Preelectoralisme valldoreixenc (i una cobla santcugatenca)

Periodista i cap de redacció d'elCugatenc.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

L’EMD té un poder relatiu però és, alhora, un símbol múltiple: el d’una administració d’una vila més benestant que la resta de Sant Cugat i el de l’espai on les esquerres han intentat de tot per a tornar a tindre la presidència després de més d’una dècada de Josep Puig com a president. Mentre a Sant Cugat s’albiren moviments –la reelecció d’Ingla, les primàries a Junts, la unió de Sant Cugat en Comú i Podem...–, a Valldoreix sembla que tot està en pausa.

Ho està perquè les esquerres han de decidir què fer. Guanyem Valldoreix va ser una iniciativa reeixida parcialment perquè, si bé va aconseguir aglutinar molt de vot divers amb la suma de partits i entitats no va aconseguir la presidència. Xavier Humet era un candidat de consens, provinent de Procés Constituent, que necessitava encara més vot davant d’un Puig capaç de seguir sumant votants.

L’estratègia és reeditar Guanyem Valldoreix (ERC-MES, CUP-PC, En Comú Podem i entitats) sumant el PSC? Aquesta és la gran pregunta que els partits, sense haver-ho dit formalment, s’han fet i han començat a respondre. Per a les esquerres, val la pena aglutinar vot davant d’un rival electoral fort. La desunflada del procés i un mandat de govern compartit a Sant Cugat potser afavoreixen aquest pas.

El repte no és tant posar-se d’acord en les línies generals –ja ho estan, com s’ha vist amb el treball conjunt d’ERC-MES, CUP-PC i PSC a l’oposició– com buscar les persones adequades, una figura de consens que per ara no ha arribat. No és fàcil trobar una persona coneixedora de la realitat de la vila, de la institució i que genere simpaties a tots els partits, i, a sobre, que accepte una exposició pública com la que suposa ser presidenciable i potser després president/a.

Per resultat electoral al 2019, Can ERC té pes en la decisió i fins i tot podria jugar la carta de ser el partit més votat per a posar algú proper al seu partit com a candidat “de consens”. Clar que només cal veure com de difícil està el relleu aquest mateix mandat, sense haver canviat Jaume Sanmartí, representant de Gent per Valldoreix, a mig mandat per algú de partit, tal com s’havia previst inicialment. Ara, amb la marxa de Lluc Cahís no han tingut més remei que buscar algú que faja l’última cursa tot i que encara no han dit el nom públicament.

L’únic nom proper a ERC que havia sonat a la casa republicana com a possible presidenciable va acabar dient que no –o això m’han explicat tot i no haver-se fet públic en cap moment–, mantenint-se així l’interrogant. No sé si la persona proposada tenia carn de candidata perquè ser presidenciable és tota una història i, sobretot, un desgast que també pot tindre conseqüències personals i professionals. Aquest és el repte de les esquerres, que sembla que hauran de buscar el seu candidat o candidata sota les pedres mentre als sempre determinants Veïns Progressistes i Gent per Valldoreix ara se suma Valldoreix Plural i Cultural, una plataforma que ha iniciat una campanya de crítiques al govern i, tot i definir-se apartidista, un dia qualsevol et pot fer un tuit de suport a Susanna Casta (PSC).

Això mentre Puig encara no ha dit res de la seua possible reelecció. Però molts veïns tenen els ulls fixats sobre la sotspresidenta, Susana Herrada. Perquè el relleu pot donar-se però no cal oblidar que són dos polítics que s’han contradit en temes com l’Escola de Música: el primer va arribar a dir que es faria un nou projecte amb un auditori mentre la segona va defensar el projecte ja elaborat i, per fets consumats, la seua posició ha sigut la guanyadora perquè és just el projecte que es licita. Més difícil ho tenen, en quant a la presidència, Ciutadans i PP, que en tot cas faran el possible per tindre vocalies.

Tot això es dona mentre a Sant Cugat hores d’ara només hi ha un lideratge clar –i fort–, el de Mireia Ingla a ERC. La resta de partits encara no han nomenat el seu candidat i, tot i que ens podem imaginar una reedició de Pere Soler al PSC, d’Aldo Ciprian a Ciutadans i d’Álvaro Benejam al PP, no està gens clar a altres espais polítics com la CUP-PC, que obligatòriament ha de canviar de cap de llista perquè Núria Gibert ja no pot repetir després d’haver esgotat la limitació de mandats, i En Comú Podem, que ha de buscar una figura de consens entre la branca dels Comuns i la de Podem.

Més divertit està tot a Can Junts, amb tres precandidats a unes primàries encara sense data. Apartada de la cursa la candidata anterior, Carmela Fortuny; que les primàries no esdevinguen un trencament intern és important per a un partit que, malgrat les herències, a nivell d’estructura encara defineix els processos i òrgans interns. Junts no ha baixat cap vaca sagrada d’instàncies superiors i ara el debat –una mica caricaturesc, ho sé– és entre un perfil tècnic-econòmic i reconegut per anys de feina de regidor (Carles Brugarolas), un polític de la nova onada i molt conegut a la ciutat per la seua faena de periodista local (Josep Maria Vallès) i una cara nova i jove, poc coneguda excepte al seu barri i amb molta ambició (Borja Aitor Arriaga).

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article