Lluita justificada, mètodes injustificables

Membre de la Xarxa Sant Francesc - Monestir.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Són moltes i molt variades les activitats que es duen a terme dins del marc del 8M. És bàsica i necessària aquesta visualització social però em fa ràbia haver de commemorar un dia a la lluita feminista i el motiu és ben senzill, en el moment que hem d’educar en la igualtat és que a dia d’avui seguim sense veure protegits els nostres drets.

Jo, com a moltes dones, he patit el masclisme. Recordo amb 16 anys com baixant al migdia després de sortir de l’Institut pel carrer Lepant de Barcelona, tres nois en creuar-se amb mi em van donar un cop a mà oberta al pit. Reien i es mofaven i jo, encara tinc gravada a la memòria, després de 30 anys, la sensació d’impotència i de vergonya mentre amb el meu braç dret em cobria la zona en un intent de reduir un dolor que no era tan físic com íntim i personal.

Per desgràcia en tinc moltes més, igual que moltes de vosaltres, és per això que tant la meva parella com jo hem estat molt inquisitius en gravar a foc a la nostra filla la necessitat que la respectin, que sigui lliure en les seves decisions i sobretot que mai permeti que l’anul·lin, desanimin o estigmatitzin només pel fet de ser dona. És trist haver de donar aquest missatge en ple segle XXI, hauríem d’haver superat aquestes qüestions fa molts anys, segles si em permeteu.

És evident i queda clar, per tant, que a feminisme no em guanya ningú. No només parlo de nosaltres sinó que faig divulgació i investigació del paper de la dona a l’antiguitat, participo en les activitats programades i he escrit una novel·la sobre un personatge femení real del s.I a.C, només amb la intenció de que es mostri el desconeixement i la dilapidació de la reputació d’una dona només per no ser com la seva societat esperava.

Per això, no entenc i em costa molt d’acceptar l’atac indiscriminat que certs grups feministes han realitzat als centres d’estètica de la nostra ciutat apel·lant a que aquests professionals cosifiquen el cos de la dona. És d’una estupidesa i ignorància tan majúscula que lluny d’ajudar a la lluita global per la igualtat converteix les demandes serioses d’un col·lectiu en pamflets populistes.

Aquests professionals han obert un negoci, la majoria autònoms, per cert, amb un desgast profund en època pandèmica, lluitant per donar un servei que va molt més enllà de la bellesa doncs en molts casos garanteixen el benestar físic i psicològic de molta gent. Aquestes dones i homes que cada dia obren una persiana amb tots els impediments possibles, ajuden a gent gran a mantenir la salubritat dels seus cossos. Heu pensat que són ells qui tallen les ungles a homes i dones d’avançada edat que no poder fer-ho per ells mateixos? Heu pensat que són ells i elles els que procuren amb els seus tractaments que malalties de la pell no s’agreugin? Heu pensat que amb els seus aparells cosmètics poden disminuir els efectes de la quimioteràpia o de problemes vasculars? O que dones en ple procés oncològic puguin gaudir d’un millor aspecte físic que els hi ajudi a pal·liar els efectes psicològics del tractament? No, no heu analitzat absolutament res. Heu estigmatitzat un col·lectiu, l’heu demonitzat i heu marcat les seves persianes i façanes amb pintades que em recorden a temps passats.

Llibertat significa que cada dona i home, d’aquest de vegades incomprensible món, pugui decidir el que vol fer amb la seva vida i el seu cos. Si vosaltres marqueu les seves portes; no us convertiu en allò que voleu erradicar? No esteu creant un estereotip propi?

Deixeu que la gent treballi i que aquelles que desitgin tenir una aparença determinada o gaudir de la imatge que es projecta en el seu mirall ho facin. No necessito que cap altra dona em doni lliçons de com he de mostrar-me físicament. No, estimades, la meva llibertat resideix en que ningú, Ningú, sigui home o dona, em digui què està bé o malament respecte al meu cos. I em sap greu dir-ho però amb aquests actes, més vandàlics i repressius que reivindicatius, allunyeu moltes dones i homes que creuen en la igualtat com única via per assolir els nostres drets tan injuriats i vilipendiats des de fa segles.

Feu una reflexió interna i analitzeu si són aquests mitjans els necessaris per créixer en igualtat.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article