Endreçar mentalment la ciutat

Historiador.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Estem aproximadament a un any de les properes eleccions municipals. Per tant, ja podem fer un balanç de l’actual mandat, però aquesta no és la meva intenció, almenys d’una manera global, ja ho he intentat fer en altres articles. M’interessa més reflexionar, a partir del que s’ha fet fins ara, sobre el que ens pot esperar durant l’any que queda i, sobretot, durant el proper mandat. És a dir, plantejo una reflexió a mitjà termini.

Ho faré a partir de tres qüestions concretes. Tres qüestions que estan servint d’aparador de l’actual gestió municipal. I dic aparador perquè em sembla que no s’estan plantejant amb serietat i, en tot cas, es minimitzen els problemes que impliquen cada una d’elles. Vegem-les.

Comencem per la Torre Negra, la casa forta que ha passat a mans municipals fa uns mesos a canvi del pagament de 2,8 milions d’euros. És sobrer tornar a repetir la pregunta que he plantejat més d’un cop: què en farem? Avui sabem que encara no hi ha un projecte concret, més enllà de facilitar l’aproximació de la ciutadania a l’edifici, la qual cosa no sé, exactament, com es farà. Després de la visita que hem fet els membres de la Taula de patrimoni, els meus dubtes han augmentat. Francament, no veig com serem capaços de gestionar un edifici com aquest, amb les seves característiques i estat de conservació. Fem-hi el que hi fem, la seva rehabilitació i adaptació costarà un munt de diners. D’altra banda: podem plantejar el seu futur sense fer abans un mapa concret dels edificis municipals sense cap tipus d’ús i en estat de degradació? Els edificis que esperem alguna destinació i, en conseqüència, un dispendi més que considerable, se’ns han anat acumulant: Can Monmany, Can Ravella, Can Canyameres, Villa Montserrat i, naturalment, Torre Negra. No hi ha solució possible, o almenys raonable, a Torre Negra sense plantejar una alternativa global, la qual cosa implica deixar al marge hipotètics plans d’equipaments fantasmagòrics, d’això ja n’hem tingut prou, i parlar en concret del que tenim entre mans. Cal una acció resolutiva al respecte per part de l’equip de govern, tot plantejant mecanismes àgils de participació ciutadana, per tal de tancar d’un cop aquesta carpeta de gestió municipal. Aquest hauria de ser un encàrrec ineludible al proper equip de govern, sigui el que sigui.

L’altra qüestió és la del tema de l’habitatge social. Sobre aquest tema cal ser molt curosos, ja que ningú no té la solució, si és que n’hi ha, almenys a curt i mitjà termini. No vull tornar a entrar en el tema de Ragull Centre. Un debat del qual ha emergit una manera d’entendre la gestió de la ciutat i la pròpia ciutat, o, dit amb altres paraules, ha originat una confrontació entre diferents sensibilitats socials: una defensa de l’statu quo urbanístic front un intent de fer-lo socialment més inclusiu. He estat dels que, sense embuts, m’he manifestat a favor del projecte. Ara bé, ni aquest projecte ni els 2.000 habitatges socials anunciats per a l’ecobarri de ca n’Ametller no solucionaran el problema de l’habitatge, ni, sobretot i com se’ns insinua, canviaran el model urbanístic de la ciutat. Això segon perquè el model està molt consolidat i és irreversible i, pel que fa a l’habitatge, perquè el que se’ns anuncia d’aquí al 2030 (Nou Pla d’Habitatge Assequible) no és creïble de cap de les maneres. No és creïble que en deu anys farem quatre vegades els habitatges de lloguer que hem fet en trenta anys. En aquest sentit, només cal recordar dues coses. Primera, el projecte Ragull Centre, suposant que s’acabi fent, no donarà resultats fins d’aquí quatre o cinc anys. I, segona, aquest mandat pot acabar només amb la promoció dels onze habitatges dels mestres de la Floresta, un projecte que s’arrossega des de fa anys. Toquem de peus a terra. Deixem-nos d’airejar promeses que sabem que en gran part no passaran d’això i centrem-nos en els pal·liatius a curt termini; complicats, ho sé: la regulació del preu del lloguer en el mercat lliure, mesura que ja sé que té alguns enemics, i una l’Oficina d’Habitatge que tingui una incidència realment detectable.

Per últim, tenim el futur de les línies dels FGC que passen per Sant Cugat. Ha tornat a sorgir amb força la proposta de fer un túnel d’uns deu quilòmetres paral·lel a l’actual, que vagi, sense estacions i travessant Collserola, des d’algun punt de Barcelona a Sant Cugat, per tal de descongestionar aquest tram. Sé que la proposta és molt llaminera. Cal apostar sense embuts pel transport públic i els FGC estan quasi saturats. Però hi ha alternatives. Ens ho ha recordat recentment en sengles articles a La Vanguardia un enginyer especialitzat en transport públic, Pau Noy (vegeu Una nueva política de transporte público para el Vallès, 23 de març de 2022). No repetiré aquí els seus arguments, són accessibles i, a més, no ho faria amb el mateix rigor. En tot cas, m’interessa destacar que l’alcaldessa, aprofitant la proposta del segon túnel, ha demanat al vicepresident de la Generalitat, santcugatenc ell, que cobreixi les vies de FGC des de Valldoreix fins a Volpelleres (línia Sabadell) i Mira-sol (línia Terrassa). És una proposta que entra dins del camp del realisme màgic. Quina necessitat en tenim? Les vies estan ben encaixades en l’actual trama urbana i no representen un tall en els desplaçament ciutadans. D’altra banda, s’acaben de fer unes obres d’aïllament en el tram que va de Sant Cugat a Mira-sol molt correctes i que suposo que no hauran estat, precisament, barates. Independentment de la dificultat tècnica de la proposta, sens cap mena de dubtes representa una despesa enorme, que cal sumar a la del segon túnel, probablement entre 2.000 i 3.000 milions d’euros, import que constitueix un dels arguments de Pau Noy perquè ens estalviem de foradar Collserola. De cap manera la proposta de l’alcaldessa no sembla un projecte i, per tant, una despesa prioritària, ni tan sols necessària.

Ja sé que alguns pensen que una ciutat que no fa de tant en tant grans propostes, és una ciutat sense projecte; sense futur, vaja. Criteri que no he compartit mai. No substituïm la difunta smart city per la magic city. Tenim massa coses pendents com per imaginar actuacions inversemblants. Podria fer-ne un llarg llistat. Però, de moment, només em cal tornar al que deia al principi: pensem el que fem amb els edificis buits que ja tenim. És clar que això és més complicat que reivindicar que ens facin coses. Aquí som nosaltres els que hi hem de pensar i ens hi em de posar.

En definitiva, endrecem mentalment la ciutat. I comencem pels deures que ens vam posar ja fa temps.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi