Els contrastos d’un desnonament

Periodista i cap de redacció d'elCugatenc.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Els colps a la porta no donaven treva. El pitjor despertador possible era un crit d’alerta que serviria de poc perquè els Mossos d’Esquadra saben actuar, experts com qualsevol cos policial que serveix als interessos de classe plasmats a la literatura legal de constitucions i lleis de les democràcies burgeses, bandejades mínimament per una socialdemocràcia en decreixement i per uns moviments rupturistes incapaços d’esdevindre alternatives sistèmiques reals.

El desnonament del carrer Oceà Glacial ha sigut l’agonia d’un cas en què la propietat privada ha primat sobre el dret a l’habitatge. És un cas complex judicialment, amb la claredat de la paraula de qui vol conservar el seu habitatge a una banda i la força d’una sentència instada per un propietari que volia desfer-se de les llogateres a l’altra. Al voltant, el soroll de molts documents judicials, de les acusacions creuades d’amenaces, de corrupció i d’actituds.

“Costa mantenir-se objectiu”, em comenta un company d’un altre mitjà. Però si l’objectivitat és la llei, pot canviar a mercè d’un poder legislatiu que cada vegada tendeix una miqueta més a la dreta. Si l’objectivitat és parlar amb tothom i intentar entendre els arguments, ja és el que fem els mitjans, sense deixar de perdre de vista que en un cas així, amb o sense sentències, una de les peces de la balança és deixar algú sense sostre, i no com a excepció sinó com a norma habitual malgrat les continuades pròrrogues d’un reial decret que hauria de suspendre els desnonaments i llançaments.

Amb les corredisses i cotxes compartits entre periodistes a un matí que pintava funest, era impossible no pensar que acabaria la bona ratxa de desnonaments aturats a la ciutat. Això comentàvem els periodistes quan els Mossos d’Esquadra ens van apartar estratègicament a un racó des d’on no podíem veure res. “Què fan els bombers?”, “les han tret ja?”, “perdona, sí, tu, veïna, podem pujar a fer una foto des de la finestra?” Però “d’aquí no passeu” era l’única resposta possible d’un Manel Rodríguez, cap de comissaria dels Mossos, que segurament estava menjant-se el maldecap del dia conscient que també dificultava la faena d’uns periodistes a qui després l’administració busca per a dir que això de la seguretat “tot bé”.

Mentrestant, el taxista que havia acudit per a portar la comitiva policial s’ho mirava tot de prop, de més a prop que els periodistes i molt més que les persones que havien acudit a aturar el desnonament, amb qui es va haver de quedar l’advocada de les llogateres durant prop d’una hora fins que els Mossos van deixar que passara. Quan va entrar ja no hi havia res a fer. De fet, no hi havia res a fer des que hi ha una sentència que ordena el desnonament arran d’una ruïna econòmica posada en dubte en un recurs penal per presumpta estafa processal, denegat al Jutjat de Rubí però elevat a l’Audiència Provincial de Barcelona, que encara ha de dir la seua.

L’interrogant de l’Audiència no va frenar l’actuació. I la pregunta estava servida: Si ara l’Audiència diu que el procés judicial que ordena el desnonament ha sigut irregular, què? Més que les paraules, la resposta era la cara de l’advocada de les llogateres, que sap de la dificultat de recuperar un habitatge quan les persones que hi vivien ja han estat desnonades. Això al nostre poble, un Sant Cugat que és la tercera ciutat més rica de l’Estat mentre viu amenaces constants de desnonaments d’una gent a qui neguen el seu poble.

Els concentrats cridaven al vent, una ràbia que tragava l’implacable cordó policial, que no només protegia l’actuació, també un propietari, José Miguel Torres, president del Club de Golf apuntat en reiterades ocasions pel Sindicat de Llogateres en una campanya de desprestigi per este desnonament, que passejava pel carrer mirant-se l’operatiu. Una companya li va aixecar la mà per a què parlara amb la premsa. El “no” va ser la resposta. Segurament ja havia dit, en forma de documents enviats als mitjans, tot el que havia de dir. Allò només n’era la culminació.

I llavors arriba la indignació, un Sindicat que crida a fer la vida impossible a la propietat, sense saber ben bé què significa això; un motiu més per a què les persones que critiquen el moviment per l’habitatge l’acusen d’assetjador i violent. Mentre els activistes diuen que la violència és del sistema que permet desnonaments com el que hem viscut aquest dimecres a Sant Cugat. I també ho és la indiferència de les dones que entraven a una casa propera amb estoretes per a fer ioga –suposem–, obviant les persones concentrades que les interpel·laven directament al crit de “són les vostres veïnes”. Ho és també el crit de “pagueu, morosos” que un alumne del Pinar va etzibar des del pati de l’escola. Ho era el piano banyant-se sota la pluja malgrat la insistència dels regidors de la CUP-PC als Mossos d’Esquadra per a què, com a mínim, li posaren un plàstic a sobre. El piano es va mullar. La propietat privada va guanyar.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi