feminae@: Dos nadons i una història d’amor

Advocada, politòloga i activista.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Benvingudes i benvinguts a feminae@, espai de sororitat i d’humanitat, d’anàlisi jurídica, d’introspecció personal, de reconstrucció emocional, íntima i sexual, d’anàlisi de la perspectiva femenina i de gènere, de record per totes les recents víctimes de violència masclista i vicària i per les víctimes de la submissió química, i, concretament avui, d’anàlisi, des de la perspectiva @feminae, de l’adopció, des d’un punt de vista social, jurídic i emocional.

El desig de ser mare es desperta de diverses maneres –o no– en les persones, però soc conscient –i cal fer pedagogia en això– que no sempre ho fa.

No ha de ser intrínsec al ser i sentir femení, i es necessari –en aquest sentit– defugir de l’estereotip convencional i patriarcal que totes les dones hem de tenir, necessàriament, aquest despertar.

Però és de rigor reconèixer que quan ho fa, quan hi ha aquesta crida –i en dono fe– aquest tsunami emocional es capaç de governar, si el deixes, la teva vida, i de prendre el timó i el control o deixar-te a la deriva.

Maternitat, doncs, tal i com jo l’entenc, i ara parlo com a mare i no com a activista, podríem dir que és el profund desig de tenir cura d’un nadó en tots els àmbits de la seva vida i de transformar el teu camí vital en una lluita de protecció contínua, en criança, per tal que aquesta petitona algun dia camini per si mateixa, construint la seva vida.

Això entronca directament amb tot el tema de la democratització de les cures, i com les dones, per atribució social i convencional, tenim aquest rol encara, generació rere generació, incrustat en el nostre ADN, i com ho vivim sovint en clau de càrrega, per molt activistes i reivindicatives que siguem.

Sempre es parla de la maternitat biològica i l’adoptiva. Cal distingir?

Per mi només n’hi ha una, perquè es exactament el mateix desig, i perquè no et vincula més als teus fills haver-los dut dins teu o no, sinó que el que et vincula és el que sents i comparteixes amb ells, com desenvolupes el rol de mare i com ells et reconeixen com a tal.

Us vincula l’amor, la història compartida, i el dur-los de la mà pel món en moments durs, a tots els nivells, com el canvi d’era que ara mateix estem vivint.

Una cosa sí que crec que marca un fil prim entre l’adopció i parir una criatura, i, és sovint, la responsabilitat que pesa sobre les famílies adoptives per ser sempre i en tot moment idònies, tendir al perfeccionisme, estar contínuament en vigilància, per les institucions, les administracions, les ICAES, etc.

Cap mare parent (que pareix) ha de passar un examen físic, psicològic, econòmic, com sí és el cas les famílies adoptives.

Per altra banda, el procés burocràtic d’adopció, un sense fi interminable de papers i tràmits administratius, et posa en situació, poc a poc, del que implica el camí que has pres.

Igual que una ecografia, comences a posar-li forma, cara i ulls, poc a poc, a aquell intens sentiment de desig de criança.

I això et marca, en positiu, en clau de resiliència, com a dona, i per sempre, perquè ets capaç d’estimar incondicionalment sense que hi hagi cap lligam biològic ni d’herència. Us diria que, ben entès, és l’amor mes pur que he pogut mai conèixer.

I ara, l’anàlisi:

Catalunya, dins el seu àmbit territorial, era, fa uns divuit anys, capdavantera en expedients d’adopció internacional, i un munt de nenes i nens de Xina, Federació Russa, ex-repúbliques soviètiques i bàltiques, països africans, etc, van venir a iniciar una nova vida aquí, en família, i van haver de superar obstacles.

Segons dades publicades per l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’any 2004 es van adoptar 130 infants; l’any 2005 se’n van adoptar 121; l’any 2006, 128; l’any 2007, 143 i finalment, l’any 2008, 156 infants. Són els anys en que hi va haver un boom d’adopcions mes pronunciat. I eren uns anys en què l’Estat espanyol era el segon, després dels Estats Units, en expedients d’adopció internacional a la Federació Russa.

En paral·lel, i ens hem de felicitar per això, a partir del 2010 hi ha dades a Catalunya molt esperançadores, en clau d’acolliment preadoptiu (2015, per exemple, 1.017 infants).

No podem dir el mateix dels acolliments simples, fet que condemna a aquests infants, que no són adoptables perquè les seves famílies biològiques no han renunciat legalment a ells però tampoc poden tenir cura de la seva criança, a viure en institucions, lluny de l’àmbit familiar, fet que afecta al seu desenvolupament personal i afectiu, sense cap mena de dubte.

Sant Cugat, en el moment del seu boom demogràfic (anys 2000 a 2005) va rebre moltes famílies que estaven iniciant o finalitzant procés d’adopció.

Tot i això aquest poble que s’estava fent ciutat, no se si va preparar be l’acollida, No comptem a ciutat, ni llavors ni ara, amb cap ECAI (Entitat col·laboradora d’adopció internacional), ni cap entitat específica de suport a les famílies, ni consta al Pla de Govern actual cap punt concret de polítiques púbiques a implementar en suport a les famílies adoptants i/o acollidores.

Res. Hem rebut famílies en aquesta situació i tot el camí llarg fins que els nanos tenen DNI espanyol, cobertura seguretat social, etc, no apareix en cap catàleg administratiu de serveis ni tràmits, ni existeix un servei d’assessorament específic per acompanyar a aquestes famílies en el procés.

Tot es centralitza a Barcelona. A Sant Cugat aquests nadons, nanes i nanos, nomes estudien i dormen. No hi ha xarxa d’assessorament ni serveis post adoptius.

Si Sant Cugat es posiciona com una ciutat acollidora en el seu ampli creixement, i destaca després de Barcelona, Sabadell i Terrassa, que destaqui també per impulsar polítiques públiques de suport a les famílies adoptives i acollidores, (podria ser en clau inclús de Vallès Occidental), per tal que les nanes i nanos que arriben, rebin aquest regal.

No va ser així quan el boom d’adopcions, veiem si ara, a poc de les eleccions municipals, algú recull aquest modest guant de seda que, amb la boca petita, llenço.

I fa uns 18 anys... dos nadons i una història d’amor. Avui sí vull ser dolça.

Vull que salteu de la vostra cadira, us vull fer pensar.

Eva Lafuente Ballestero, advocada, politòloga i activista

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi