La immatriculació de la capella de Sant Medir

Entitat que té com a objectiu potenciar i difondre la investigació en els camps de les ciències socials i les humanitats en l’àmbit de Sant Cugat del Vallès.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

La campanya d’immatriculacions de béns immobles portada a terme per l’Església catòlica va ser feta a corre cuita i masses vegades des de despatxos de la cúria, sense consultar la gent de cada lloc, que és la que coneix la realitat local i conserva la seva memòria. El resultat ha estat un munt d’errors difícils de corregir per una manifesta i reiterada manca de diàleg. En termes generals han fet prevaldre la suposada “possessió immemorial” que no requereix cap document probatori, únicament una certificació estesa pel bisbe corresponent. En tots aquells casos en els quals ha existit discrepància, o clara apropiació indeguda, ha recaigut sobre la persona o institució injustament desposseïda l’aportació d’escriptures que demostressin els seus drets de domini sobre el bé en qüestió. Tal va ser el cas del Monestir de Sant Cugat. A desgrat de l’autenticitat de la documentació exhibida per l’Ajuntament, els originals de la qual es guarden a l’Arxiu de Protocols Notarials de Barcelona, el bisbat en va fer cas omís i no rectificà. Hauria sigut suficient emetre una nova certificació en la qual es digués que havien actuat de bona fe, però que posteriorment havia aparegut un tercer amb majors drets i que vist l’error comès, l’esmenaven. Desafortunadament no va ser així. Com en altres moltes ocasions va ser necessari anar a tribunals, amb totes les despeses i molèsties que el fet implica.

Cal dir que també hi ha errors a l’inrevés, coses que a dreta llei haurien d’haver estat immatriculades, però que la manifesta ignorància dels despatxos de la cúria episcopal les va deixar de banda. A Sant Cugat en tenim un bon exemple: la capella de Sant Medir. Es tracta d’una antiga parròquia rural, medieval, fins i tot amb cementiri propi com correspon. La seva primera cita documental en el cartoral monàstic es troba en la butlla del papa Calixte II, de l’any 1220, la mateixa que també parla de la vila. Perquè un temple esdevingui parroquial, ha de tenir una feligresia suficient al seu entorn per sustentar la presència d’un sacerdot que exerceixi de guia espiritual i, alhora, els congregui a les celebracions eucarístiques i els proporcioni els sagraments. La seva situació geogràfica al fons d’una vall de la Serra de Collserola feia que el nombre de masies del seu rodal fos molt limitat. Un document de 1398 parla únicament de set. Possiblement per aquesta raó, durant anys el seu culte va estar atès per un monjo que s’hi desplaçava cada diumenge i dia festiu. I, també per idèntica causa, no es coneix l’existència d’una casa parroquial associada que servís d’habitatge al seu prevere. En aquesta època el seu territori estava adscrit a la senyoria del prior i sagristà major del monestir, el qual rebia l’homenatge dels pagesos i nomenava el seu batlle.

La petita dimensió del territori i el baix nombre habitants va fer que, temps després, li fos associat el veí temple de Sant Maria de Gausac o del Bosc, de forma que esdevingué una parròquia bicèfala que també incloïa les masies de la Quadra dels Vilanova, és a dir, de l’àmbit de la Torre Negra. Més endavant, però, en el segle XV, la seva independència parroquial va ser suprimida pel bisbe de Barcelona, que l’agregà a Sant Pere d’Octavià com a sufragània. Tanmateix, va continuar gaudint d’un cert nivell d’autonomia i els caps de casa continuaren reunint-se en forma de Consell Parroquial i nomenant un obrer entre ells, perquè es cuidés del manteniment del temple. Així, sabem que el 1603 encarregaren un nou retaule a l’imaginer Pau Fornés i al fuster Joan Stella, el qual fou pintat el 1608 per Bernat Vidal.

L’any 1815, just acabada la guerra del Francès, el bisbe Sitjar va enviar una enquesta a les parròquies per conèixer el seu estat. El domer de Sant Pere d’Octavià, en l’article 10 declara que Sant Medir és una capella sufragània de la seva parròquia i compta amb 3 casulles, una capa negra, un calze i 2 missals, entre altres objectes, per atendre el seu culte i els enterraments. Per tant, en aquesta data continuava en funcionament.

Les posteriors desamortitzacions del segle XIX no la van afectar. En cap moment la capella de Sant Medir va sortir a subhasta pública, tot el contrari, el rector de Sant Pere d’Octavià mantingué el seu culte malgrat que a poc a poc s’anés esllanguint i a la fi pràcticament es reduís a la missa del dia de l’aplec tradicional. Encara avui, formalment continua essent capella sufragània de Sant Pere d’Octavià i és aquesta parròquia la que es cuida del seu manteniment i de pagar, per exemple, la factura de l’electricitat.

Succeí, però, que en cert moment es va vendre la finca de Can Mestres, la qual fou adquirida per l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta administració pública la va inscriure en el Registre de la Propietat, però únicament hi va fer constar les seves afrontacions externes, les dels veïns perimetrals, sense tenir en compte que la dita finca envolta completament la capella de Sant Medir, la propietat de la qual indiscutiblement pertany a la parròquia de Sant Pere, com és fàcil comprovar per la documentació existent. Com que no consta registralment l’existència d’aquest enclavament en la inscripció, hom pot suposar, erròniament, que el comprador també va adquirir el domini sobre la dita capella, com s’ha suggerit més d’una vegada.

És lamentable que la jove cúria del bisbat del Vallès hagi actuat tant pel seu compte sense parlar amb la població abans d’actuar. Així, en el moment de procedir a les immatriculacions referides al terme de Sant Cugat, s’equivoca per excés en voler apropiar-se del monestir i erra per defecte al no immatricular i corregir la confusió registral de la capella de Sant Medir. Esperem que algú amb capacitat legal prengui la iniciativa i es pugui desfer aquest malentès. Al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.

Domènec Miquel, membre del Grup d'Estudis Locals

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi