Elogi del reformisme

Historiador.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

“¿Sabrá identificar la izquierda que su sentido es la seguridad mediante la igualdad?¿Cuál es su horizonte? ¿Cuál es la manera de convertir los avances materiales en algo sentimentalmente emocionante, en algo que reúna a muchas personas diferentes en un objetivo común?” (Daniel Bernabé, Un horizonte al que dirigirse: memoria y futuro de nuestra izquierda, InfoLibre, 15 de febrer de 2022).

“Puesto que no son perdedores sociales, no soportan sentirse perdedores políticos. Por encima de todas las cosas, quieren echar a la izquierda del poder y han llegado a la conclusión de que Casado ya no les sirve. Sienten sus intereses amenazados por el Gobierno y su amor propio cuestionado por Vox, el partido al que ya votan más de la mitad de los balcones y casi todos sus familiares” (Enric Juliana, El alzamiento, La Vanguardia, 21 de febrero de 2022).

Entre l’article de Bernabé i el de Juliana transcorre una setmana, la setmana en què va explotar el PP (l’article de Juliana, precisament, es refereix als qui es van manifestar davant la seu del PP el diumenge 20 de febrer). Però aquí no em referiré a la crisi del PP, la qual ja ha costat el càrrec al seu president i al seu secretari general. El que m’interessa és aprofitar com a punt de partida els textos d’aquests dos intel·ligents i inspirats periodistes.

Els guanyadors socials no suporten sentir-se perdedors polítics. Estan disposats a fer el que sigui per evitar-ho. I, pel que sembla, les coses no els acaben d’anar gaire bé. Els resultats de Castella i Lleó no són per tirar coets i la crisi del PP ja acabat amb les possibilitats de Casado d’arribar al Govern central i pot enfonsar les perspectives electorals del partit. La guanyadora de tot plegat és l’extrema dreta 2.0, com l’anomena Steven Forti (2). És a dir, Vox. També hi pot haver una altra guanyadora: l’abstenció. I una perdedora: la democràcia. Perquè, quan la gent s’absté, sempre sol ser dolent per a la democràcia, perquè és sinònim del triomf de l’antipolítica. I l’extrema dreta és, precisament, això, l’antipolítica, el desprestigi de la política. Viu d’això i de les pors de la gent. Una extrema dreta que podria fer el sorpasso a la dreta extrema, el PP, segons enquestes recents.

Les forces entre dretes i esquerres, aquí i pràcticament arreu, estan electoralment molt igualades. A Espanya, segons les enquestes més recents, les tres dretes superen en uns quants punts a les dues esquerres d’àmbit estatal. Caldrà seguir sumant les esquerres perifèriques, per dir-ho ras i curt, per superar el pes electoral i els escons previsibles de les dretes; de fet, ja és el que passa ara. I això no és fàcil de gestionar. Ho hem viscut no fa gaire en la votació de la reforma laboral. Un cop deglutit C’s entre PP i Vox, el futur de la dreta se’l juguen aquestes dues forces polítiques. Seran capaces d’entendre’s, Castella i Lleó pot ser la prova del nou, i, sobretot, quina de les dues serà hegemònica en el bloc de dretes, aquests són els dos interrogants que marcaran el futur del país.

I, recordem Juliana, la dreta, la gent de dretes, està disposada a fer el que sigui per recuperar el Govern central, el poder ja el tenen. I, davant d’això, què faran les esquerres?

S’atribueix a Mark Twain la frase: La història no es repeteix, però rima. Quantes vegades hem sentit comentar que estem vivint esdeveniments semblants als del període d’entreguerres, els anys vint i trenta del segle passat, per entendre’ns. El context és molt diferent, per descomptat, però és cert que hi ha certes semblances. La més evident, és que les dretes, i les persones que s’hi senten representades, s’han desvergonyit. Ara diuen i pretenen fer coses que fa uns anys eren impensables. I ja no diguem durant els trenta anys daurats, 1945-1975. La caiguda del mur de Berlín, per dir-ho gràficament, els va fer caure la màscara de la vergonya. Les dretes, els qui no són perdedors socials, no en tenen prou, volen guanyar per golejada. Ho volen tot. No suporten, i ara em refereixo a la realitat espanyola, que una esquerra que qüestiona l’statu quo estigui al Govern central. Ni tan sols fent polítiques que no passen de socialdemòcrates.

Tornem al període d’entreguerres. Aquell va ser un període nefast per a les esquerres. Un període políticament fratricida en el marc d’una intensa lluita de classes. Unes esquerres a mata-degolla mentre les classes mitjanes i la gran burgesia es lliuraven a mans de tot tipus de feixismes. Espanta recordar la quantitat de països europeus que van viure sota governs autoritaris, dictatorials, feixistes o nazis durant aquells anys. Algunes lliçons n’hem de treure, sens dubte.

Les esquerres no poden tornar al purisme, com tampoc no poden lliurar-se amb armes i bagatges al valors que ha imposat el neoliberalisme durant les darreres dècades. Cal destriar el gra de la palla. O, si ho voleu amb altres paraules, cal precisar molt bé quin és l’objectiu principal. I aquest no és altre que barrar el pas a les dretes (extremes o no). Les esquerres, siguin del signe que siguin, han de conjurar-se per donar suport a la sortida més progressista possible en cada moment. Com deia Lenin, anàlisi concreta de la situació concreta. Deixem l’abstracció revolucionària, i és un dir, al magatzem dels objectes perduts. No hi ha cap revolució, entesa com un canvi brusc de l’estructura socioeconòmica, en portes, això ho sap fins i tot un nen de pit.

Recuperem aquella expressió que va popularitzar Achille Occhetto, l’últim secretari general del Partit Comunista Italià (encara que, potser, el concepte és d’Enrico Berlinguer): riformismo forte. Certament, ens cal un reformisme fort que impulsi la millora de les condicions materials i culturals de vida de la gent, especialment de les classes populars, un reformisme que consolidi els seus avenços, la qual cosa implica guanyar la batalla dels valors, l’hegemonia cultural, com diria un altre italià. Les esquerres han de tenir mentalitat de corredor de fons, cal anar consolidant posicions. Cal un projecte sentimentalment emocionant que aplegui una gran quantitat de voluntats, com diu Bernabé. Només així farem la revolució democràtica de la majoria. Una revolució sense grans salts endavant, però esperem que amb molts pocs salts enrere.

(1, sobre el títol de l’article). “Actitud i doctrina política segons la qual la transformació d’una societat, d’un règim o d’un sistema socioeconòmic pot realitzar-se dins el marc de les institucions existents, mitjançant reformes legislatives successives i sense recórrer a la revolució” (DIEC).

(2) Extrema derecha 2.0. Qué es y cómo combatirla, Siglo XXI España, desembre 2021. Llibre molt recomanable, amb un pròleg, precisament, d’Enric Juliana.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi