El senyor Assecador de Mans

Escriptora i estudiant d'Història de l'Art.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Em dic Borja i com bon sagitari estimo la llibertat. Pensava que per volar es necessitava haver nascut amb ales, però amb el Martín Sergei vaig descobrir que no feia falta. Jo era igual que els milers de nois que viuen a les ciutats. Avorrit de tenir-ho tot, sentia que no tenia res; podia anar-me’n amb els meus amics quan volgués, jugava al futbol i em ficava al mar sense ajuda de ningú. Així i tot, em semblava que dins meu hi havia una cova buida. El Martín Sergei i el senyor Assecador de Mans em van ensenyar que la imaginació és la millor amiga de la llibertat. Durant un temps, he estat el seu monitor als casals d’estiu i va ser allà on vaig viure una aventura difícil d’oblidar.

Aquell dia, em va deixar anar:

– Que complicat és viure en el món dels adults quan ets un d'ells!

– Martín, si tu no ets adult! –li dic sorprès.

– Ja ho sé, Borja –em diu amb ullets que semblen estels–. Et veig cansat. T'aconsello que omplis de gasolina la teva imaginació i que tornis a ser un nen com jo.

La meva boca va formar una gran "O" i no vaig saber contestar. Com un nen tan petit pot saber les meves inquietuds? Les idees del Martín Sergei eren grans, però les seves mans, les seves cames, el seu nas i inclús la seva cadira de rodes són molt petites. Les seves ulleres són tan menudes que freguen ser una peça del museu de miniatures!

– Com que veig que t'he deixat sense paraules, acompanya'm al lavabo –m'exigeix fent rodar la seva cadireta de divertits colors.

Una mica cansat, el vaig empènyer en la seva cadira de rodes... No li vaig preguntar si tenia pipí, sabia que no volia fer-ne. Segur que el Martín Sergei volia fer una visita al senyor Assecador de Mans. L'aparell era com un monstre adormit, un personatge de dibuixos animats al que els anys li havien tret el color blanc i la brillantor.

– Borja, corre, corre més! –El petit picava de mans com si fos a celebrar un aniversari.

I ja estem davant del senyor Assecador! Sabia el que el nen faria a continuació: Es rentaria curosament les mans, em diria que l'apropés a l'aparell, em suggeriria que l'activés un parell de vegades i tot seguit, el Martín Sergei, se sentiria més segur i col·locaria les seves manetes sota el senyor Assecador de Mans.

– Borja, activa'l! Ja veuràs...

Uff, una altra vegada! Em mullo les mans, em poso sabó, me les frego i me les aclareixo. Quin avorriment! Miro al petit. M'està movent el cap de dalt a baix i col·loca les seves mans, juntament amb les meves, sota la boca d'aire del senyor Assecador de Mans. De sobte, un soroll. L'aparell comença a bufar aire a la nostra pell.

– Sí, sí! –crida de felicitat el nen amb els ulls tancats–. Ara volaré!

Els nostres dits ballen al ritme de l'aire i en la cara del petit s'hi ha dibuixat un esplèndid somriure. És tanta la seva felicitat que m'atreveixo a tancar els ulls també. Li agafo una de les seves manetes. Mentrestant, l'aire ens acarona les galtes.

– Borja, estem volant! –crida el petit–. Wooo!

Al Martín Sergei li van néixer dues ales diminutes a l'esquena i a mi també, però més grans. Ens vam elevar, vam sortir per la finestra i vam volar alt, molt alt! Tan alt... Vam fer viratges impossibles en el cel, el meu petit amic va caçar un núvol, entre els dos el vam transformar en el senyor Assecador de Mans i li vam pintar un gran somriure vermell! Orgullosos de la nostra feina, en una carrera voladora vam baixar cap a l'immens mirall del mar. L'escuma de les onades ens va acaronar els peus i el Martí Sergei les va cavalcar sobre el llom d'un simpàtic dofí. Vam continuar així durant una estona fins que vaig obrir els ulls.

El petit encara continuava amb els ulls tancats i les seves manetes volant amb l'aire del senyor Assecador de Mans. Vaig suposar que continuaria imaginant-se que estava jugant amb el dofí. I vaig saber que amb la imaginació tot es pot aconseguir... Ja mai més m'avorriria, tancaria els ulls i pintaria els núvols juntament amb el Martín Sergei.

****

Fa uns anys, vaig tenir el plaer de conèixer al petit Martín Sergei, el qual es desplaçava amb cadireta de rodes. La seva limitació física la contrastava amb una intel·ligència i imaginació fora del comú per un nen, en aquell temps, tan petit. El Borja, per la seva banda, era monitor dels Casals d'Estiu que organitzava Edda de Carli. Per això, em va semblar interessant voler escriure-la i amb ella, reflectir que tots som diferents, però complementaris, fet que ens ajuda a enfortir les relacions interpersonals i, per tant, aconseguir una societat plural.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi