Ucraïna: una cruïlla per a Europa

Les cartes dels lectors.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Il fallait y croire, il fallait.

Croire que l´homme a le pouvoir

D´être libre, d´être meilleur

Que le destin qui lui est fait.

Paul Éluard—Poèmes polítiques

Al final de la Segona Guerra Mundial, la victòria sobre el feixisme va anar acompanyada d’una visió: la possibilitat d’un món més igualitari i més lliure. Com va descriure el professor Josep Fontana, els pobles europeus, que havien conegut els pitjors patiments i humiliacions de la història humana, tenien l’esperança de consolidar un nou sistema polític, econòmicament viable i socialment més just. Un món amb la pau i els drets humans com a valors polítics i culturals. La guerra freda va acabar amb aquesta possibilitat, amb aquesta utopia. Els responsables, ho sabem clarament: l’estalinisme i Occident. Va ser així, però no era inevitable. I cal recordar-ho.

Quaranta anys després va tornar a passar el mateix. A finals dels anys vuitanta del segle passat, el 21 de Novembre de 1990, EEUU i la URSS juntament amb trenta països més van signar el que es coneix com a Carta de París per una nova Europa. Era una declaració d’intencions que proclamava una nova època de pau i democràcia. Es visionava la fi de la confrontació i la divisió d’Europa. Gorbatxov es comprometia amb aquestes coordenades. Una vegada més Europa tenia una altra oportunitat d’acabar amb els fantasmes de la guerra freda i posar els valors culturals de la pau i els drets humans al frontispici de l’edifici europeu. En aquells moments el que necessitava Gorbatxov per cimentar aquesta política era l’ajuda econòmica d’Occident. Però EEUU i els seus els aliats occidentals van optar per la irresponsable política de negar aquesta ajuda, de preferir la derrota sense pal·liatius del bloc de l’Est, de proclamar la victòria dels EEUU en la guerra freda. En definitiva d’enterrar l’oportunitat d’un mon més lliure i segur. Gorbatxov va representar una altra oportunitat perduda, una altra batalla cultural desaprofitada, deguda a la interessada i miop política nord-americana.

El febrer del 2022, els beneficiaris interns de la derrota de Gorbatxov, uns oligarques corruptes i uns antics oficials del KGB, amb Vladímir Putin al capdavant com a president de Rússia, van envair Ucraïna, un país sobirà i membre de l’ONU. L’antic xovinisme gran rus beneït per l’església ortodoxa intentava tornar a dibuixar alguna de les fronteres de l’imperi tsarista. Ucraïna té tot el dret a defensar-se per tots els mitjans d’aquesta injustificable agressió russa.

El juny del 2022, la conferència de l’OTAN realitzada a Madrid ha posat sobre la taula, especialment arran de la invasió russa d’Ucraïna, un document estratègic que defineix Rússia com enemic primordial i la Xina com competidor sistèmic. La política de blocs, una nova guerra freda s’ha tornat a instal·lar a Europa i al món.

La pregunta que hem de plantejar-nos és: Europa ha de jugar el paper de fidel aliat dels EEUU, el paper de subordinació al lideratge dels nord-americans i els seus interessos geoestratègics? O, per contra, Europa hauria de jugar un paper autònom respecte a nord-americans, russos i xinesos? És cert que bona part d’Europa ja forma part de l’estructura de l’OTAN. Aquest és un fet, ens agradi o no, del que no podem defugir. També és cert que la majoria de la societat catalana i espanyola, a les últimes enquestes realitzades, aprova en un 70% la nostra ubicació dins de l’aliança atlàntica.

Les sancions econòmiques a Rússia no tenen un efecte immediat sobre la seva economia ni sobre la seva opinió ciutadana. Recordem que països amb un pes important a l’economia mundial com Xina, Índia, Brasil o Sud-àfrica segueixen tenint i inclús han augmentat els seus intercanvis comercials amb Rússia.

Una vegada la resistència d’Ucraïna ha bandejat el primer escenari rus d’una ràpida victòria militar i la instal·lació a Kíiv d’un govern pro-rus, és molt possible que l’enfrontament armat arribi a un punt de neutralització mútua, en el qual ni Rússia sigui capaç de trencar la resistència d’Ucraïna ni aquesta sigui capaç de reconquerir més territori. En aquest punt es podria obrir una negociació de pau per territoris. Es pot dir que això seria una claudicació i donar ales a l’expansionisme rus. No podem negar el perill, però és molt possible que no hi hagi una altra alternativa i que calgui fer un exercici de Realpolitik i buscar les condicions i garanties pertinents. De fet, les últimes converses de pau a Turquia ja anaven en aquest sentit i van quedar congelades. Si pensem en un final del conflicte, hem de pensar també que Europa ha de seguir apostant per reconduir les seves relacions amb Rússia. Una opció d’aïllament rus no és viable ni interessa a ningú, i representaria la cronificació d’una inestabilitat política i militar. La Conferència sobre la Seguretat i Cooperació Europea (CSCE) podria ser el marc més adequat per avançar en aquesta opció.

En aquest tauler geopolític, el paper d’Europa respecte a la Xina hauria de venir encapçalat per una política de diàleg, d’evitar que els xinesos acabin formant un bloc amb Rússia, mantenint una independència de criteri respecte als interessos nord-americans.

Europa ha d’avançar vers una veu pròpia al mon, una política exterior i una política de defensa comuna, per aconseguir que els problemes europeus els resolguin els propis europeus. I aquests objectius s’han d’anar materialitzant, tenint en compte la realitat de l’OTAN. Situació complicada i complexa. Però s’ha de partir d’aquesta realitat i promoure les visions i els valors europeus des de dins del bloc atlantista.

Les derivades de la conferència de Madrid posaran a prova el futur de les organitzacions progressistes. La salvaguarda del govern de coalició serà cabdal. El primordial és donar resposta a una situació econòmica que amenaça l’estabilitat política i les economies de les classes populars. El trencament del govern central únicament afavoreix l’arribada al poder de la dreta i l’extrema dreta, o bé la gran coalició. En l’espai a l’esquerra de la socialdemocràcia, la nova estratègia de l’OTAN hauria de significar una posició de síntesi en els seus plantejaments, que sense renunciar als valors de la pau i a explicar pedagògicament les conseqüències nefastes d’una nova carrera d’armaments, d’una nova confrontació de blocs, d’un augment de la subordinació als interessos de la maquinària politicomilitar nord-americana, sigui capaç, ni que sigui per una vegada, d’evitar nous fraccionaments d’aquest espai polític. Fraccionament caïnita que podria portar, definitivament, a la irrellevància política i a obrir encara més les vies governamentals anteriorment esmentades.

Una vegada més Europa està davant d’una cruïlla històrica. El seu posicionament, la seva valentia o no en jugar un paper autònom respecte a les altres grans potències, posant l’Estat del benestar i els drets humans al frontispici del seu ideari i manera de ser, donarà la mesura del seu paper rellevant o no a l’escena internacional. Les batalles polítiques i econòmiques també són batalles culturals. Ara hi ha en joc una d’aquestes batalles culturals per l’hegemonia del relat històric. Dels anys cinquanta i noranta del segle passat ja coneixem els vencedors. Tornarà ara a ser el mateix?

David Casas

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi