Agressivitat, poder i desigualtat

Les cartes dels lectors.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Com entendre que els opressors es mantinguin temps i temps gràcies a la complicitat, silenci i agressió d'una part dels oprimits contra aquells altres oprimits que lluiten per la justícia?

No n'hi ha prou amb les respostes que les elits, aquest 10% que són els posseïdors dels mitjans de producció, tenen l'Estat, gairebé tots els mitjans de comunicació i sobretot la força bruta… que és el capitalisme o Rússia o la geopolítica? Tot això és veritat i es lluita contra el domini d'aquesta minoria i els seus sequaços, contra les desigualtats de classe, gènere i raça i, encara que es continuï lluitant, com diu un oligarca (dels nostres), “la lluita de classes l’estem guanyant”. Sens dubte posaran en perill la resta d'avanços socials i la pròpia vida quan el sistema en el qual se sustenta el seu poder i domini de classe, de gènere, de raça o de sexualitat, no pugui solucionar l'horror que genera. La misèria i el dolor “necessari, diuen, de tanta gent”.

La història de l'espècie humana consisteix en el triomf progressiu de diferents formes de cooperació –basades en la jerarquia i l’autoritat– però, què explica en l’ésser humà la transformació de la jerarquia en dominació i l’autoritat en opressió, de gènere, de classe, de tribu i de raça?

Copio un paràgraf de l’obra de Sigmund Freud:

“…no som només una criatura tendra i necessitada d'amor, que només voldria defensar-se si se l'ataqués, sinó, per contra, també s'ha d'incloure una bona proporció d'agressivitat. Per tant, l’altre no representa únicament un possible col·laborador i objecte sexual, sinó també motiu de temptació per satisfer-hi la nostra agressivitat, per explotar la seva capacitat de treball sense retribuir-la, per aprofitar-lo sexualment sense el seu consentiment, per apoderar-se dels seus béns, per humiliar-lo, per ocasionar-li patiments, martiritzar-lo i afegeix matar-lo...” (El malestar en la cultura, Sigmund Freud, 1930)

L'odi als altres sempre té alguna cosa a veure amb l’odi a un mateix, d’entendre i d’entendre’s.

Quan en el neolític un ésser humà va produir un excedent, més del que necessitava per reproduir-se, un altre ésser humà el va convertir en esclau, és a dir en una propietat.

El poder i el domini com a font de la desigualtat és un fet històricament estructural en la majoria de les societats: l’amo superior a l’esclau, al serf, al proletari; l’home a la dona; l'ètnia blanca a les ètnies d’altre color.

L’explicació no pot estar en la superfície de la ceba; si l’home és el principi i fi de totes les coses, hauríem de trobar l'explicació al nucli de la ceba, a l’estructura psíquica i biològica de l'ésser humà.

Som criatures ambivalents, la rivalitat i la cooperació, l'odi i l'amor, el plaer de matar... estan dins de nosaltres mateixos.

Les elits al llarg de la història i en les seves lluites per maximitzar el poder, el benefici, l’estatus, independentment de les seves formes polítiques o el mètode de producció, han sabut aprofitar, fins i tot de vegades en contra dels seus propis interessos, tant les pulsions agressives, de destrucció i mort d’uns contra altres com la transferència que les persones fem de les nostres aptituds i propietats en quelcom, independent de nosaltres mateixos i que domina sobre nosaltres, siguin deus, partits, leaders o el Barça. De vegades el pervers és que apareix sobre aparences amoroses.

I per últim i no més important: “El creixement econòmic, aquest mite total, central, del pensament econòmic, compartit per gairebé tots els polítics de dreta i esquerra, avui significa només catàstrofe, destrucció, mort””. (Franco “Bifo” Berardi)

La contradicció, afortunadament, està que sense les pulsions de vida: empatia, llibertat, justícia, buscar la felicitat, cobrir les necessitats... no hi ha poder que es mantingui. La desintegració de l'URSS és un exemple, encara que la desestructuració no sempre és tan curta. La civilització clàssica n’és un altre, i probablement la nostra.

Des dels inicis de la humanitat les creacions de riquesa són producte d’un procés col·lectiu (persones que interactuen) en l’ús dels recursos naturals, l’acumulació de coneixements i la divisió del treball. Però han estat les pulsions agressives les que han estat al nucli del procés de construcció i esdevenir dels sistemes socials, des de l'esclavisme al capitalisme. Què hi ha de més cruel que el poder sobre un altre ésser humà, bé sigui directament o bé mitjançant un contracte? Totes les societats històriques es basen en la violència d’uns pocs sobre la majoria, amb la complicitat d’una part d’aquesta majoria, com ja he esmentat més amunt.

A la tribu la dualitat d'actuacions respecte a l'altre o altres, cooperació o agressió/aniquilació, està present a tota la història. Quina diferència hi ha –a part de la tècnica– entre l’homínid que llança l'os amb sensació de triomf perquè acaba de matar per la possessió d'uns recursos (2001, Odissea de l'Espai) i el míssil atòmic intercontinental? Senzillament, tant un com l’altre són un mitjà i com a molt l'última ràtio de defensa i/o apropiació d’unes riqueses importants per al manteniment de la cohesió tribal, tot i que ara podem eliminar-nos com a espècie.

Entre Rússia i els EUA hi ha més de sis mil caps nuclears capaços de destruir la vida al planeta diverses vegades i aquests sense comptar les centrals nuclears. Volem creure que els que estan en el procés de prémer el botó són racionals i clínicament no neuròtics ni psicòtics i que no ho farien mai? Si és així, per què continuar invertint milions i milions d'hores de feina i recursos? El total de la despesa segons el SIPRI (Stockholm International Peace Research Institute) en 2021 va ser de 2,113 bilions US$. (Només els EUA: 800.000 M. US$). El manteniment i noves armes atòmiques podria estar al voltant d'uns 100.000 milions $ anuals. L'avantatge, almenys, per al sistema capitalista és que no fa la competència a cap altra indústria (si l'Estat construís pisos, el sector privat en construiria menys i en conseqüència tindria menys beneficis). Estem davant d'un Keynesianisme de la mort i/o de dretes, es desvia la inversió pública de la Despesa o Inversió Social. Però només de dretes?

Necessitem tant un pensament de grans variables o magnituds com posar sobre la taula les nostres pulsions destructives, per conèixer-nos i donar una dimensió política a aquest coneixement, a aquest pensar junts i no deixar l'abisme que tots tenim en mans de la dreta que sens dubte l'ha utilitzat, l'utilitza i l’utilitzarà, sense oblidar la lluita socioeconòmica per al benestar de la comunitat, element bàsic per tal d’evitar les depressions i les seves possibles reaccions agressives compensatòries contra els altres i un mateix.

La desigualtat és un constructe històric, social i polític: allò privat és públic i allò públic és privat.

Francesc Borràs

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article