La banca, com tots sabem, compleix una funció dins de la societat que, depenent del seu objectiu, pot tenir un rol positiu o negatiu per a la majoria de les persones. A Espanya, fa ja molt temps que la banca va deixar de col·locar en primer lloc l'atenció a les persones per a passar a ser font de negoci i obtenció de beneficis. La privatització d'Argentaria en favor del BBV, va ser l'últim graó de l'existència d'una banca pública, que els grans partits que s'alternaven en el govern es van encarregar de liquidar.

La política neoliberal impulsa, com un dels seus principis fonamentals, la no intervenció dels estats en l'economia, per la qual cosa, si fem memòria, tota la privatització d'empreses estatals realitzada dècades enrere (siderúrgia, banca, drassanes, fertilitzants, energia elèctrica i fòssil, telefonia, etc) no va ser més que l'aplicació d'aquest principi bàsic.

La conseqüència brutal de tota aquesta política en benefici del capital privat, més enllà de les conseqüències socials altament negatives que va ocasionar, va ser la desaparició d'ens testimoni en els diferents sectors de l'economia. Amb això vull dir que si l'estat hagués conservat a les seves mans algunes d'aquestes empreses, segurament faria difícil a les grans empreses justificar les tarifes desbocades que hem de pagar avui pels serveis que presten. Empreses privades que, recordem, actuen en règim d'oligopoli i acorden, encara que sigui delicte, les tarifes que apliquen.

No existeix cap ens estatal que defensi els interessos de les persones enfront d'aquest atropellament; l'estat fa estona que va deixar de ser ens testimoni dels preus, amb la qual cosa la immensa majoria dels ciutadans quedem a les potes dels cavalls. És tan pervers el sistema actual que destrueix el món, que propicia, en cotitzar en borsa, la possibilitat que les persones del carrer tinguin accions en aquests monstres econòmics –en aquest cas la banca no és una excepció– la qual cosa provoca situacions esquizofrèniques del tipus "si haig de pagar més per aquest servei, com a consumidor em veig perjudicat, però com que tinc accions de l'empresa m'aguanto, perquè percebré millors dividends o, si l'empresa prospera, vendré les meves accions a millor preu". Va de bracet amb la rentada mental de "la classe mitjana treballadora" que escoltem dia si i dia també; potser no passa molt temps abans que sentim parlar de la "classe capitalista, mitjana, treballadora", amb la qual cosa totes les contradiccions de la societat hauran desaparegut i entrarem al paradís.

És el súmmum d'un sistema pervers que fa creure a la gent que es pot viure especulant o apostant a la borsa i, formar part així, del selecte món del gran capital.

A què ve tot això? Al fet que des del passat dia 9, el caixer que CaixaBank va deixar a l’avinguda Cerdanyola com a servei al barri en lloc de l'oficina, no funciona. De la mà amb tot l'anterior i una vegada més, el càlcul del benefici per sobre de les necessitats de les persones.

Però sembla que la indignació de baix té un límit: es queda en la queixa. Hem perdut la capacitat de lluitar? D'organitzar-nos? Perquè unides les persones són més fortes. Ara sembla que impera la moda del reclam a l'Ajuntament. Tots i cadascun dels problemes que se'ns presenten volem que els solucionin els ajuntaments, com si un ajuntament pogués incidir en la política de les empreses privades, decidir si obre o tanca una oficina, les seves tarifes. I no és així. "És el mercat amic", com deia un ministre delinqüent, avui afortunadament a l'ombra.

I penso, no seria més sa, efectiu, digne, recórrer a les pròpies forces? No es podria promoure una assemblea ciutadana en el barri entorn d'aquesta qüestió concreta, com van fer els pensionistes amb les pensions? Plantificar-se en les oficines a protestar? Recollir signatures per a emportar-se els comptes i presentar-la a l'entitat? Perquè el servei que ofereixen, l'ofereix qualsevol altra entitat, i el llenguatge del perjudici econòmic sí que ho entenen, és l’únic. Però per a això, entre altres coses i a més, s'ha de derrotar la idea que CaixaBank és La Caixa, idea que perdura en les ments. CaixaBank no és La Caixa, és més aviat Deutsche Bank, Santander, BBVA, ING. Fa estona que va deixar d'estar del costat de les persones per a situar-se del costat dels beneficis. Malgrat la seva fundació que blanqueja la seva imatge.

El barri Sant Francesc - Monestir ja no és per a ells una bona font d'estalvi ni un mercat de crèdit, sobretot immobiliari, perquè és un barri estabilitzat, i sense aquests dos elements, captar estalvi i donar crèdit, el negoci es ressent i no justifica despeses de personal ni oficines.

Però això si, viuen de i amb els nostres diners, les nostres nòmines i pensions, agotzonats i a l'espera que la generació analògica, la dels quals ens diuen analfabets digitals - entre els quals hi ha molts i moltes pensionistes – desapareguem.

Julio Sanchez, membre de la Plataforma Pensionistes Sant Cugat