Jubilats

En defensa de les pensions públiques.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

El meu pare estava entestat que entrés a treballar en un banc. Era una bona feina i treballaves només mig dia. No us espanteu, parlo de fa 55 anys enrere. A hores d'ara, no sé si m'ho hauria proposat.

La meva il·lusió era fer de mestre i, quan vaig decidir no escoltar ningú i fer la meva, vaig començar a estudiar magisteri nocturn, tot treballant els matins a una altra feina.

Tot això ho explico perquè, després d'estar envoltat d'alumnes 33 anys, quan em vaig jubilar vaig tenir un sotrac. Em deia: “Si durant tot aquest temps he fet de mestre, què faré a partir d'ara? He de fer alguna cosa que ompli no pas les hores que em queden pel davant, sinó que m'ompli a mi com a persona.” Reconec que no m'ha anat gens malament tot aquest temps d'inactivitat activa.

Veia llavors que havien dues classes de feina. La que feies per vocació, perquè t'agradava i fruïes i la que no tenies més remei per dur un sou a casa, la crematística, que sovint no t'agradava.

En el primer cas la jubilació acostumava a ser traumàtica, com em va passar a mi. En la segona, era un motiu d'alegria. La gent desitjava el moment i feia plans pel futur de jubilat.

A hores d'ara la situació laboral ha canviat enormement. Si mireu al vostre voltant, veureu una gran quantitat de gent desitjosa de plegar de la feina, de jubilar-se.

La Sílvia Soler ho comenta en un article a l'Ara. “Què s'ha fet d'aquelles persones que temien el moment de jubilar-se? Els amics que es jubilen ara feia temps que anhelaven aquest moment. Asseguren que els darrers anys han estat els pitjors de la seva vida.”

Entre aquests hi ha infermeres, mestres, empleats de banca i tot una gamma de treballadors que van començar il·lusionats amb vocació i que ara malden la decisió.

No sé si s'han adonat que ser jubilat sovint no és cap panacea. Que sembla que et donin la pensió com si fos una almoina i neguin que són diners nostres que vam anar pagant durant mols anys.

Alguna cosa està passant a les empreses. La lluita del Moviment Obrer durant la Revolució Industrial va ser per la quantitat d'hores de la jornada laboral. Ara l'explotació del treballador és l'enorme pressió psicològica que pateixen els assalariats. Si no estàs content, hi ha una cua esperant que marxis.

Rafa Usero, membre de la Plataforma de Pensionistes

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi