feminae@: Dones sota foc de morter

Advocada, politòloga i activista.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Benvingudes i benvinguts a feminae@, espai de sororitat i d’humanitat, d’anàlisi jurídica, d’introspecció personal, de reconstrucció emocional, íntima i sexual, d’anàlisi de la perspectiva femenina i de gènere, de record per totes les víctimes de violència masclista i vicària, de crítica institucional, i concretament avui, de solidaritat femenina i sororitat amb totes les dones ucraïneses i les seves filles i fills, que estan patint les cruentes conseqüències d’aquesta global guerra.

Foc, foscor, pols, camí, pedres i trinxeres. Res podem fer per sentir-nos en la seva pell, perquè occident ens ho estem mirant des del sofà del menjador, des de les xarxes, des del llit, i no estem fent res.

Però almenys, fruit d’aquesta professional tasca de totes les comunicadores i periodistes destacades en el conflicte, podem veure, com si miréssim en una porta des del forat de la seva clau.

Tristor, enyorança, por, preocupació, pànic i desesperança. Resilients, cuidadores dels seus, carreguen el que poden, bosses, maletes, animalons de companyia i el pes de la responsabilitat de la seva família, entre llàgrima i llàgrima, sanglotant de fred i de por, en fugida.

Resignació, resiliència, emergència, nostàlgia i silenci. Perquè en la fugida, ho deixen tot enrere, terra, casa, ideals, família, país... amor.

Dones amb ulls tristos però sincers i enters, que al baixar dels autocars després d’hores i hores de viatge, encara tenen energia i empatia per animar les seves filles, amb la promesa, –que ni tan sols elles creuen–, d’un futur millor. Com a La vida es bella, les dones som capaces de dibuixar una realitat alternativa com si els nostres ulls i paraules fossin llapis i pinzells.

Incertesa, melancolia, estimació infinita i neguit profund, per tots els avis, pares i fills, que, en aplicació de la llei marcial ucraïnesa, resten encara al país, i que son en diferents fronts. I que elles deixen a contra cor, sense permís, ni autorització, ni desig de fer-ho, sinó perquè no han pogut fer altra cosa.

Dones amb ulls molls, vius, enters, sense mascaretes, esquivant la mort i l’horror, fugint del pitjor dels errors que els humans podem cometre: LA GUERRA.

No hem après cap lliçó que la història ens ha mostrat i ens ha volgut fer entendre. El ser humà s’obstina en caure en el mateix forat un cop rere l’altre fins l’infinit, i això fa que emergeixin règims i estats de les coses contraris a la vida, a la pau i al respecte pels drets humans.

En aquesta guerra, entenc que global per tenir molts fronts, totes hi estem involucrades. Aquesta guerra parla de la pitjor part de les persones, parla, als qui son religiosos, de tots els pecats, i ens fa caure segles de democràcia i respecte humà, enrere.

Occident som també responsables que aquestes dones amb les seves nenes i nens estiguin fugint, i com que en un passat molt proper, no hem sabut acollir de forma honesta i desinteressada en d’altres conflictes, permeteu-me que caigui en aquestes línies també en la desesperança de pensar que el camí que a elles ara els espera a Europa es tant o més incert i obscur com el que ja han recorregut.

La dona en temps de guerra salvaguarda la família i l’essència dels pobles, i demostra la seva veritable naturalesa. I mentre hi hagi una sola dona oprimida, represaliada, violentada, perseguida, agredida o assassinada, la resta de les dones també en som víctimes.

Això no és una pel·lícula ni una sèrie de Netflix, el proper cop que mireu alguna notícia i reportatge sobre aquesta infame guerra intenteu sentir l’olor de la pólvora i el soroll de la metralla. No tanqueu els ulls, obriu-los i feu-ho ben fort. Moveu el cul de les vostres cadires.

Perquè la humanitat està en un encreuat de camins, sense el calçat adequat, amb motxilles pesades, i des de lluny, un tsunami s’acosta i no sabem que passarà ni qui sobreviurà. I aquest tsunami no es res més que el pànic, la por, el totalitarisme i la barbàrie. Un escenari imprevisible, una tempesta perfecta en què les dones ho tindrem tot per salvar.

El meu reconeixement per elles, que inclús en temps foscos plens de fum i sofra, segueixen brillant com estrelles.

No vull ser dolça, ni ensucrar.

Vull que salteu de la vostra cadira, us vull fer pensar.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi