Pressió estètica i pressió empresarial

Col·lectiu feminista i revolucionari de Sant Cugat.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Cada 8 de març genera debats, trenca límits d’alguns marcs establerts, qüestiona la societat i ens qüestiona a nosaltres mateixes. De fet, no només pel 8 de març, sinó que el feminisme i qualsevol lluita social per la transformació porten en el seu si aquests moviments i contradiccions. Ara, des de la reflexió posterior que complementa la reflexió prèvia, ens proposem aportar una perspectiva respecte el debat obert entorn de l’assenyalament dels centres d’estètica com a espais que reforcen la pressió estètica que patim les dones. Aquesta va ser una de les múltiples accions que es van dur a terme des del Comitè del 8 de març de Sant Cugat i ha generat força debat a la ciutat.

Volem anar més enllà de la perspectiva reactiva que la inèrcia del sentit comú hegemònic ens porta a fer davant d’accions que són il·legals, i que porta a la criminalització de certes accions (com ara les pintades o encartellades, o en el seu moment la crema de contenidors). Volem posar el focus en la lluna, i no el dit. Perquè les accions pretenien que es parli de la pressió estètica, de trastorns de conducta alimentària, de depressions, de manca d’autoestima, de ser esclaves del mercat estètic comprant una infinitat de productes cosmètics i passant-nos infinites hores treballant per pagar-los.

Amb aquestes accions no només ha sortit al pas el sentit comú que ens imposen, i que ens fa escandalizar-nos tant per unes coses i no per unes altres. També han esclatat els interessos del sector empresarial de l’estètica –que ja sortia a fer pressió per a la seva reobertura en temps de restriccions dures per la pandèmia, quan tots els establiments eren tancats menys aquests–, i que s’han plasmat amb la seva reacció per legitimar el seu negoci al voltant dels nostres cossos i el nostre malestar.

Primer de tot, volem deixar clar que la intenció dels col·lectius feministes quan assenyalem els centres d’estètica no és la de culpabilitzar-ne les usuàries. Nosaltres també som víctimes d’aquests estereotips, nosaltres també ens sentim malament amb el nostre cos, nosaltres també caiem sovint en valorar-nos estèticament segons uns paràmetres que no hem triat. Nosaltres també ens hem sorprès donant més importància a això que al nostre benestar de salut emocional i física. No som les dones que fem ús d’aquests centres les culpables de la pressió estètica, ni del malestar, ni dels trastorns emocionals i físics, ja que la responsabilitat no és la de l’individu que forma part de la dinàmica, sinó de qui es beneficia d’aquesta mateixa dinàmica i per això la fomenta i la legitima.

En segon lloc, tampoc és en cap cas un assenyalament de les persones que treballen en aquests centres. Entenem que quan estem atacant una empresa ho fem per atacar dues coses: d’una banda, una dinàmica que va molt més enllà dels establiments en concret que assenyalem, que és la del capitalisme patriarcal que aprofita i reforça l’opressió de gènere per obtenir beneficis; de l’altra, la dels empresaris que tenen la capacitat de generar aquests beneficis no només a partir del patriarcat i l’opressió de gènere, sinó també i precisament, del treball de les persones que sostenen cada dia amb la seva feina aquests negocis.

I per què fèiem, doncs, aquesta acció? Ho fèiem per assenyalar aquests centres com a espais des d’on es reforça la pressió estètica (aprofundint en els estereotips de gènere i creant una necessitat de consum), i que treuen profit d’aquest mandat social gràcies a seguir fent-nos sentint desgraciades si no complim amb uns cànons de bellesa concrets.

Ho fèiem perquè quan la normalitat és que ens sentim malament per no ser prou primes, prou guapes, per tenir arrugues, cel·lulitis, massa pèls, per tenir els pits massa grans o massa petits, per estar massa blanques, per tenir les ungles d’una manera o altra i una infinitat de criteris impossibles de complir, és necessari trencar aquesta normalitat. És necessari deixar de donar per fet que el negoci estètic existeix i és legítim, és necessari deixar de donar per fet que és més important que estiguem perfectes que no pas que estiguem bé. I és necessari deixar de donar per fet, sobretot, que no podem decidir què és més important i a què se li ha de dedicar més atenció. Perquè el “dret” dels empresaris a fer negoci de les nostres vides, el lliure mercat o voler convertir-nos a les dones en un objecte de consum és allò que fa que les nostres vides siguin una odissea per la supervivència, per tenir un sostre, comprar menjar, lluitar contra l’ansietat i no enfonsar-nos per no tenir un cos perfecte entre tota la publicitat que ens empeny a sentir això.

Precisament, en un moment d’augment de les malalties de salut mental, que afecten especialment les dones, la solució a les quals en la majoria de casos és la medicalització, no pot ser que allò que prengui cada cop més espai a la ciutat siguin els centres d’estètica i no pas espais on puguem cuidar el nostre benestar més enllà de l’aparença física.

D’altra banda, per tal de respondre algunes de les qüestions que es deien al comunicat emès per la Plataforma d’Esteticistes de Catalunya, volem dir, primer de tot, que ens sembla profundament cínic que es parli de “llibertat de decidir cuidar-se o no”. Quina llibertat tenim si ens bombardegen amb missatges que fan que la societat (i nosaltres amb ella) ens valorem pel nostre aspecte? La societat marca la dinàmica, no és pas una elecció lliure individual. Per això mateix qui ho qüestiona, qui no compleix amb aquests estereotips, és castigada: insults, rebuig social, menys possibilitats d’accedir a segons quines feines... I a banda, cuidar-se no és cuidar l’aspecte físic. Si els centres d’estètica creixen al ritme que ho fan les malalties de salut mental, sabem del cert que semblar estar bé no vol dir estar bé.

Se’ns acusa, també, de tenir una actitud autoritària per posar sobre la taula aquesta situació de desigualtat i violència diària cap a milers de dones. Quines són les nostres eines d’autoritarisme? Els esprais, la cola i els cartells? Autoritari és aquest sistema que no ens deixa viure amb el nostre cos tal com sigui, que ens imposa rebre constantment missatges que ens minen la moral i ens castiga si no ens hi sometem. Autoritari és que un grapat d’empreses puguin pressionar les institucions per condemnar les nostres accions però mai se li pregunti a ningú si prefereix un centre d’estètica, un centre de salut mental, una biblioteca o un gimnàs públics.

I per últim, per legitimar el seu interès de fer negoci dels nostres cossos, s’argumenta que el 99% del sector són dones. Però ser dones no és sinònim de ser feministes. Nosaltres no creiem que el fet que algunes dones puguin tenir empreses amb què explotar altres dones, que treballen en els seus negocis perquè elles guanyin diners, sigui gens feminista. Nosaltres no creiem que el fet que algunes dones treguin beneficis de la pressió estètica que patim la gran majoria de dones sigui feminista. L’explotació laboral i la imposició dels models de gènere no són feminisme, ho facin dones o no.

Esperem haver aportat reflexions que ajudin a entendre la necessitat d’assenyalar, per mitjà d’accions com la que va fer el Comitè del 8M de Sant Cugat, aquesta situació que no estem disposades a seguir suportant en silenci. Nosaltres seguirem apostant per fer les accions que calgui fins que puguem escandalitzar-nos dels problemes que vivim les dones treballadores, enlloc de fer-ho per unes pintades, i ens organitzem per acabar amb ells. Nosaltres seguirem lluitant fins que valgui la pena viure.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi