No es demana massa, a massa poc?

Les cartes dels lectors.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

És clar que tornem a estar en plena onada de calor, situada al mig d’un llarg període amb poca pluja i molt irregularment distribuïda en espai i temps, junt amb elevades temperatures, el que vol dir major evaporació, per sobre de la mitjana de referència.

No es res nou, res que no es conegui, respecte del clima i dels seus efectes en la nostra societat (informe sobre canvi climàtic a Catalunya i informe sobre el canvi climàtic al Mediterrani), el que sí que és o hauria d’esser nou és el replantejament de les nostres actuacions, estructures, funcionalismes... a la fi metabolisme social respecte d’aquesta realitat climàtica, que ens genera emergència social (https://www.youtube.com/watch?v=3Su47X-BIhM&t=1960s; https://www.youtube.com/watch?v=rDOWzZFBDRk&t=37s).

Ara, amb aquesta situació meteorològica / climàtica, ens apareixen, millor se’ns fan visibles temes com la sobirania alimentaria, els incendis forestals, les illes de calor urbanes...

Un tema que afecta a Sant Cugat, si més no potencialment, és Collserola, tant per les seves funcions ecosistèmiques, com higièniques... com de lleure.

Així en un recent article de Jordi Pascual Mollá (El contracte agrari és una bona notícia, amb marge de millora. elCugatenc de dissabte, 11 de juny de 2022 - 07:30h), es fa esment dels valors ecosistèmics del sector agrícola del parc Natural de Collserola, la qual es innegable, però que cal matissar, ponderar, ja que aquest sector ocupa aproximadament el 1% de la superfície del parc.

En aquest context ambiental i social, hi ha un bon xup xup d’informacions i idees al respecte, així fa uns dies Marc Castellnou, Cap dels GRAF, va dir en TV3 que un incendi de sisena generació era possible però no probable.

També, al llarg de les Jornades Balanç i futur de la conservació i la gestió dels sistemes naturals, dels dies 1 i 2 de juny de 2022 al Parc Natural de la Serra de Collserola.

Un punt comú, tractat en els dos llocs i que ara es comenta en elCugatenc, és el de generar un paisatge en mosaic, incidint des de el 33% de superfície agrícola del país en el 66% de superfície forestal de Catalunya, que és el que es pot cremar, i així, ajuntant ambdues superfícies, sinèrgicament, promoure un territori resilient al foc.

Sona bé, pel que respecte al foc i per a molts problemes associats al territori (despoblament, erosió, desequilibris socials...) i de fet, ja si ha treballat i treballa (https://www.youtube.com/watch?v=t0J3YVuaUAo; https://fire-res.eu/) en aquests temes.

Tanmateix, tot i tenir objectius clars, basats en el coneixement científic i tècnic disponible, generat des de feina pròpia i aliena, centrada en el món mediterrani, queda molt per fer.

Hi han molts interessos lícits, que no sempre lògics, implicats en el paisatge, en la seva forma, funcionalitat, potencials canvis...

La qual recorda la historia dels ratolins i el gat, en la qual els ratolins sabien quin era el problema i com resoldre’l, però aleshores apareixia la pregunta “qui li posa el cascavell al gat”, en el cas del paisatge funcional en mosaic, qui fa que, on, com i per què.

A tall d’exemple, cal tenir present, que de la mateixa manera, que no es pot dir que un bosc està brut o net, simplement està gestionat o no, el mateix passa amb l’agricultura, no hi ha conreus nets o bruts, hi ha diferents sistemes de gestió, alguns dels quals, els orgànics, es potenciaran amb el Green Deal, que proposa un mínim d’un 25% de superfície agrícola gestionat mitjançant agronomia orgànica (sigui amb el nom que sigui), la qual entre altres coses, vol dir mantenir marges, deixar cobertes verdes i bosquines tot l’any, assumir uns riscos per patologies ara no considerats... i tot en un sector agrícola, en el que un 65% es de conreus en seca estricte. És a dir, un paisatge agrícola, que dificulta, alenteix... però no impedeix el pas del foc.

Potser ha arribat el moment, de deixar de parlar de territori i parlar seriosament de país, del lloc on desenvolupem la nostra activitat socioeconòmica, on produïm aliments, on generem cultura, on captem i guardem l’aigua, on fixem carboni..., potenciant i generant un debat obert, plural, transversal igualitàriament ponderat, allunyat de la política i proper a la gestió política, que permeti un pacte per generar un país de tothom resilient a la realitat climàtica i l’emergència social, que l’acompanya i engrandeix.

En aquest sentit, es bo recordar i reconèixer, que el Parc de Collserola, no és de Sant Cugat, no de la Àrea Metropolitana de Barcelona, ni de la Diputació, és de tothom es del país.

Hi havia una professora en la universitat, que deia, que en la seva joventut, els professors explicaven que un plàtan d’ombra era per fer ombra, mentre que ara ha d’incrementar biodiversitat, fixar carboni, captar contaminació, no emprar molta aigua..., essent masses coses per un arbre.

Possiblement el mateix ens està passant en Collserola, demanem massa i massa coses al territori mediterrani pobre i sec que tenim, i que és moltes vegades gestionat, com sinó fos nostre, és dir de tothom i per tothom d’ara i el futur.

Fer país, fer ciutat, és generar confort per les persones i un punt clau, és l’entorn i en aquest, un d’important es el natural.

Robert Savé, veí de Mira-sol

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi