Els carlins a Sant Cugat (VII). Els protagonistes (2a part): Mn. Josep Anton Glaceran i Terrés

Entitat que té com a objectiu potenciar i difondre la investigació en els camps de les ciències socials i les humanitats en l’àmbit de Sant Cugat del Vallès.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Germà de Jeroni Galceran, va prendre el seu testimoni com a cap de partida quan aquest va caure ferit mortalment el dia 24 de març de 1873 en el transcurs del foc de la Gleva, indret relativament a prop de la parròquia de Vinyoles d’Orís, on Josep Galceran actuava com a rector i Mn. Cinto Verdaguer com a vicari.

Josep Anton Galceran va néixer a Prats de Lluçanès l’any 1826. La nissaga dels Galceran provenia d’aquesta vila, que va ser abandonada per la família a la fi de la primera guerra carlina. Josep Anton Galceran exercí la carrera sacerdotal i només l’abandonà quan fou cridat per Alfons Carles de Borbó per ocupar el càrrec del seu germà Jeroni, mort en acció de combat a la Gleva. Un cop acabada la tercera guerra carlina retornà a la vida eclesiàstica.

Nomenat comandant de batalló el 15 de juliol de 1873, poc després coincidí amb el príncep Alfons en l’intent fallit de prendre la vila de Caldes de Montbui. Durant aquesta batussa fou ferit i de poc anà que no caigués en mans dels liberals fent-se passar per mort damunt un munt de cadàvers.

Refet de les seves ferides, el dia 10 d’agost va participar en l’infructuós assalt a la vila de Berga, on va ser a punt de caure de nou en mans enemigues. El 15 d’octubre va entrar a Igualada, aleshores vila oberta, al costat de Martí Miret.

El 8 de gener de l’any 1874 participà a les ordres del general Rafael Tristany en la presa de la ciutat de Vic. El dia 4 de febrer, novament sota el comandament de Rafael Tristany, va irrompre violentament a la ciutat de Manresa.

El dia 15 de març va intervenir en la cèlebre batalla del Toix, on fou derrotat el general liberal Ramón Nouvilas. El 5 de maig va participar en una de les grans batalles de la guerra, l’acció del Grau de Lluçanès. La sort de la topada, incerta d’inici, va caure finalment de mans dels liberals, que aconseguiren una victòria pírrica. En ella hi van participar un gran nombre de contendents per ambdós costats. Aquesta batalla va tenir com a resultat un gran nombre de morts i ferits, al voltant de dos mil. Martí Miret resultà malferit en aquesta acció. La fi del control interior del territori català per part dels carlins s’inicià llavors.

Després d’aquesta derrota, els carlins s’agruparen i marxaren en gran nombre cap a la Cerdanya, a primers d’agost, amb la voluntat d’ocupar la vila de Puigcerdà, que fou novament assetjada durant diversos mesos per les tropes del general Savalls sense cap resultat positiu.

L’anada de les forces carlines vers la Cerdanya va provocar que el govern enviés un gran nombre de militars al nord de Catalunya, deixant desguarnida Barcelona. Coneixedors els carlins d’aquesta situació, i com a maniobra de distracció, el dia 5 d’agost, Josep Anton Galceran, sota les ordres de Vila de Prat participà en la incursió del Vallès. Aquest cop de mà inesperat, a tocar de Barcelona, agafà per sorpresa el governador militar i provocà una gran consternació a la ciutat.

Des de primeres hores del matí del 5 d’agost, les viles de Castellar, Mollet, Ripollet, Montcada i Cerdanyola foren ocupades pels carlins. Sabem de la presència de Galceran a l’estació de tren de Cerdanyola perquè fou interpel·lat per alguns viatgers demanant la recuperació del servei ferroviari, pregunta a la qual respongué amb evasives. Un cop cobrades les pertinents contribucions i cremades les estacions de Mollet i Cerdanyola, els carlins es dirigiren vers el Baix Llobregat, passant abans per Sant Cugat, Rubí i Castellbisbal.

Joaquim d’Alòs fa aquest retrat de Mn. Galceran (Cura Galceran):

Rvdo. Sr. José Galceran hermano del anterior (Gerónimo), natural de Prats de Lluçanès, Párroco de Biñolas, Obispado de Vich, su graduación coronel. De edad 54 años hombre de bien a carta cabal, valiente però sin dotes militares y por lo tanto nulo para la guerra, mandaba el 2º batallón de Barcelona, no robó ni fue sanguinario: hera exagerado en sus ideas buenas y descoro del cumplimineto del deber que rayaba en temerario así le vemos, de sin trato con sus subordinados, más duro de lo que debía esperarse.”

Felip Muixí i Alsina

La fotografia està feta dins d’una masoveria propera a Sant Hilari Sacalm l’any 1872. Rafael Muixí o Muxí apareix al centre del grup acompanyat dels seus oficials i uns quants trabucaires, disposats als extrems a manera de guàrdia de corps. Un dels joves oficials que l’acompanyen, possiblement assegut al centre de la primera fila, hauria de ser un jove de Rubí que serví com oficial a les seves ordres, en Pau Plans.

Muixí va néixer a Rubí l’any 1818 i va morir a Barcelona l’any 1881. Acompanyà el seu pare durant la primera guerra carlina, restant a les seves ordres. Un cop acabada la contesa bèl·lica a Catalunya l’any 1840, va prendre per primer cop l’exili a França. Participà també a la guerra del Matiners, exiliant-se de nou a França quan va acabar, on adoptà com a forma de vida l’ofici de forner. Retornat a Rubí, al cap d’uns anys exercí aquest ofici a la seva vila. Es casà l’any 1863 al seu poble. Durant el sexenni revolucionari va ser president de la Junta Catòlico-Monàrquica de Rubí. Fou un dels màxims responsables de l’aixecament carlí al Vallès a l’inici de la darrera carlinada (el mes d’abril de 1872), incorporant a la seva partida gent provinent de la seva vila, i també d’altres indrets de la comarca. Malgrat la seva disposició absoluta a favor de la causa, no gaudia de massa bona consideració entre l’alta oficialitat carlina més aristocràtica. Tot i així, l’any 1874 fou nomenat coronel del quart batalló de Barcelona.

Va intervenir, juntament amb altres capitostos carlins, en el cop de mà del dies 5 i 6 d’agost de l’any 1874, que va afectar un nombre important de pobles del Vallès, com ara Sant Cugat i Rubí, entre d’altres.

Coneixedor del seu entorn natural, actuà sovint a Rubí i voltants, cobrant en diverses ocasions les contribucions de guerra a les quals eren sotmesos molts municipis i propietaris del Vallès. A la fi de la contesa, en el mes d’agost de 1875, la tutela exercida sobre el poble de Rubí per Muixí i pel seu lloctinent Pau Plans, ja no era efectiva, i així s’adreçava l’alcalde d’aquest poble als industrials rubinencs:

Que el pueblo estaba en peligro, que ya no se cuidaban Muixí ni Plans de las contribuciones”.

Desconeixem els motius exactes pels qual Muixí havia quedat desposseït l’any 1875 de les seves atribucions com a responsable del cobrament de les contribucions de Rubí, probablement pel nou càrrec assumit com a coronel del quart batalló de Barcelona, però potser per altres aspectes més obscurs. L’opinió de Josep Joaquim d’Alòs sobre l’honestedat de Muixí, compartida per molts dels alts comandaments carlins així ho deixa entreveure.

Josep Joaquim d’Allòs fa aquesta trista ressenya d’en Muixí:

Felipe Muixí (sin apodo este tipo) natural de Rubí, hombre rudo y ordinario, apenas sabe firmar y sin dotes ningunos militares, nunca se bate, esquivando y huyendo siempre la presencia de las tropas y si no batia era en suma con otros cabecillas: en graduación, coronel gefe del 4º batallón de Barcelona, de edad 54 años, ya sirvió en la guerra de los siete años junto con su padre; ha robado bastante, pero no ha sido sanguinario”.

Crec necessari fer esment d’un del seus joves lloctinents, el també rubinenc i no massa conegut Pau Plans, que fou, sinó l’artífex, sí el guia necessari per dur per bon camí les tropes carlines sense cap entrebanc, des de la Plana de Vic a les comarques vallesanes. Plans advertí seriosament les tropes carlines de no ferir ningú quan fessin la seva entrada a Rubí. Aquesta actitud fa palès el seu vincle sentimental de pertinença amb el seu poble d’origen. Plans, tanmateix, devia gaudir d’una elevada consideració entre les tropes carlines, ja que no cal oblidar que havia estat nomenat el guia responsable de l’expedició al Vallès pel seu elevat coneixement del territori.

Felip Muixi i Alsina, segons el Nuevo Pelayo.

Con a contrapunt a l’opinió de Josep Joaquim d’Alòs, crec necessari oferir la imatge que l’any 1873 biografiava d’ell el periòdic carlí El Nuevo Pelayo.

Nació en Rubí en el año 1826 el Valiente don Felipe Muxí y apenas contaba 24 años cuando ya començo su carrera militar en defensa de la legitimidad á las ordenes de su padre, capitán ya por aquellos tiempos.

Poco tiempo pudo correr en armas, porque la traición de Vergara termino con aquella pléyade de valerosos y esforzados adalides, viéndose precisados a emigrar a estrangero suelo.

Muxí con su padre pasó a Francia, donde para ganarse el sustento se dedico a trabajar en las carreteras hasta que pudo volver a España.

Mas tarde y emprendida la guerra de los matinés, Muxí volvió a tomar las armas en defensa de los legítimos derechos del señor D. Carlos VI, y á las ordenes de Saragatal hizo casi toda la campaña en el Ampurdán. Estuvo también a las inmediatas ordenes del invicto caudillo D. Ramón Cabrera, el cual le distinguia y le confio en varias ocasiones delicades comisiones. Se encontró en muchas de las acciones de guerra, siendo en todas por su valor digno de elogio. Fué herido en una de ellas en un brazo, cuya herida le tuvo aunque poco separado de las filas, volviendo tan luego como se curó nuevos brios.

Terminada la guerra á fuerza de dinero y de traiciones unico medio de los que se valen siempre los liberales, volvió a abandonar el suelo español, pasando á Francia, estableciéndose por algun tiempo, haciendo el oficio de hornero.

Pasado algun tiempo, vino otra vez a España y se estableció en el pueblo de su naturaleza. Casó en Rubí el año 1863 y abrió un horno, de cuyos productos ha vivido siendo apreciado y querido por todos los vecinos del pueblo que le conocen.

Iniciado en Abril (1872) nuevamente el movimiento carlista, fué uno de los primeros que se levantaron en armas, con un puñado de valientes. En varios encuentros ha demostrado sus dotes militares y entre ellos podemos citar los siguientes:

Se encontró en la entrada de Tarrasa; desarmó a los voluntarios de San Feliu de Codinas; asistió al combate de Sallent, donde su serenidad evito la catástrofe; a las ordenes de Galceran (Jerónimo), estuvo en el llano de Vich, y herido este pusose al frente. Fué de los que a las ordenes de Savalls, tomaron la importante Ciudad de Berga; con Tristany se encontró en Espluga de Francolí.

En la brillante jornada de Oristà, tomó una parte muy activa distinguiéndose mucho.

Hoy es el jefe del Batallón de Almogávares (juny 1873). Es valiente, decidido y leal, y uno de los que con más tesón ha sostenido siempre el estandarte de la legitimidad, y a quién nada arredra en la empresa acometida, encontrándose dispuesto ó a perecer en la demanda ó cooperar al próximo triunfo de la Santa Causa.”

Segons assenyala Melcior Ferrer, un dels grans historiadors del tradicionalisme espanyol, Felip Muixí es devia acollir a l’indult general, a la fi de la tercera guerra. Un cop retornat definitivament a Catalunya, va morir pocs anys després de la darrera carlinada, l’any 1881 a Barcelona.

Lluís Jordà, membre del Grup d'Estudis Locals (GEL)

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article