Elogi dels partits polítics (i sense demanar perdó)

Historiador.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

D’acord, els partits polítics, aquí i arreu, estan molt desprestigiats, només cal veure els resultats de les enquestes i el percentatge cada cop major d’abstenció, per esmentar dos aspectes prou importants. Però, també haurem d’estar d’acord en què no tenim alternativa; almenys l’horitzó mental europeu o, si ho voleu d’una manera més imprecisa, en el del que anomenem Occident.

Soc conscient que aquesta arrencada de cavall té moltes derivades. Vegem-les. Els partits polítics, especialment els d’esquerres, no són unes superestructures creades per unes elits per instal·lar-se permanentment en la sala de màquines de la política, encara que ho poden arribar a ser. Són el resultat d’un procés històric, amb avanços i retrocessos, que ha costat sang i llàgrimes. La conquista de la democràcia, de la qual els partits són un part imprescindible, ha estat el resultat de moltes lluites, especialment de les classes populars. Només cal recordar el sufragi universal, sense el qual no hi ha democràcia. A Espanya no es va aconseguir fins al 1890, i amb trampa a causa del caciquisme imperant, i les dones no van poder votar fins al novembre de 1933; en altres països europeus no va ser fins més tard.

Acceptem que aquesta evolució és molt pròpia d’Europa i d’altres països on la influència europea ha estat definitiva. I que hi ha moltes parts del món on la democràcia s’ha introduït amb fòrceps, per dir-ho d’alguna manera, i en les quals ha mancat durant dècades i dècades un component essencial d’aquesta, l’existència d’unes classes mitjanes que donessin gruix a la societat civil, allà on es disputa l’hegemonia pel tipus de valors i actituds que volem per a les nostres societats. I, en aquest marc, cal constatar que hi ha dues grans potències que pràcticament sempre han estat allunyades del marc mental polític europeu (o occidental, si ho voleu així): Xina i Rússia. Deixo al marge l’Índia, perquè el seu paper a nivell mundial no té la mateixa incidència i, a més, em manca informació per parlar-ne amb un mínim de rigor.

Xina pràcticament no s’ha emmirallat mai en Occident. Exceptuant el que anomenen “el segle de la humiliació”, que va de mitjan segle XIX (primera guerra de l’opi) fins a mitjan segle XX (revolució maoista), Xina a viscut al marge de la influència europea. I avui, més que mai, cerca el seu propi model. Un model basat en el creixement econòmic i en l’estabilitat, de fet, això segon entronca amb la mentalitat confucianista, en la qual l’harmonia és un valor de primer ordre. En aquest sentit, es poden criticar les mancances de l’Estat i, especialment, els seus funcionaris, però el Partit Comunista no es toca, és la garantia de tot plegat. Partit únic, economia mixta i anar fent, aquest, bàsicament, és el seu model (1). Un model que, en la mesura que pot ser molt eficient en termes econòmics, l’economia xinesa ha tret centeners de milions de persones de la pobresa en les darreres dècades, pot arribar a ser atractiu. Dit amb altres paraules, pot devaluar la importància de la democràcia, entesa com un marc que garanteix la pluralitat política i un seguit de deures individuals i col·lectius (2). I estem parlant d’un gegant demogràfic, econòmic i geopolític, l’Estat del qual té una història d’uns dos mil anys, quelcom que cap altra zona del món pot reivindicar.

Pel que fa a Rússia, tots en tenim una mica més d’informació, especialment ara. Un país en el qual cal anar força enrere, encara que no tant com la Xina, per entendre la seva situació actual (3). Sigui com sigui, Rússia no ha mantingut quasi mai una relació llarga i productiva amb la democràcia. Com pot ser una democràcia un país en el qual el seu president rep els seus ministres en una taula de cinc o sis metres i els fa seure en l’altra punta! Pot semblar una anècdota, però no ho és. Putin entronca amb la tradició tsarista, incorporant el llegat de l’església ortodoxa en el seu discurs i fent del nacionalisme gran-rus un element central de la seva política. No és aquí el lloc on referir-nos a la invasió d’Ucraïna i el paper que juga aquesta en la recuperació de l’orgull de gran potència de Rússia, anàlisi que hauria d’incorporar forçosament la manca de visió i tacte de la UE i, especialment, de l’OTAN durant les darreres dècades (i el desconcert entre les esquerres que ha generat la guerra). En tot cas, és poc discutible que Rússia, malgrat mantenir alguns aspectes formals del que cal entendre per democràcia, sigui una democràcia homologable amb la que nosaltres estem acostumats a viure.

L’altra gran potència o la gran potència, si ho voleu així, encara ens és més coneguda: els EUA. No cal allargar-se gaire sobre el pes que ha tingut i té en la nostra existència i la importància que el seu president sigui un individu o un altre. Només cal recordar el paper de Trump i el seu flirteig, abans i ara, amb Putin. No és una casualitat que ambdues potències, sobretot si són en mans de dos psicòpates, coincideixin en la necessitat de debilitar Europa, la Unió Europea en concret.

Per què debilitar la Unió Europea? Perquè, amb tots els seus defectes, és l’espai del món on de manera més continuada i profunda s’ha desenvolupat la democràcia, que en la nostra cultura vol dir pluripartidisme i drets polítics, però també Estat del benestar, una conquesta de civilització d’àmbit quasi estrictament europeu (4). I això molesta o pot molestar a aquells que aposten per un sistema de partit únic, amb totes les seves ramificacions, o una democràcia il·liberal, és a dir, una democràcia buidada de continguts (recordem Hongria i Polònia, dos cavalls de Troia dins la Unió Europea).

Tota aquesta digressió té molt a veure amb els partits polítics, no cal dir-ho. Són, o almenys haurien de ser, els instruments a través dels quals les diferents propostes de com organitzar-nos arribin als aparells de l’Estat i es converteixin en polítiques eficients que ens ajudin a millorar les nostres condicions materials i cultural de vida. I, en uns moments en què la polarització social va a més –alimentada per la polarització política, encara que hi ha qui considera que és al revés–, un sistema de partits fort és més necessari que mai. Els partits haurien d’ajudar a recosir la societat, per tal de crear consensos amplis que ens ajudin a progressar.

Soc conscient que aquest discurs a moltes persones li pot entrar per una orella i sortir per l’altra i hi ha motius perquè sigui així. Alguns són el resultat del propi comportament dels partits, la corrupció potser és el més impresentable. Altres, tenen unes causes diguem-ne més objectives: la incapacitat de la política per revertir dinàmiques molt potents, especialment l’econòmica i, per tant, per ser vistos com a instruments útils per part de la ciutadania, i l’individualisme imperant, cadascú vol que li solucionin els “seus problemes”, la solidaritat social està en hores baixes (5). Naturalment, en aquest marc és difícil que algú prengui la decisió de comprometre’s políticament, això exigeix, com a mínim, dedicació, coherència i una certa disciplina. Molt em temo que són comportaments també a la baixa.

Ara bé, estic lluny de defensar partits de notables, on uns quants ho decideixen tot i, de tant en tant, es crida la militància a votar telemàticament o a anar a algun acte electoral. Cal, i permeteu-me citar Gramsci, que el partit sigui un intel·lectual col·lectiu. Els partits han de tenir una estructura tentacular, encara que potser el terme no és el més adequat, que els permeti conèixer i xuclar l’energia que hi ha a la societat, retornant-li aquesta energia en forma de reflexions, propostes i polítiques públiques que millorin la vida de tots plegats, especialment de les classes populars.

Una darrera consideració. Formar part d’un partit, donar-li suport o votar-lo és un compromís amb la societat en la qual ens ha tocat viure. És més, diria que és un imperatiu ètic. Però la decisió és molt personal, naturalment.

(1) Tot això ho trobareu molt més ben explicat en el llibre de Mei Huang i Jaume Suau Martínez. La Xina avui. Minories, cultura i societat, Mallorca, Lleonard Muntaner Editor, 2022, 142 pàgines

(2) “La Xina al segle XXI ja no s’emmiralla en altres països. Està decidida a recuperar el seu rol tradicional de gran potencia. I a fer-ho amb un model propi, sense necessitat de copiar o d’adaptar els projectes intel·lectuals d’Occident. És més, la Xina del segle XXI està convençuda que el seu model no és només equiparable al de les democràcies liberals, sinó que és molt millor en molts aspectes”. Mei Huang i Jaume Suau Martínez, op. cit., p. 32.

(3) En aquest sentit, recomano un llibre per entendre, si se’m permet l’expressió, l’ànima russa: Orlando Figes, El baile de Natacha. Una historia cultural rusa, Edhasa, Barcelona, 2012, 828 pàgines.

(4) Deixeu-me aportar només una dada, la de la llibertat sindical. Segons l’índex que elabora la Confederació Sindical Internacional, que va d’1 a 5+, on 1 indica violacions esporàdiques de drets i 5+ que els drets no són garantits, Àsia Pacífic, que inclou Xina i Índia, obté un 4,37; Orient Mitjà/Nord Àfrica, un 4,50; Àfrica, un 3,71; Amèrica, un 3,48 (ull, EUA un 4!); mentre que Europa se situa entre l’1 i el 2, exceptuada Hongria, que obté un 4, i Rússia, que obté un 3.

(5) Una reflexió sobre la crisi de mediació dels partits (i també dels mitjans), es pot veure a Ignacio Sánchez-Cuenca, El desorden político, Madrid, Catarata, 2022, 158 pàgines. Pel que fa a l’impacte de les noves tecnologies en el nostre capteniment, valgui com a referència les declaracions del filòsof francès Éric Sadin a El País (4/V/2022): “La tecnologización de nuestras existencias no ha hecho más que intensificar la extrema individualización de la sociedad [...]. Los smartphones confirman la ideología liberal. Nos vuelven a todos pequeñas autarquías, brindan la sensación de que cada uno de nosotros podemos bastarnos ante el mundo”.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi