feminae@: Pan-pandèmies

Advocada, politòloga i activista.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Benvingudes i benvinguts a feminae@, espai de sororitat i d’humanitat, d’anàlisi jurídica, d’introspecció personal, de reconstrucció emocional, íntima i sexual, d’anàlisi de la perspectiva femenina i de gènere, de record per totes les víctimes de violència masclista i vicària, de crítica institucional, de lluita en sororitat i permanència, i concretament avui, de visibilització de totes les pandèmies que han vingut de la maneta de la COVID-19.

La COVID-19, malaltia causada pel virus SARS-CoV-2, ens ha passat per sobre unes 6 vegades, aproximadament, com si fossin rèpliques d’un tsunami, i els serveis epidemiològics, en la seva constant tasca de vigilància, han observat variants de diferents tipus, les més preocupants (VOC) de totes les observades, les variants Delta i Òmicron.

Bàsicament, totes i tots, amb la visió i experiència que tenim avui de l’estat de les coses, podríem arribar a dues conclusions o axiomes bàsics:

En primer lloc, ens vam obsessionar, potser, en reprendre la vida justament allà on la vam deixar, quan ens vam confinar el primer cop, però no és possible perquè el món que coneixíem va saltar pels aires i, amb ell, tota la línia de vida de totes i tots.

En segon lloc, tenim una llista ingent de greuges, síndromes, crisis i, per què no dir-ho?, pandèmies paral·leles, que mentre la COVID-19 escombrava el món, es mostraven latents a l’espera que arribéssim al punt en que estem ara, expectants.

Estem en un moment de reconstrucció col·lectiva.

S’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu i individual, i feia falta!, que hem de viure i tirar endavant malgrat les onades, la tassa de transmissibilitat, la R, les variants, etc.

Perquè hem estat massa temps postergant fets, fites, desitjos, objectius, projectes, solucions als problemes, ajuts... a que marxés aquest virus. I hem renunciat massa vegades a l’ara i a l’aquí.

I, perquè, de tant en tant, les coses milloren, però el virus no marxa.

La pandèmia ens comporta d’altres pandèmies, que acompanyen i ballen sardanes amb la COVID-19, i que voldria recordar i visibilitzar:

- La de l’increment de la violència masclista i vicària, de les agressions sexuals, obstètriques, dels feminicidis i infanticidis.

- La de l’abandonament del petit i mitjà comerç, del sector de l’hostaleria i de la restauració, i d’altres sectors.

- La de la salut mental de totes les persones, i molt concretament, la de la generalització dels trastorns d’ansietat i els trastorns de les persones que treballen en sectors essencials.

- La de l’empitjorament de les condicions de vida de les persones dependents.

- La de la crisi sanitària i, en concret, la del menysteniment inicial del correcte seguiment i manteniment dels tractaments crònics i la crisi global que afecta al personal sanitari, el seu esgotament, físic i mental, la seva lluita sindical i activista, l’aprimament del sector públic de salut que clarament és l’error polític i econòmic més greu de la nostra història recent.

- La de l’empitjorament de la crisi habitacional que ja existia.

- La de la vulneració flagrant de drets humans i fonamentals, en ares a la protecció global de la salut; estats d’alarma que es prorroguen i gestionen més enllà del que està permès, les limitacions de la mobilitat, els tocs de queda, els certificats autoresponsables per circular, la limitació del dret de reunió..., entre molts d’altres.

- La de l’estigmatització de les persones que hagin pogut passar la malaltia, de les no vacunades respecte les que si, la dels carnets que obren portes de restaurants, bars, aeroports, etc. i que no tenir-lo els tancava portes i finestres. Durant mesos, sectorització de persones, com guetos.

- La de la crisi de la sexualitat humana més intensa dels darrers segles, que potser ens conduirà a gaudir de la intimitat d’una manera més individual i virtual, i a una crisi de natalitat sense precedents.

- I, entre moltes d’altres, la de la pulverització de la socialització humana, imposant nous paradigmes relacionals i convivencials.

Amb unes víctimes –les que més– que han rebut tots els cops: adolescents i jovent, front les víctimes més nombroses –a nivell sanitari– de la malaltia, les persones d’edat. Dues generacions enfrontades.

Si no fos conscient que estic parlant de la pandèmia que ens succeeix des de fa més de 2 anys, pensaria que acabem de passar una Guerra Civil, un conflicte bèl·lic, una catàstrofe natural o que s’ha instaurat el tercer Reich.

Perquè és evident que ningú està bé després de tot això. Fingir que no, seria pedant i alhora imprudent. Perquè no només ens ha fet mal la pandèmia, perquè segurament aquest virus ha tret el millor però també el pitjor de cada persona, però ha despertat el monstre de l’autoritarisme, de la por, de la venjança, de la desesperança.

I perquè s’han accentuat encara més les diferències socials i econòmiques, entre aquells que tenen poc i molt, o res.

En una ciutat que ha patit totes aquestes pandèmies i que potser no sempre els seus governants locals han sabut trobar la solució ràpida, justa i més correcta.

Perquè en aquest moment de reconstrucció, la classe política hauria d’estar a l’alçada i cuidar de totes les persones.

Aviat això es jutjarà a les urnes, cap virus ho podrà canviar.

Mentrestant, que ningú ens manllevi el dret a la queixa, el dret a reivindicar.

No vull ser dolça, ni ensucrar.

Vull que salteu de la vostra cadira, us vull fer pensar.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi