I Encuetro de Violencia Vicaria e Institucional

Fundadora de Noestàsola.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Divendres i dissabte passat es va celebrar la primera trobada estatal sobre violència vicaria i violència institucional a la ciutat de Mèrida. Hi havia professionals de la judicatura, de la política, psicologia, serveis socials... I el més important, els relats de dones víctimes de violència vicària i institucional. La veritat és que van ocupar una petita part del temps, pel meu gust, massa poc per poder escoltar històries doloroses de dones excepcionals. La veu de les dones afectades continua ocupant poc temps a les trobades sobre violència.

Professionals amb molt bones intencions, sense dubte, que estic segura que fan de forma eficient la seva feina però no extrapolables al conjunt de serveis al territori on les dones demanen reparació. Si no per què Nacions Unides ha advertit que el sistema judicial espanyol no protegeix, en alguns casos, als menors de pares abusius sense donar credibilitat als relats de les dones, el de les mares? Relats, a vegades qüestionats i que no tenen en compte el que diuen els menors. Lola Hita, Juana Rivas, Irene Costumero, Maria Salmerón, Angela Carreño... són algunes de les dones que han fet públiques les seves vivències de la violència institucional.

Però hi han moltes, massa, dones que perden les custòdies dels seus fills i filles en processos de violència de gènere. Circumstàncies de factors diversos i desfavorables per a elles, que es troben amb una violència institucional que no comptaven, l'estocada final. Invisible per a molta gent.

Al Conveni d'Istanbul, d'obligat compliment, es recull la figura de violència institucional; és norma de dret, ratificada per Espanya el 2014.

A les dones ens cal un accés a la justícia lliure d'estereotips de gènere. Hi ha molts biaixos de gènere amb mirades patriarcals, sense perspectiva de gènere. Massa prejudicis encara quan es pren declaració a una dona víctima de violència masclista. Cal justícia interpersonal i que sigui molt important la percepció de les dones quan accedeixen al sistema judicial.

Els processos judicials no poden convertir-se en nous instruments de danys psicològics, emocionals i econòmics. Les dones i les seves criatures no han d’exposar-se a la indiferència del sistema. Als processos sobre violència de gènere és fàcil trobar dones on s'han sentit revictimitzades, soles, amb esperes llargues, amb personal no format en violències i, encara pitjor, amb la indiferència.

Falla l'aplicació de la llei, la manca de perspectiva de gènere. Un jutjat especialitzat en violència masclista no et garanteix que el seu personal estigui especialitzat, sensibilitzat i format en la matèria. Els operadors jurídics no estan obligats a formar-se en perspectiva de gènere. La reformulació de la llei orgànica del 2018 estableix la violència de gènere com a jurisdicció especialitzada però encara no s'han convocat proves d'especialització. És una eina legal que encara no s'aplicat.

Molt de camí encara i molt patiment pel camí.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi