L’anti-rotllana, o de com l’intercanvi d’idees pot ser un acte d’amor

Les cartes dels lectors.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Anava en bus des de la Floresta a Sant Cugat per unir-me a la Marxa per la Llibertat. Davant meu seia el meu amic Kevin, aleshores professor a un Institut de formació professional. Em va llençar aquest concepte: “l’anti-rotllana”. Es referia a una situació viscuda al seu centre arrel del “procés” sobiranista de Catalunya, quan el claustre havia suggerit penjar una pancarta demanant la llibertat de les persones empresonades per raons polítiques. Un sector del centre no hi estava d’acord. Consideraven que aquest empresonament no era un tema per parlar a un centre educatiu. No volien discutir-ho, no volien dialogar ni intercanviar idees i opinions, volien, senzillament i perillosa, que no se’n parlés. Hem va venir al cap la frase d’Ovidi Montllor: “els que no volen que es parli, es pensi o s’escrigui en català són els mateixos que no volen que es parli, s’escrigui o es pensi”.

Anys després, la vida ens ha extremat en situacions polaritzades. En el meu cas, als grups de whatsapp on participo és habitual que idees no-hegemòniques siguin titllades de no convenients, mentre que les idees hegemòniques son compartides i admeses com si fossin veritats absolutes. Sobre aquestes idees no es pot discutir, son mostrades com simples expressions del que hi ha. No ens conviden a pensar-hi, sinó a assumir-les.

Moltes persones han deixat de compartir continguts als grups d’amistats o familiars per temor a molestar a algunes persones. “Això t’ho envio a tu, llegeix-ho és molt interessant; però no ho envio al grup per no ferir sensibilitats”, és una frase repetida quan rebo articles o opinions de temes diversos: procés, pandèmia, educació...

En quin moment hem començat a pensar que la discrepància o el desacord por ferir sensibilitats? Per què només compartim continguts amb aquelles persones que sabem que els hi agradarà o que hi estaran plenament d’acord? És una qüestió que em té profundament preocupat.

L’altre dia, la meva amiga Julieta m’explicava que quan ella estudiava ciències polítiques a la UPF tenia de professor en Vicenç Navarro. “Totes les classes començaven igual: treia un tema de debat i ens obligava a posicionar-nos a favor, en contra, o a no posicionar-nos”. En els tres casos, em deia, “no es tractava de defensar una creença, sinó d’aprendre a argumentar, a buscar idees, a pensar”. La discussió i el debat eren un mètode d’aprenentatge. Si la discussió deixa de ser una possibilitat, a on queda l’aprenentatge?

Li vaig preguntar a la Julieta si ens els debats a classe es donava el cas que alumnes canviessin de parer, de “bàndol”, al llarg del debat, i em va dir que sí, que habitualment passava això. Pensar és canviar d’opinió, no?

També crec que la manera en la que discutim, impregnada de patriarcat, de l’anomenat “cunyadisme”, pujades de to, paraules feridores, etcètera, no ajuda. Podem parlar d’això. Les formes en el debat i la discussió també són actes d’amor i d’aprenentatge. Contingut i contenint mai s’haurien d’haver separat. Recordo una xerrada a la fira Literal amb Anna Gabriel i Guy Standing. En un moment donat, aquest segon es va “alterar” i va passar a formes relativament agressives, com enfadat, tot i que parlava davant d’un auditori que, en general, estava d’acord amb ell. L’Anna, molt elegantment, li va apuntar que si bé estava d’acord en el contingut, l’animava a preguntar-se com serien rebudes aquelles idees i aquelles formes si haguessin sortit de la boca d’una dona: “Les dones no ens podem permetre parlar amb aquesta agressivitat”. Tenia tota la terrible raó, i canviar això és importantíssim.

Un matí d’octubre, en Xavier Giró ens va visitar al local de Pol·len edicions a la Floresta, i ens va explicar com a molts encontres familiars o d’amistats als que assisteix, treu algun tema per debatre: “ja que hi vaig, que puguem aprendre alguna cosa, no?”. Un altre cop, el debat i la discussió com a forma d’aprenentatge.

Si no traiem aquests temes, les converses esdevenen gestió. Parlem d’on hem anat, de que hem fet, de quan val això o allò, però mai preguntem què en penses de que s’hagi d’anar allà, de que s’hagi de fer allò, o de que tal cosa tingui un preu.

Una rotllana, vàries persones assegudes en cercle, ens iguala a l’hora d’expressar opinions, és una figura humana que pot diluir una jerarquia. No és perfecte ni infal·lible, però si que em sembla una proposta radical. I el cas és que quan finalment es treu el tema i se’n parla, i si en parlem cuidant les formes, crec que la immensa majoria de persones en sortim contentes, des-dibuxant la caricatura i el prejudici creat en l’altre. Potser no es tracta d’estimar a algú per com pensa, sinó perquè pensa.

Jordi Panyella Carbonell, soci de Pol·len Edicions

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi