(No només) Europa crema

Periodista i cap de redacció d'elCugatenc.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Llegeixes aquest article mentre estic gaudint d’unes –merescudes– vacances. Així que és molt possible que la gravetat de la situació haja incrementat. Europa ha viscut –i potser encara viu– una onada d’incendis que, de fet, també han afectat el nord d’Àfrica. Vivim sotmesos a un canvi climàtic, que és mèrit nostre, que ens dificulta cada vegada més la subsistència.

Les advertències que anys enrere hi havia negacionistes que criticaven amb vehemència ara són innegables perquè formen part de la nostra quotidianitat. Alhora, l’avenir és cada cop més complex i els canvis més impossibles d’assumir. Podem evitar les conseqüències més desastroses però no aturar un canvi climàtic que ja és irreversible.

A casa nostra això pren moltes formes i, en clau forestal, és la de grans incendis que esdevenen una amenaça candent que podria arrasar el país o, si més no, grans paratges naturals en qüestió d’hores. Es parla més que mai d’incendis de sisena generació i també de quines noves formes de prevenció i extinció hem de tenir com a país davant la virulència d’un tipus de foc especialment incontrolables.

Els reptes són múltiples. Hi ha el pressupostari: la capacitat de les autoritats competents de fer front a totes les tasques de prevenció i protecció dels nostres paratges i dels habitatges que hi fiten. Però també hi ha la consciència ciutadana, la responsabilitat de cadascú de nostres davant d’una natura especialment seca i estressada a nivell hídric.

Alhora, la globalització aguanta però amb moltes limitacions, sobretot per un pick oil que no respon només a la guerra d’Ucraïna, respon a una lògica extractivista que topa amb els seus límits de viabilitat econòmica. Cada vegada serà més car transportar tot tipus de matèries i fer viatges. És una situació especialment complexa perquè la transformació de la producció energètica –que no és l’única transformació que necessitem– precisa d’una extracció ingent de matèries primeres que es troben, sobretot, a l’Àfrica, a països on els interessos de les antigues metròpolis segueixen operant en forma de capitalisme global.

Però tot pot petar pel cap o per la pota. I, quan pete, hem d’estar preparats per assumir-ho. Per això cal planificar la transició i fer-ho en clau de decreixement i justícia social. Esperar que les respostes en benefici de mantindre els privilegis a una minora mentre cada vegada més gent queda exclosa del model de suposat benestar que hem construït és una mirada perillosa i que dona ales a tot tipus de nous feixismes.

Hem de ser catastrofistes? Doncs sembla que hem de ser-ho com a anàlisi per a trobar respostes adequades –que no idònies– a la gravetat dels fets. Això també passa per les transformacions locals. Per apostar pel consum de proximitat, fer suport a la producció local, preparar els nostres ecosistemes, reduir al màxim totes les formes d’emissió de gasos contaminants...

És a dir, canviar els nostres hàbits i les polítiques públiques d’aquells que escollim. Perquè és molt còmode dir que no canviem alguns hàbits perquè l’administració no està apostat per transformacions de fons, i és cert!, però això no pot ser el fre a aquelles accions molts més humils i amb menys impacte que podem fer al nostre dia a dia i que, a més, serveixen per a generar consciència.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi