Una reforma del model de finançament dels ajuntaments?

Periodista i cap de redacció d'elCugatenc.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

El 2021 l’Ajuntament va ingressar menys Impost sobre Construccions, Instal·lacions i Obres (ICIO) que el que havia pressupostat al principi de l’exercici. També és menys que en els anys precedents. L’ICIO és un impost important per a alguns ajuntaments com el de Sant Cugat i està sotmès a una fluctuació evident en funció del moment econòmic de la construcció.

En definitiva, que els ajuntaments tenen força ingressos vinculats a la construcció i al creixement urbà mitjançant impostos com l’ICIO i les llicències urbanístiques, i també segueixen condicionats pel mercat immobiliari amb impostos com l’Impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana (IIVTNU), les anomenades plusvàlues.

Alhora, la principal via d’ingrés sempre és l’Impost sobre Béns Immobles (IBI), que grava la propietat en funció del valor cadastral. És una bona estratègia de recaptació i que té una lògica força justa en tant que qui té una propietat més gran i a un municipi amb un valor del sòl superior acaba aportant més a l’erari públic.

Ara bé, l’IBI acaba beneficiant els municipis amb més renda mitjana. Sant Cugat pot treure pit d’un pressupost força elevat en bona mesura gràcies a un model de ciutat que atreu rendes altes i, en conseqüència, expulsa les baixes. La capacitat d’utilitzar aquest ingressos d’un condicionant difícil de revertir per a aconseguir una redistribució de la riquesa és una necessitat imperiosa però tot sovint esdevé un pedaç.

La recaptació santcugatenca no és capaç de fer una redistribució de la riquesa que evite la marxa de molts dels nostres conciutadans. Alhora, el model de ciutat horitzontal fa que alguns serveis i manteniments siguen especialment cars. Mentrestant, Sant Cugat –com tots els municipis– està sotmès a les anades i vingudes d’un mercat immobiliari molt poc regulat.

És inevitable pensar en la injustícia del model: Com aquells municipis que tenen més necessitats socials perquè no expulsen les classes populars tenen moltes més dificultats pressupostàries per a aplicar-les polítiques socials mentre els més rics tenen molts ingressos que igualment es demostren insuficients davant d’uns models urbanístics i socials arrelats.

Aquesta reflexió em salta anualment al cap quan revise les liquidacions del pressupost, on es veu clarament la capacitat de creixement del pressupost municipal de la mà del creixement demogràfic. I amb una certa impotència veig que l’única possibilitat de reduir el preu del sòl per a què tothom puga viure a Sant Cugat siga jugant en contra dels projectes que busquen més qualitat de vida per a la ciutadania. Perquè una vianantització, per exemple, revaloritza el sòl i el valor dels habitatges. Llavors l’única sortida per a deselititzar Sant Cugat és empitjorar la qualitat de vida?

Fem la caricatura més grotesca que se m’acut. Una planta de residus nuclears serviria per baixar el valor del sòl de la ciutat? Serviria, per tant, per a evitar les desigualtats i tindre una ciutat menys excloent? Per què una millora de la qualitat de vida –evitar expulsar la ciutadania amb rendes més baixes– hauria de passar per reduir la qualitat de vida per una altra banda?

Cal, per tant, una revisió del model de finançament dels ens locals. Aconseguir que els municipis que més ho necessiten tinguen els recursos suficients per a fer front a les seues necessitats socials i que els que més recapten puguen tindre una capacitat d’acció directa davant dels efectes indesitjables del seu “model d’èxit”. El debat és profund i, segurament, s’escapa del pressupost perquè passa per entendre les inclemències del mercat en la qualitat de vida i el preu de drets bàsics com l’habitatge.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi