La política com a símptoma

Historiador.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Fa uns dies, en un sopar entre amics i amigues, tots ells amb estudis universitaris i un elevat nivell cultural, va sortir el tema de la política, encara que seria millor dir dels polítics. Hi va haver una desqualificació molt generalitzada dels polítics, encara que no de la política en sentit estricte. No ho esmento per criticar-ho, ja que tenen tot el dret a opinar sobre el que consideren convenient, sinó únicament com a punt de partida d’aquest article.

Efectivament, els continguts d’aquesta conversa no són una excepció. Cada cop els polítics són més criticats i, fins i tot, vilipendiats, per més gent. Els hi atribuíem la causa de quasi tots els mals, propis i aliens. No seré jo qui negui que alguns, o bastants, d’ells s’ho han guanyat a pols. Només em caldria esmentar els casos de corrupció, individuals i institucionals, i altres capteniments que no diuen res al seu favor. Però considero que hem de ser capaços de transcendir les misèries dels polítics i, per tant de la política; misèries que, d’altra banda, són presents en totes les activitats humanes, ja que són inherents a l´ésser humà. Si bé és cert que el fet que això es doni en el marc de la gestió de la cosa pública és més greu.

Als polítics, que vol dir a la política i a les institucions, els hi exigim la solució de tots els nostres problemes i quan dic els “nostres” vull dir els de cada un de nosaltres. L’Estat del benestar, el qual defenso i defensaré on calgui, ens ha acostumat a esperar-ho tot o quasi tot de les institucions. La qual cosa en molts casos és una coartada perfecta per desresponsabilitzar-nos. A voltes traspassem unes responsabilitats que haurien de ser nostres a l’administració pública. O, dit amb altres paraules, fem servir l’excusa que els polítics no resolen res per no assumir responsabilitats o obligacions.

Anem a casos concrets. Qui no ha sentit dir que la seva ciutat o una altra (Barcelona, per exemple) està bruta, que no es neteja prou. No seré jo qui negui que certs serveis de neteja cal millorar-los, però nosaltres no en tenim cap responsabilitat?: Reciclem acuradament? Deixem la brossa en condicions al contenidor? Ens abstenim de tenir a la via pública papers, burilles, mascaretes o altres objectes? Seguim amb el que en podríem dir disciplina o respecte envers als nostres conciutadans. Fa uns dies es va anunciar que la Unió Europea (UE) recomanarà uns límits a la temperatura de refrigeració i escalfament de les llars. Vaig veure una entrevista televisiva sobre aquesta recomanació, hi havia qui ho entenia, però també qui deia que “passava” de la UE o que posaria la refrigeració i la calefacció com volgués mentre la pogués pagar. Són només petits exemples, que algú pot considerar fins i tot anecdòtics, però prou simptomàtics de la societat en la que vivim i del capteniment d’una bona part de la ciutadania.

Ho podria dir de manera més contundent: ens agrada reivindicar drets, i això està molt bé, però intentem evitar l’apartat de les obligacions. Les conseqüències negatives de la manca de compliment de les nostres obligacions no són responsabilitat nostra, les endossem als polítics i a les institucions. No hi ha cosa més fàcil.

Anem a un exemple de major calibre: la insolidaritat de la banca i de les energètiques. Quan se’ls ha plantejat des del Govern central que també han de fer la seva aportació als sacrificis que sens dubte haurem de fer tots durant els propers mesos, començant pels assalariats, han posat el crit al cel. I això malgrat els seus beneficis impúdics i que, en el cas de la banca, fa uns anys va rebre diners públics a dojo. Ells, pobrets!, són uns màrtirs, la culpa és d’un Govern que erra en la seva política econòmica. Ells no tenen res a veure amb la inflació que s’està menjant els ingressos de les classes populars!

Certament, vivim en un món complex i complicat, que cada cop genera més incerteses i pors. No és fàcil veure’n l’entrellat i, per tant, hom espera que siguin els altres els qui aportin solucions; especialment els polítics, no cal dir-ho. En aquest context i emportats per l’onada políticament neoliberal i socialment insolidària que ens està ofegant des de fa dècades, cada cop més gent dona el seu vot a aquells que diuen pestes de la política, encara que en visquin, i prometen solucions fàcils, que de passada i no ho hem d’amagar, més s’ajusten als nostres instints més primaris. A Itàlia, després d’enviar irresponsablement el país a unes eleccions en uns moments molt delicats, és probable que guanyi un opció política d’extrema dreta (neofeixista).

Ho deia en un altre article: la manca d’empatia social i un cert nihilisme ho envaeixen tot. Posar-se en la pell de l’altre avui no cotitza. Per tant, hom ni es molesta en plantejar-se votar un projecte polític, que vol dir prendre opció després d’analitzar els pros i els contres. A voltes es vota en contra, no a favor. Alguns en contra de tot. Val més rebentar-ho tot que parar-se a pensar quina és la incidència del nostre vot i, per tant, quina és la nostra aportació a la convivència humana. Després, òbviament, donarem la culpa als polítics i a la política i, fins i tot, a les institucions.

No són bons moments per desprestigiar la política. La situació i el futur, el més immediat, i estic pensant sobretot en l’emergència ecològica que ens està tocant viure, requereix una certa disciplina social. I això no vol dir mà dura i repressió. Això vol dir capacitat de cohesionar-nos cívicament entorn de les institucions democràtiques. Les institucions no poden ser un cavall de Troia d’aquells que volen donar passes enrere en termes ecològics, socials, fiscals, institucionals i feministes. No podem deixar la política en mans dels qui no hi creuen, dels qui entenen la política com un mitjà per posar pals a les rodes al progrés humà, entès com l’assoliment de cotes de major igualtat social i de respecte a la diversitat.

L’estat de la política és un símptoma de l’estat de la societat. Certament, la política està molt malament, però és que estem construint una societat (unes societats) que en lloc de generar esperança i horitzons de major benestar per a tots, engendra monstres. I, en concret, alguns monstres polítics que tenen sigles i noms i cognoms.

Bones vacances!

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi