Una qüestió de fons: la manca d’empatia social

Historiador.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Els resultats d’Andalusia m’han convençut de fer un article sobre un tema que ocupa part de les meves reflexions des de fa temps.

Comencem pels resultats. La dreta, representada especialment pel PP, ha guanyat de manera contundent, en cada una de les vuit províncies i en les vint ciutats més importants. La dreta ha passat entre 2018 i 2022 de 1.808.756 a 2.196.357 vots, 387.601 vots més; mentre l’esquerra ha passat de 1.596.836 a 1.332.589 vots, 264.147 vots menys. Tenint en compte que el cens ha augmentat en més de 300.000 votants i que hi ha hagut un augment de la participació d’1,8 punts, cal concloure que el nou vot ha anat fonamentalment cap a la dreta, sobretot cap al PP, i que una quantitat no menor de vots d’esquerra aquest cop han anat cap a la dreta; això o que els votants d’esquerra encara s’han abstingut més que el 2018; o les dues coses a la vegada. Sens dubte, no ha estat un tema menor la sensació que el candidat del PP, que s’ha presentat amb un discurs moderat, no ho ha fet malament com a president de la Junta.

Parlem de l’abstenció. Malgrat aquest petit augment, l’abstenció ha estat del 41,6%, la més alta en tota la història de les eleccions andaluses, exceptuat el 2018. Seguim amb l’abstenció. Ahir també es votava a França i a Colòmbia. A França l’abstenció ha estat del 54%. No tinc dades per saber quina incidència electoral ha tingut aquesta abstenció, però, sens dubte, no ha afavorit l’esquerra, i sí probablement el notable augment de la presència de l’extrema dreta al Parlament francès. Pe contra, a Colòmbia s’ha viscut un rècord de participació en les seves eleccions presidencial. I ha guanyat el candidat de l’esquerra, per dècimes, però ha guanyat. Anem prenent nota. La manca de participació sempre afavoreix a la dreta; amb matisos, si voleu.

Anem a veure la patacada de les esquerres andaluses. El PSOE ha aconseguit els seus pitjors resultats de la història, un 24,1%. Una baixada que va iniciar-se el 2004 i no ha parat. El PSOE ja no guanya ni a les grans ciutats ni al camp.

Vegem les esquerres a l’esquerra del PSOE. Sumades han obtingut un 12,3% dels vots (3,9 punts menys que el 2018), 50.000 vots menys i 1,2 punts percentuals menys que Vox, mentre Vox ha obtingut set diputats més. Com és possible això? Doncs, perquè les esquerres s’han presentat dividides i en el repartiment d’escons això es paga. No obstant això, la líder de Adelante Andalucía, només amb dos diputats, ha expressat tota satisfeta que “hemos hecho zarpar un barco. En tot cas, deixem-ho en canoa. Una mostra més de la irresponsabilitat d’una determinada esquerra.

Resumint: desplaçament del vot cap a la dreta, abstenció molt elevada que castiga l’esquerra i divisió de les esquerres que es volen com a tals.

Sens dubte, no són pocs els factors que expliquen tot plegat. S’han repetit a bastament i potser no cal insistir-hi. Però ho faré de manera molt sintètica: societats cada cop més polaritzades; desprestigi de la política i, especialment, dels partits polítics; casos flagrants de corrupció; sensació que cada cop les institucions tenen menys capacitat per incidir en les nostres vides; efecte de les xarxes socials, les quals cada cop ens enclaustren més en les nostres conviccions, limitant la capacitat de coneixement i de reflexió;...

Tot això és cert i en cada cas té els seus matisos, però m’interessa plantejar un tema de fons, que actuaria com a comú denominador de manera generalitzada. Em refereixo a la manca d’empatia social que cada cop més impera en les nostres societats i fins i tot la pràctica d’un cert nihilisme.

És reiteratiu dir que vivim en un món cada cop més individualista, amb una tendència a menystenir les sortides col·lectives. Com li deia a Sevilla un llicenciat en Relacions Públiques i Publicitat al corresponsal de La Vanguardia: “Voto lo que me interesa a mí. Efectivament, que ningú no busqui un vot a una idea o projecte polític. En gran part es vota el que es considera que és millor per a un mateix, fent abstracció de la pròpia extracció social i d’una certa anàlisi del nostre entorn. Iván Redondo, antany assessor àulic de Pedro Sánchez, interrogant-se sobre la poca incidència de la bona feina del govern de coalició de Madrid en les eleccions andaluses, ha escrit: “Cuando la izquiera te protege con un ERTE, hace que tu contrato pase de temporal a indefinido, te sube el salario mínimo, te crea un ingreso mínimo vital y no le votan, hay un abismo entre lo material y lo cultural. Certament, sembla que ja no hi ha una correlació entre les condicions materials de vida, o la seva millora, i el vot polític. Un gran filó de reflexió per a les esquerres.

Torno a la qüestió central: manca d’empatia social i un cert nihilisme, que venen a ser dues cares de la mateixa moneda (1). El filòsof Víctor Gómez Pin, en un llibre recent la lectura del qual recomano, ha escrit fent referència a l’acusació per part de la Liga Norte als italians meridionals de paràsits: “Algo en la dignidad de los ciudadanos italianos (y como veremos en la de los europeos) se había resquebrajado, y creo que mucho tiene que ver con ello la pasividad al ideario de fraternidad e igualdad heredado de la Ilustración, que animó tantos combates sociales a lo largo del siglo XX. I unes pàgines més endavant afegeix: “Pues en ausencia de objetivos de raíz humanista, solo queda... la atracción letal por la singularidad de los propios orígenes o por el destino pretendidamente civilitzador de una patria construida. Para los que ceden a una u otra tentación, la reivindicación propia no es tanto afirmación de sí como repudio del otro (2).

Cert: falta d’una visió humanista que vagi més enllà del cercle estret dels nostres interessos immediats i mentalitat de campanar, això és el que caracteritza a molts dels humans. Ho veiem dia a dia en el nostre entorn. Els resultats electorals no són més que una instantània d’aquesta realitat.

Acabo: si les esquerres no són capaces d’entendre que en el món que ens està tocant viure, la seva funció és connectar amb el gruix de la societat a partir d’un discurs equilibrat i centrat em la necessitat de practicar la solidaritat i la fraternitat i que, políticament i institucionalment, cal donar en cada moment suport a les sortides més progressistes possibles, que es dediquin a la cria de xampinyons. Almenys no faran el ridícul.

(1) Recordem el que ens diu el diccionari. Empatia: «Facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona». Nihilisme: «Doctrina o actitud que nega tota creença, tot coneixement o tot valor».

(2) Víctor Gómez Pin. La España que tanto quisimos, Barcelona, Arpa, maig de 2022, pp. 105 i 116.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi