Gorbatxov

Les cartes dels lectors.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

El passat 30 d’agost moria als 91 anys Mijail Gorbatxov. Bona part de la premsa europea i nord-americana més conservadora no s’ha estat de destacar d’ell el que ells consideren la seva millor contribució: la desaparició de l’URSS.

Quan Gorbatxov arriba a la secretaria general del PCUS (1985), l’URSS és una potència econòmica fallida, amb una producció que és una quarta o cinquena part de la dels EEUU i que no pot suportar per més temps els costos de la boja carrera d’armament a què l’ha empès les administracions nord-americanes en el marc de la guerra freda.

Gorbatxov és conscient d’aquesta situació i de la falta de llibertats polítiques al seu país, heretada de la llarga nit estalinista. L’oferta que Gorbatxov envia al seu poble i al món la podem resumir en tres grans eixos: acabar amb la guerra freda, democratitzar el sistema soviètic i desenvolupar l’enorme potencial humà del socialisme en què ell creu.

Amb l’anomenada “Carta de París per una nova Europa” (novembre de 1990), Gorbatxov es compromet a acabar amb la divisió i la confrontació a Europa, és a dir, posar els valors de la pau i els drets humans al frontispici de l’edifici europeu. El que necessita d’Occident és ajut econòmic per dur a terme les reformes econòmiques més imprescindibles. Però a Occident els que manen són personatges com Reagan o Thatcher o Bush, compromesos amb les polítiques més neoliberals i amb els atacs a les conquestes dels treballadors i treballadores de dècades anteriors. Bon exemple de tot això és la creuada de la senyora Thatcher contra els sindicats britànics, sobretot en el cas del sindicat dels minaires, el més potent que existeix a Europa.

L’administració nord-americana i les cancelleries europees, més enllà de bones paraules buides de contingut real, prefereixen la derrota i la humiliació soviètica, el poder proclamar la victòria Occidental en la guerra freda. La pèrfida i miop política nord-americana, desaprofita l’oportunitat de crear un món més democràtic i segur. James Baker assegura a Gorbatxov que l’OTAN no s’expandirà cap a l’Est. Aquí la ingenuïtat del líder soviètic és inapropiada i l’engany del Secretari d’estat Nord-americà clamorós. Poc després de la caiguda de Gorbatxov l’OTAN es comença a expandir cap a l’Est fins arribar a tocar Rússia i les seves exrepúbliques.

Aquella política geo-estratègica, entre altres coses, ha propiciat avui la inadmissible invasió russa d’Ucraïna. També ha ajudat Rússia a intentar justificar la seva política exterior adduint l’amenaça a la seva seguretat que representa la presència de l’OTAN a les seves fronteres. Un argument, el de la seguretat, que, posats a dir-ho tot, també ha estat esgrimit pels nord-americans davant de qualsevol procés democràtic a l’Amèrica llatina, ja sigui a Guatemala, Santo Domingo, Nicaragua, Cuba, Xile... Si alguna cosa va demostrar l’experiència de Gorbatxov al capdavant de l’URSS va ser que el que era irreformable no era el socialisme, sinó el capitalisme.

Dins de l’actual Rússia, la mort de Gorbatxov ha significat la lloança de la seva figura per part d’alguns dels opositors a Putin, així com l’etiqueta de traïdor, proferida per l’actual PC rus. Putin i el seu entorn han mantingut un calculat i fred distanciament. No obstant el portaveu del Kremlin, Dimitri Peskov, ha manifestat que Gorbatxov “volia creure sincerament que la guerra freda acabaria i donaria pas a una període de romanç etern entre una nova Unió Soviètica i Occident. Aquest romanticisme va resultar erroni”. És cert que una part de la ciutadania russa té una visió negativa de la gestió de Gorbatxov al capdavant del govern, deguda a la desaparició de l’URSS i del seu paper preponderant a l’escena internacional i a les dificultats econòmiques d’aquells anys.

Sobre el primer aspecte cal recordar que Gorbatxov no volia dissoldre la Unió Soviètica. El que pretenia era una reforma i reorganització de l’URSS. El 25 d’abril de 1991, Gorbatxov i nou presidents de les repúbliques soviètiques es comprometien a elaborar un tractat que establia una Unió d’Estats Sobirans i adoptar una nova Constitució. Aquest tractat era la fórmula escollida per reformar i preservar el llegat de l’URSS. Si això no es va dur a terme va ser perquè un parell de dies abans de la seva signatura es va produir l’intent, finalment fallit, d’un cop d’Estat promogut per les instàncies més conservadores i reaccionàries de la burocràcia i els militars estalinistes.

El llegat de la política exterior de Gorbatxov pot presumir d’haver acabat amb la divisió europea, dels avenços en el desarmament nuclear, de la retirada de les tropes russes de l’Afganistan, del trencament de la submissió dels països de l’Est als dictats de Moscou, del reconeixent de la sobirania de les seves poblacions. No és poca cosa. Com deia un periodista: “Gorbatxov va ser una benedicció per a la humanitat”. Posats a posar-hi algun retret m’inclinaria pel tema de la permanència de l’Alemanya reunificada dins l’OTAN. Possiblement Gorbatxov hauria hagut de jugar més fort en aquest tema. I possiblement se n’hauria sortit. Podia haver aconseguit una retirada de les tropes de l’OTAN d’Alemanya occidental en paral·lel a la sortida soviètica dels països de l’Est. La proposta, a última hora, de què la nova Alemanya tingués, dins de l’OTAN, el mateix model que França, és a dir sense involucrar-se en l’organització militar tampoc no va sortir endavant. Mitterrand li va girar l’esquena.

En el segon aspecte, el de les condicions de vida dels soviètics, ja ho hem dit abans, la greu crisi econòmica era una realitat i l’ajut d’Occident no va arribar. I després de l’intent de cop d’Estat, va ser Ieltsin qui va dirigir el país. I la política de Ieltsin va ser la de regalar les principals empreses russes a un grapat d’oligarques corruptes i transitar de manera salvatge cap a l’economia de mercat. El resultat és ben sabut. Un agreujament de la crisi econòmica, un atur desbocat, una corrupció rampant. Ieltsin va ser el responsable principal de l’empobriment general del país, de la subhasta mafiosa de les principals empreses i indústries russes a uns oligarques que pocs anys desprès es convertirien en uns interessats defensors de Vladimir Putin.

En el moment de la seva mort, aquest article només pretén presentar unes poques pinzellades sobre un personatge molt controvertit històricament. Els objectius de Gorbatxov eren clars, però la seva consecució era una empresa titànica. Es va trobar molt sol el polític rus davant de les oposicions que l’encerclaven: una administració nord-americana i europea arrogants i exultants davant la possibilitat d’una caiguda imminent del seu enemic principal des de 1947, la nomenclatura estalinista i també una part de la seva pròpia ciutadania que no veia canviar, a curt termini, les seves penúries econòmiques. Molts i poderosos obstacles per poder transformar el sistema soviètic. Gorbatxov, a pesar de tots els entrebancs, no va defallir en la seva creença en un socialisme democràtic. Fonamentalment va ser un polític honest que no va ser capaç de complir les seves expectatives.

En un món com l’actual, on les desigualtats socials no deixen de créixer any rere any i un 1% de la humanitat acapara més recursos econòmics que la resta dels habitants del planeta, un escriptor com Chesterton, un mestre de l’humor anglès entre altres coses, podria dir sense equivocar-se: inclús la mort està mal repartida.

David Casas

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi