feminae@: Desprotegides i vulnerables sense mascareta

Advocada, politòloga i activista.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Benvingudes i benvinguts a feminae@, espai de sororitat i d’humanitat, d’anàlisi jurídica, d’introspecció personal, de reconstrucció emocional, íntima i sexual, d’anàlisi de la perspectiva femenina i de gènere, i avui, de conjurar-nos totes en la incertesa, davant d’uns dies històrics però una mica pertorbadors, quan ens toca començar a emancipar-nos de la mascareta.

Prop de 700 dies amb la cara tapada, i ara, que podem anar al ras, estem en una nebulosa, entre l’encís i el desconcert.

Pensava, quan desitjava que acabés la pandèmia –sense imaginar quin final podia tenir tot això– que un indici clar per mi que això hauria acabat seria la fi de l’obligatorietat de les mascaretes. I anhelava aquest moment.

Però és que no estem davant la fi de la pandèmia, sinó davant una conversió del seu tractament infectòleg i epidemiològic que ens fa convertir tot l’univers actual d’aquests esdeveniments en una endèmica grip, sense ser-ho.

Entenc, doncs, que és la mateixa o similar situació viscuda en la desescalada interessada que vam intentar fer al juny del 2020. Interessos econòmics, turístics, estiuencs...

La mascareta marxa, perquè cal que convisquem del tot amb el virus, penso, i perquè hi ha altres assumptes prioritaris (guerra de Putin contra Ucraïna, crisi energètica, econòmica i social), que ja no permeten als governs occidentals seguir monitoritzant la COVID-19 com fins ara i que fan que la convertim en endèmica.

Pensava que em sentiria feliç, protegida, tranquil·la, relaxada, quan arribés aquest moment i, realment, aquests dies no em sento així, i reconec que potser em pesa.

Segueixo amb un ull al meu clatell i al meu melic i l’altre al món, intentant protegir les persones que més estimo, i porto la meva mascareta lligada al braç, o la porto com un bolsito, amb certa elegància i naturalitat.

Perquè davant les incerteses, la mascareta la conec, la toco, la sento, la duc.

Ara que ens hem acostumat, ara toca que es faci gran i vagi marxant.

Una mascareta –jo m’he fidelitzat moltíssim a la FPP2– que, de moment, m’ha mantingut indemne, m’ha permès renegar, riure i plorar sense ser visible, i m’ha fet mirar, mes que mai als ulls de la gent, com si fossin un focus immens.

Una mascareta que no m’ha impedit pintar-me llavis i ulls –perquè m’agrado més i punt– i que sembla que ha fet una funció en mi que desconeixia.

En tots els aspectes relatius al meu ser, m’ha preservat, m’ha mantingut aquí.

La mascareta s’ha convertit en una peça de roba, en una part del nostre look, en un tros de petit món, primer que ens espantava, després que era escàs, després que n’hi havia per tothom però que era car, desprès amb IVA reduït, un refugi per la nostra imatge, que ens creava un espai interior de reflexió, un toc intel·lectual o encantador en tocar-la, inclús un icona de la nostra personalitat en escollir un color.

Potser també un símbol identitari?

Soc persona de donar-me temps i espai per assimilar les coses i, com que les normes dels governs són difuses, i, d’una forma reiterada i diria que pesada, s’apel·la al nostre seny, i aquí t’espavilis, crec, que la duré en totes les circumstàncies que em sigui necessari, i la reivindicaré, ja, com part de la meva imatge, a la qual ja hem parlat moltes vegades que en tenim totes dret, com una àncora que m’ha mantingut en aquest mon i no en l’altra.

Perquè tenim moltes coses que agrair al que a mi, els primers dies del confiament dur, em semblava el símbol d’un univers malalt. Perquè per mi va ser un impacte deixar de veure les cares de la gent i sentir com la meva cara lluïa presonera.

Ajudem aquests dies a totes les nenes i nens, adolescents, que en els instituts i les escoles poden estar transitant entre grans dosis de vulnerabilitat, por, alegria, sensació d’estar fent alguna cosa malament –abans estava prohibida– o cometent una falta.

S’ha despenalitzat l’ús de la mascareta. La repressió ens ha fet efecte, no n’hem sortit indemnes.

I respectem-nos sempre, les que la duguin i les que no, i a la inversa.

Guardem-ne un petit contingent a casa com a fons d’armari pel que pugui venir, i no oblidem que en dos anys de restriccions, limitacions, vulneracions de drets fonamentals, por, tristor i respecte per la COVID-19, hem perdut totes la trajectòria de vida que teníem a principis del 2020, i molts sers estimats, però hem crescut en resiliència i combativitat i, per força, hem hagut d’aprendre.

Amb o sense mascareta, comença una nova era, i, sense remei, transitarem per ella.

No vull ser dolça, ni ensucrar.

Vull que salteu de la vostra cadira, us vull fer pensar.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi