Qui paga mana, amb un micro a la solapa

Periodista i cap de redacció d'elCugatenc.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

L’escàndol periodístic i democràtic destapat amb els àudios de l’excomissari José Manuel Villarejo en què s’evidencia que el periodista Antonio García Ferreras va ser part activa en la guerra bruta contra Podem no fan més que demostrar una pràctica corrosiva per al periodisme i per al sistema democràtic. Els mitjans de comunicació som actors polítics de primer ordre i quan aquests mitjans són de masses tenen una capacitat d’influència significativa. No ens ha de fer por reconèixer els mitjans com a actors actius del debat polític i social, el que ens ha de preocupar és quan la seua voluntat d’incidència passa per no respectar els principis més bàsics del periodisme.

“Des que es va inventar la impremta, la llibertat de prema és la voluntat de l’amo de la impremta”, va etzibar el llavors president d’Equador, Rafael Correa, en una entrevista a RTVE al 2012 després de preguntar: “¿Qué pasó con Anita Pastor?” Apuntava així a l’acomiadament d’una periodista que aleshores es tenia com l’avantguarda del periodisme rigorós. Ara ella forma part del seguici de periodistes que han justificat les pràctiques de la Sexta.

Alhora, aquesta virtuosa reflexió de Correa no pot justificar els seus errors i fins i tot pot ser entesa com una ingerència del poder polític als mitjans. Perquè hem d’entendre que la relació entre el periodisme i la política és estreta per la pròpia acció professional de cada àmbit. El problema és quan es traspassa la línia. No és el mateix una crítica pública que agafar una periodista del canell i tancar-la a una habitació per esbroncar-la, com ha fet el diputat de Junts Francesc de Dalmases després d’una entrevista al FAQS de TV3. Ha demanat unes disculpes bastant sui generis.

En el cas Dalmases hi ha un altre matís important. Pot agradar més o menys l’entrevista del FAQS a la presidenta del Parlament, Laura Borràs, però aquest “gust” és una percepció de cada espectador en base a l’enfocament de l’entrevista. No és el mateix que una informació siga real però s’explique amb un enfocament concret que utilitzar informació falsa, especialment quan se sap que és falsa.

És una diferència important perquè l’enfocament –la línia editorial, la mirada del periodista...– forma part del joc polític en base a una informació treballada i contrastada. La informació falsa no. I no és que els periodistes no ens puguem equivocar i en un moment donat haguem de corregir una informació. De nou el problema és si s’ha treballat correctament la informació. Pot haver-se treballat i tindre un error que s’ha de corregir, generalment errors menuts, matisos que no acostumen a estar als titulars.

D’ací la importància d’entendre que els periodistes no hem de ser objectius, el que hem de ser és honrats. Demanar-nos l’objectivitat és exigir-nos un tractament asèptic que no aporta gairebé nous elements per al debat polític i social. La subjectivitat inherent a les persones –i als mitjans– és necessària i, quan fem periodisme, ha d’estar acompanyada de l’honradesa. No hi ha res més deshonrat que donar una informació sabent que és falsa, com ha fet Ferreras. Qui paga mana, en aquest cas amb un micro a la solapa que el periodista no esperava i ha servit per a destapar l’escàndol.

Celebre, per tant, que el cas Ferreras i el cas Dalmases no hagen passat desapercebuts per a les organitzacions dels professionals de la comunicació, deslliurant-se així d’un corporativisme que de vegades ens porta a protegir-nos entre companys. El Col·legi de Periodistes de Catalunya amb el Consell de la Informació de Catalunya, la Federación de Sindicatos de Periodistas –on hi ha el Sindicat de Periodistes de Catalunya– i el Grup de Periodistes Ramon Barnils han tret sengles comunicats respecte al cas Ferreras per vulnerar el codi deontològic, posar en perill la salut democràtica i fer perdre credibilitat al conjunt de la professió.

El Sindicat de Periodistes i el Grup Barnils també han tret comunicats sobre el cas Dalmases, demanant la dimissió del diputat de la Comissió de Control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i anunciant l’obertura d’un procediment intern en tant que soci de l’entitat, respectivament. No és fàcil exposar-se amb comunicats així mentre hi ha un munt de gent aprofitant les xarxes socials per a justificar Ferreras i Dalmases.

Ens trobem davant dues cares de la mateixa moneda: el periodisme amb connivència amb el poder i el poder que es creu que pot manar sobre el periodisme. I això no s’ha de confondre amb la bona relació personal que puguen tindre els periodistes amb alguns polítics i viceversa. La qüestió és com aquesta relació personal o de poder condiciona o no la faena del periodista. És un equilibri complex especialment allà on les fonts són més properes –el periodisme local, vaja– però possible i necessari d’assumir.

El més greu de tot plegat és que aquests grans casos d’ingerències entre política i periodisme acaben donant mala reputació al conjunt dels mitjans, a tots els periodistes. Qualsevol enfocament que no agrada passa a ser qüestionat com a part d’aquesta lògica, qualsevol error també... I, malgrat tot, hem de seguir remant perquè és intentant fer el millor periodisme que sabem com aconseguirem recuperar la confiança de la gent. Així i deslliurant-nos al màxim de les dependències econòmiques que faciliten estes ingerències, una mirada que en el nostre cas hem vehiculat a través de subscripcions, que l’any passat van representar un 58% del pressupost d'elCugatenc.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi