop a la vida. Nosaltres volem continuar fent la mateixa pujada que feia el Peret i reivindicar la seva memòria, les seves ganes i el seu empeny en tirar endavant, i per això tenim tantes ganes de poder pujar tots junts en una festa tan assenyalada.

Quedarem el dia de Sant Medir a les nou del matí, farem un cafè a la Taverna per agafar forces, i a dos quarts de deu començarem a caminar. Només heu de dur un bon calçat, entrepà per l'esmorzar i ganes de caminar. Us esperem!

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi