La Covid-19 i les seves conseqüències

En defensa de les pensions públiques.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Al començament del 2022 va veure la llum un informe d'Intermón-Oxfam que ha passat, en gran manera, desapercebut. A vegades ocorre que donem certes situacions per perdudes, impossibles de reparar o de revertir, la qual cosa ens porta a ignorar avisos que resulten fatals per a la vida, començant per la dels humans.

Si extraguéssim alguns indicadors esmentats en l'informe del qual parlem, podríem calibrar l'impacte terrible de la pandèmia de la Covid-19 en la vida de les persones. No oblidem que encara avui dia la pandèmia no ha estat controlada en molts països del món, tots amb la característica de ser pobres, encara que a fi de ser rigorosos hauríem de dir “països que han estat empobrits” (la riquesa natural com a maledicció).

Comencem:

1 – Els 10 homes més rics del planeta han doblat la seva riquesa durant la pandèmia, mentre que el 99% restant ha deteriorat els seus ingressos a causa de la Covid-19. En aquest sentit, podríem dir que la pandèmia ha operat com un autèntic mecanisme de redistribució de la riquesa global en favor dels que més tenen (o més roben?).

Cada 26 hores sorgeix un nou mil-milionari en el món, mentre cada 4 segons una persona en el món mor a causa, entre altres, de les desigualtats.

A Espanya en concret, els 23 principals mil-milionaris han incrementat la seva riquesa en el període citat en 28.000 milions de dòlars.

2 – S'estima que la riquesa dels deu “malla oro” ha passat durant la pandèmia de 700.000 milions a 1,5 bilions de dòlars, alhora que ha empès a la pobresa a més de 160 milions de persones. És obscè (1). La pandèmia ha resultat ser un negoci brillant: al mateix temps que es neguen les vacunes a les poblacions dels països empobrits, les més grans empreses del món i la banca recollien les bilionàries ajudes dels governs dels països rics, mentre el total de la població es troba amb un deute públic incrementat i impagable.

3 – La bretxa de gènere augmenta. La pobresa provocada per aquesta redistribució regressiva de la riquesa amb tota la seva violència, s'enceba sobretot en dones i nens, així com en població treballadora, marginada i exclosa. Cada nova onada de Covid va resultar un augment d'acumulació per despossessió de la majoria de la població mundial, un augment de les tasques de cures que recau en dones com ja sabem. Si abans de la pandèmia el tancament de la bretxa de gènere s'estimava en 99 anys, avui s'estima en 135 anys. Això últim és un dir, clar, perquè per acabar amb la bretxa, s'ha d'acabar amb les seves causes sistèmiques que són les que les produeixen.

4 – En el cas d'Espanya la crisi s'aprofundeix abans d'haver pogut sortir de l'anterior. Les polítiques austericides aplicades per sortir de la crisi econòmica havien provocat la retallada de recursos i personal sanitari, sobrecàrregues de l'atenció primària, increment de les llistes d'espera per a especialistes i, aquest deteriorament, que no s'ha recuperat i vagi un a saber si es recuperarà, ha corregut paral·lel a l'enriquiment dels molt rics i a pelotazos de marquesos, intermediaris i altres espècies avorribles que solen créixer en aquestes situacions. Ells veuen oportunitats de negoci on la majoria veu patiment i misèria.

5 – Si reservem al canvi climàtic un petit capítol d'aquesta ruïna provocada per la pandèmia com a forma de redistribució de la riquesa social en favor dels rics, podríem agregar que l'1% més ric del món, produeix el doble de les emissions de carboni que la meitat de la població més pobra del planeta. Això és així durant els últims 25 anys, quan les emissions s'han disparat en forma desmesurada, amenaçant la vida.

Si prenem en consideració la petjada de carboni (la petjada de carboni és un indicador ambiental que pretén reflectir la totalitat de gasos d'efecte d'hivernacle emesos per efecte directe o indirecte de l'activitat humana; se suposa que una societat no hauria de sobrepassar un límit d'emissions incompatible amb la capacitat de la naturalesa d'absorbir l'impacte i regenerar l'estat anterior) ens trobem que l'1% més ric produeix 30 vegades més emissions que les pactades en els Acords de París per tal de no sobrepassar l'escalfament en 1,5 °C; al temps, la meitat més pobra de la població mundial, produeix emissions molt per sota de les requerides per no arribar al 1,5 °C esmentat.

Tot l’anterior, per descomptat, no pretén ser un estudi exhaustiu de l'ús de la pandèmia com a mecanisme de redistribució de la riquesa social, però sí que ens dóna una idea dels interessos socials i econòmics antagònics dins de la societat. Perquè una situació concreta es converteixi en un mannà per a uns pocs, és necessari que provoqui l'empobriment de la majoria. La riquesa social són faves comptades: quan uns acumulen massa, uns altres han de perdre. En plena pandèmia, molta gent va tenir més clar que mai, que vivim en un sistema que atempta contra la vida, que no està construït per a la felicitat humana sinó per a la d'uns pocs; que la cadena de la vida la van sostenir els que menys tenen, els que tenen els treballs menys especialitzats i pitjor remunerats; la cadena de la vida no la van sostenir els que s'afanyaven a incrementar la seva riquesa. Fem memòria, és important que no ho oblidem, sota pena d'estar encara pitjor dins d'una situació, ja de per si, injusta. I la injustícia no és acceptable. Vivim en un sistema esgotat en termes de benestar social i defensa de la vida.

Julio Sánchez, integrant de la Plataforma Pensionistes Sant Cugat

(1) Aquests 10 són: Elon Musk (SpaceX, Tesla), Jeff Bezos (Amazon), Bernard Arnault (LVMH), Bill Gates (Microsoft), Larry Ellison (Oracle), Larry Page i Sergey Brin (Google), Mark Zuckerberg (Facebook), Steve Ballmer (Los Angeles Clippers) i Warren Buffett (inversor, Berkshire Hathaway)

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi