Antonio Gramsci, ara i aquí

Historiador.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

No soc dels que s’emmirallen permanentment en els clàssics, però tampoc no els evito. Els clàssics ho són, precisament, perquè encara ens són útils per interpretar la realitat que ens ha tocat viure. En aquest sentit i indiscutiblement, Antonio Gramsci (Sardenya, 1891- Roma, 1937) és un clàssic.

Els que pensem que Gramsci ha estat un pensador que ens ha nodrit de multitud de conceptes capaços de generar una relació dialèctica i creativa amb la realitat, la pretèrita i l’actual, tenim la sort que s’ha publicat una traducció al castellà del Dizionario gramsciano (1926-1937), Roma, 2009. Això sí, de manera resumida, només cent mots (més un de nou) dels sis-cents seixanta que conté l’edició italiana: Diccionario Gramsciano (1926-1937), Cagliari, UNICApress, 2022, 516 pàgines. El Diccionari compta amb un llarg llistat de col·laboradors.

Com es pot veure pel títol, el Diccionari només conté veus extretes de la producció intel·lectual de Gramsci dels anys de presó. Bàsicament dels seus fonamentals Quaderni del carcere i de les Lettere dal carcere. Com és sabut, les condicions en què Gramsci va tenir que elaborar aquest corpus teòric expliquen en gran part el seu llenguatge, no sempre clar i, en tot cas, necessitat, com totes les elaboracions teòriques d’altra banda, d’una interpretació. Això es el que fa el Diccionari al qual ens venim referint.

No cal dir que els cent-un mots presentats no poden ser llegits independentment, cal relacionar uns amb els altres. L’obra és un tot, on cada peça dona significat al conjunt i, a la vegada, sense un comprensió global no es por donar un significat profund a cada un dels mots o conceptes contemplats. Aquí no pretenc fer-ne una síntesi, no hi ha espai, ni estic en condicions de fer-ho. Només voldria fer referència a conceptes que han tingut una àmplia volada intel·lectual, encara que no sempre han estat entesos del tot. Em refereixo a conceptes com “hegemonia”, “consens” i “bloc històric”.

Mentre aquest estiu suportava les calors com podia, anava madurant la idea de fer un article sobre aquesta publicació. El que em va decidir foren unes declaracions del President de la Generalitat, Pere Aragonès (La Vanguardia, 7 d’agost de 2022, p. 17). La part que m’interessa és aquesta: “A mi m’inspira Gramsci i el concepte d’hegemonia cultural, que cal aconseguir per tenir l’hegemonia política. En certa manera és el que ha fet l’independentisme d’esquerres a Catalunya. Necessites l’hegemonia cultural i després venen les victòries polítiques. Les transformacions, la construcció de majories sòlides, també per a la independència, necessiten temps”.

He de dir de bell antuvi que no puc estar més d’acord amb la darrera frase, la que parla de prendre’s les grans transformacions amb calma. Llàstima que aquesta reflexió arribi tard! Si hagués estat en el centre dels debats del denominat Procés, ens hauríem estalviat els llastimosos fets de la tardor de 2017.

No puc acusar Aragonès de banalitzar el pensament de Gramsci, ja que en l’entrevista no tenia l’obligació d’aprofundir-hi, però tal com ha estat presentat el concepte “hegemonia”, el plantejament del pensador cors ha quedat distorsionat. Vegem-ho.

Gramsci no parla només d’hegemonia cultural, independentment del que vulgui dir això, sinó d’una hegemonia intel·lectual i moral, que s’ha de bastir sobre la unitat d’interessos econòmics i polítics. En la seva concepció, una classe social és hegemònica quan en la confrontació ideològica amb altres classes, en el si de la societat civil, imposa el seu punt de vista, tot transcendint el seu “marc corporatiu” per aconseguir una proposta àmpliament acceptada, és a dir, amb un ampli consens social. Una hegemonia basada en un consens que haurà de mantenir un cop assolit el poder, sumant-hi les dosis coercitives imprescindibles; el poder sempre té un component coercitiu.

Per tant, hegemonia i consens poden fer-se sinònims, o quasi. Sense una no hi ha l’altra i viceversa. Els conceptes “hegemonia” i “consens” són indestriables del de “bloc històric”: el conjunt de classes o sectors socials que, basat en uns mateixos interessos materials i polítics, aconsegueix mitjançant la direcció intel·lectual i moral el consens o hegemonia necessaris (en la societat civil) per accedir al poder (societat política). Aquí se’m permetrà que reprodueixi dos paràgrafs del Diccionari Gramscià: “la relación entre intelectuales y pueblo-masa, entre dirigentes y dirigidos, entre gobernantes y gobernados está dada por adhesión orgànica, en la que el sentimiento pasión se vuelve comprensión y por tanto saber, només aleshores es crea una relació real de representació i “se realiza la vida conjunta que es la única fuerza social i es crea aleshores el “bloc històric”. Seguim: “las fuerzas materiales son el contenido y las ideologías la forma, distinción de forma y contenido meramente didascálica [per dir-ho breument, en definitiva], porque las fuerzas materiales no serían concebibles históricamente sin forma y las ideologías serían caprichos individuales sin fuerzas materiales. Aquestes paràgrafs són un pèl espessos, però els he reproduït per deixar constància que per a Gramsci els conceptes que vinc comentant eren indestriables de les condicions materials de vida, en concret les de les classes subalternes.

Tornem a Pere Aragonès i al concepte “hegemonia”. L’independentisme (no només el d’esquerres, President!) sens dubte durant els darrers anys ha aconseguit l’hegemonia cultural en la societat civil, en termes d’independència/no independència. Això és indiscutible i, a més, ha aconseguit un nivell de mobilització extraordinari. Això sí, ha fet abstracció del concepte “correlació de forces”, especialment a nivell espanyol. I així han anat les coses. Però això forma part d’una altra anàlisi.

Aquí vull destacar dues coses. La primera, de fet, ja està implícita en les declaracions del President: amb el 51% dels catalans no es va enlloc, cal temps; el consens i l’hegemonia no són una fórmula matemàtica, cal àmplies majories que vagin més enllà de percentatges electorals i majories parlamentàries ajustats. La segona: Aragonès, al emprar el concepte gramscià “hegemonia” sense més, el buida del seu contingut de classe. Gramsci no estava pensant en un conjunt bigarrat de classes mitjanes, que són les que han constituït el gruix del moviment independentista, sinó en una classe social, la treballadora, capaç de generar consens més enllà dels seus interessos “corporatius” per assolir un canvi de societat, un canvi que beneficiï a grans majories; la qual cosa implica la direcció intel·lectual i moral del procés, en definitiva, l’hegemonia. D’immediat he d’afegir que, ara i aquí, caldria clarificar què entenem per classe treballadora, tasca gens senzilla. Si això és així, encara és més complex definir com s’incorporen les classes mitjanes, de les quals la gran majoria de la població se’n considera part, en un procés de transformació social avui més necessari que mai. En definitiva i aquesta és la mare dels ous, cal identificar i organitzar, si existeix, el subjecte social capaç d’impulsar la transformació social i ecològica que la realitat ens està exigint, per raons de justícia social i de supervivència.

Una interpretació i aplicació correctes del concepte gramscià d’hegemonia només pot venir, o hauria de venir, de les forces d’esquerra. Es tracta de posar en primer pla intel·lectual, moral i polític les necessitats de les classes subalternes, que avui constitueixen una condició necessària, encara que no suficient, per salvar el conjunt de la Humanitat. Els valors dominants no són, evidentment, garantia de major igualtat social, però cada cop més ja no són garantia de la supervivència humana. Només les forces de progrés poden encapçalar un canvi que ens salvi a tots com a espècie. A la vegada que són les úniques que poden dotar d’un contingut de classe el canvi necessari. Classe social i impacte de l’empitjorament de la vida planetària van de la mà. De les desgràcies se salven sempre els mateixos.

Gramsci ens ha donat eines intel·lectuals per afrontar els reptes que tenim d’abordar, que són molts i enormes. Però, a la vegada, també ens recorda permanentment que les coses estan molt malament. Per què, no ens enganyem, com aconseguir l’hegemonia en un sentit transformador en un món cada cop més conservador i desballestat?

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi